Wort des Jahres

La paraula de l'any segons la societat per la llengua alemanya (GDS) ha estat Wutbürger.
És a dir, ciutadà emprenyat.
I no és que pensem, oh quina coincidència.
És que ja fa molts anys que, tot i les fronteres, el món europeu avança a cop de revolució globalitzada.
O revolució organitzada?

expectatives (i)

  

      a vegades incentiven
      a vegades immobilitzen

      i el comandament
      el té subconscient

desatenció

Després de tres setmanes de ser a Saint-Genis, en tornar a casa em trobo amb les flors marcides i les notícies parlant de si fóra o no fóra millor tornar al b/vell marc.
Sembla mentida com tots reclamem l'atenció.

la Puríssima

Des de petita, el dia de la Puríssima ha estat un dia de celebració. Amb la Puríssima encetàvem, com aquell qui diu, el camí cap al Nadal. Dinar fastuós, celebració d'onomàstiques i de postres tastàvem els primers torrons de la temporada.

societat

Ahir, llegint diaris des de la distància, no vèiem res gaire clar. Això de fer servir l'exèrcit per posar ordre fa tornar fantasmes no gaire agradables. Com quan a l'aula el professor ha perdut tota autoritat i ha d'entrar algú extern a tornar el riu a mare. La pregunta és doble: per què el uns han perdut l'autoritat i per què el altres actuen amb aquesta desmesura.
Carles Capdevila ahir parlava encertadament de civilitzar-se. És hora de deixar enrere aquest individualisme exacerbat i començar a pensar en l'altre. Som o no som societat?

classificacions

Remenant per la biblioteca ginebrina m'he trobat a les lleixes de "literatura espanyola", Martí i Pol al costat de la Mistral, Ramon Llull entre l'Amadís de Gaula i El cid campeador, i Vinyoli al costat de Zoe Valdés. No dic que no puguin establir converses, però si és que classifiquen per llengües i no per estats... Coneixen el concepte llengua catalana?
Els bibliotecaris de Ginebra, de la polèmica de la Fira de Frankfurt l'any 2007, en van aprendre ben poc. Devien fer com els cignes ahir al llac, continuar la seva vida prescindint del pòsit de les tempestes.

i neva

Vam comprar un Avensis però s'ha convertit en un Polo! 

I només fa catorze hores que està aparcat.

neva

Quan la neu cau, el dia s'omple de claror però el paisatge es desdibuixa.
Els flocs llisquen intensament i les volves són l'única marca de profunditat.
Es fa tard però la foscor no augmenta i les garses bateguen les ales cercant recer.
Mica en mica el tros de vorera que era neta s'emblanquina, les petjades a la neu de fa uns dies desapareixen i d'aquí a una estona el pas dels cotxes quedarà esmorteït.

Sí, neva amb força a Ginebra --tot i que hauria de dir a Saint-Genis-Pouilly. Avui fa una setmana que vam arribar i encara no hem viscut en graus positius. Divendres i dissabte la neu ja ens va visitar, però ahir el sol va vestir el paisatge amb les millors gales. Vam gaudir del Mont-Blanc rogenc i el Jura nevat, però vaig deixar la càmera a casa.

La foto que us penjo la va fer diumenge el Xavi quan va sortir a passejar.

aparador

Si una cosa em costa de la xarxa és que els que passin em vegin.

Però ahir em va fer il·lusió que una cara coneguda s'aturés a saludar-me després d'anys de no saber res d'ella.

I ara agraeixo haver estat a l'aparador, perquè si no, el retrobament no hauria estat possible.

accident

Quan la ploma cau a terra, per molt que redreci el capciró tort,
les paraules ja no llisquen de la mateixa manera.
El traç s'atura i la interrupció trenca el fil dels pensaments.

vent

Des d'ahir que bufa amb força.
Molta força. Com cada tardor.
Treballant, a la nit, sentia com petava damunt de la teulada
i batia els arbres.
Aquest matí, en llevar-me, he mirat al carrer. Ja no queden fulles.

Les voreres estan escombrades.

imatge i cultura

Si mal no recordo, hi ha una dita que diu que els bojos toquen bitlles, i és que molt sovint a casa nostra prenem per boig el més lúcid de tots. Gaudí n'és un clar exemple. En un món de canvis (a cavall del segles XIX i XX la irrupció de l'ateisme i l'anarquisme, a inicis del XXI la virtualització social), dóna imatge per a reforçar lectures culturals complexes: catolicisme i catalanisme.
Gràcies que sempre, entre la monedalla, es troba una peça que val quatre xavos.

veritats

Hi ha dies que no les vols sentir,
hi ha dies que te les creus totes,
hi ha dies que necessites de doctes
intercessors per pair-les.

dites casolanes

"Tria-la maca i neta que lletja i xona ja s'hi torna" va dir la meva àvia al Xavi poc abans de casar-nos. I vam riure, ella sempre tan directa. Del que no érem conscients, sabadellencs com som tots dos, és que a altres llocs potser no ens entendrien.

finestra

Un constipat i el fred m'han deixat el cap espès i han fet marxar les idees. Ja tornaran. Mentrestant, m'acullo a l'art de les imatges.

El que veig al balcó de la butaca estant.

La florista em va dir que aguantarien fins al febrer.
No me la vaig acabar de creure, però de moment els primers freds no les han espantades.

monstres

Avui copio un fragment de Miquel de Palol. És tan excel·lent que no el vull perdre. Un d'aquells que mereix relectura i reflexió.

"La postmodernitat ha parit el monstre del deliri que cal trencar hàbits i coses, que cal renovar-se contínuament, canviar sense parar, cegament canviar, canviar sense que importi què ni cap on ni a canvi de què, deixant-hi això o això altre, posar-se al dia com sigui per no quedar estancats, per no perdre el tren d'un progrés exhalat, imparable, per no quedar irremeiablement ancorats, enfangats i envellits en la inòpia d'un passat de quietud i estèril antigor. De qualsevol imatge d'estat d'equilibri se'n fuig com de la pesta perquè hi apareix l'espectre terrorífic de l'anquilosament i la mort. I així és impossible que arreli ni fructifiqui res.
Com els nens que al mig del joc s'entesten amb la joguina del nen del costat, no hi ha projecte ni empresa que arribi a bon port perquè, quan començaria a créixer i a ser competitiva a escala internacional, la impaciència, el neguit, la inconsistència del propòsit i de la consciència precipiten el canvi i ho tira tot daltabaix; el deliri infantil per l'aventura, pel desconegut, sense saber on es va, però tant hi fa, perquè no ens agrada on som, i així un cop i un altre i un altre, daltabaix. No sembla haver-hi ningú capaç de veure com les grans empreses comercials, però també les culturals, les científiques, les artístiques, les esportives, les polítiques fins i tot, són el producte d'una llarga evolució, del procés de correccions i afinaments només possible amb la consciència que poques s'han fet amb l'espurna casual, immediata del foc d'encenalls. S'han fet amb consciència de la paciència, de la posició del propòsit en el context del temps i de la disciplina de què es tracta, amb consciència d'on es vol arribar, amb consciència i propòsit de continuïtat."

El trobareu sencer a l'edició d'avui del Avui

divisions

Ciutats, pobles, paisatges, costums, cultura, llengua...
Ens dividim en grups, perquè ens assenyalem les diferències.
Quan traspassem fronteres i ens veiem les semblances, ens sentim bé.
Però amb tot ens fixem en les diferències; sia per aprendre'n, sia per poder tornar a creuar fronteres i no perdre'ns en el comú anonimat.

sis i mig

Busquem la dona deu, el menú deu, la casa deu...

Sempre busquem l'excel·lència.

Avui som deu del deu del deu.

És un dia deu?

A mi m'han ensenyat a estimar el sis i mig.  ; )

sabadellenca

Més d'un cop m'ha passat que, volent escriure una paraula que he sentit i dit mil cops, no l'he trobat recollida a cap diccionari. Ni tan sols, a vegades, a l'Alcover-Moll. D'aquí que avui m'hagi fet molta il·lusió llegir la referència de Màrius Serra als nostres particularismes.
Sí, sóc sabadellenca i per tant des de petita he menjat xurruques, estrep i petador. La meva àvia tota la vida ha anat tupera perquè és coixa des dels 13 anys i les cases sempre havien tingut el vàter a l'eixida.
I és que, si bé Pere Quart ho va dir molt clar, els vallesans sempre topem amb gent que no ens saben situar quan ens senten parlar. Ens fan lluny del Barcelonès obviant que, fins fa no gaire, Collserola era frontera.

memòria

Ahir, des de Galícia, vaig llegir que havia mort el senyor Triadú.
I em va saber molt greu.
No el coneixia personalment, només de conviure els estius a Cantoni (Cantonigròs pels llecs), i de sentir-ne parlar als pares. A la mare, com aquell professor que els va fer classes de català per primer cop, i al pare, com aquell gran savi i erudit que tant havia fet per la llengua.
Jo sempre el recordaré pel que l'estiu passat va provocar, i que només alguns vam notar, en la festa d'homenatge a l'antic rector de Cantoni. Feu un parlament, ple d'anècdotes i fina ironia, recordant el que suposà per la llengua i el despertar de la consciència esclafada el Concurs de Poesia, i com hi ajudà i intervingué Mn. Josep.
I el desgranar de les anècdotes, la cruesa de les vivències relatades, ens refermà a alguns la consciència, tant com a d'altres va ofendre. Perquè el que aconseguí fou que algunes persones ---per sort comptades però les que sempre sabem tot i el pas dels anys--- abandonessin l'envelat a la meitat del seu discurs.
I si penses que el que els ofengué fou el relat de com mossèn Josep eludí les amenaces rebudes, cosa que hom podia imaginar que havia existit, sense anomenar ningú, aixecar-se significa als meus ulls no només fer-se responsable dels fets sinó també estar-hi d'acord, avui dia, després de 33 anys de democràcia i convivència en una societat catalanitzada.
Potser és per això que, cada cop que mor algú dels que ens pot recordar el que foren els anys de la dictadura sense por d'ofendre, penso que es mor un tros de la nostra memòria, aquell tros de memòria que als nascuts els primers anys de democràcia no ens van saber explicar a les aules per por d'ofendre o poques ganes de comprometre's.

limitacions

De fet, el nostre cap és limitat. I quan sents parlar quatre llengües a la vegada, tres de les quals hauries de dominar i una entendre, es crea un garbuix mental que acabes no sabent què dius.

ai!

Ai, la llengua!
Ai, la puntuació!
Perdoneu-me, però, els periodistes no haurien de ser els reis de l'expressió?

arguments penjats

Vaig llegir que és la nova tendència, però a mi, em costen.
Potser encara n'he d'aprendre.
Però és com si després de fer un zoom per veure un detall, oblidés de fer la fotografia completa.
Digueu-me clàssica si voleu, però m'agraden massa els bons contes on qualsevol dels fils oberts es resol amb força.

xesco

En el seu moment em va passar per alt aquest capítol de Noms, però l'he descobert quan feia cerques per trobar el conte del flautista narrat per ell. No he trobat el conte, però l'he descobert una mica més.
Xesco Boix. Ningú no comprèn ningú.

el flautista

Aquest estiu hem estat a Hammeln. I finalment he conegut el poble que tantes vegades havia imaginat de la veu d'en Xesco. El que no recordava és que acabés amb els nens desapareguts el conte que escoltava de petita. Potser sí, no ho he pogut revisar. Però la memòria l'havia arreglat, havia fet tornar els infants després de l'alliçonament del flautista a les autoritats del poble. Potser fou el Xesco qui refeu la severitat de la llegenda germànica.
I he recordat en Xesco, quan vingué a casa a dinar i ens signà el disc, i cantà a l'escola bressol on treballava la mare.
I també hem estat a Sabadell, i he vist antics companys de feina, i una companya m'ha recordat que li vaig recomanar els discs d'ell pels seus fills. Deia que creu que és per això que tenen una riquesa de vocabulari català i una maduresa, sense deixar de ser infants, que no tots tenen.
I potser sí que, en el fons, sóc filla de les idees i valors que en Xesco ens infonia amb la seva veu. Va ser el nostre flautista d'Hamelin, un flautista sensible i bondadós.

art

Acabo de visitar August Macke al Kunstmuseum Bonn i, un cop acabada la curta exposició de Macke i els Rheinische Expressionisten, he passat automàticament a l'exposició temporal “Der Westen leuchtet” d'artistes contemporanis.
I si bé hi havia obres prou interessants, n'hi havia d'altres que no sabia per on agafar. A part d'un cert esgotament denkístic final.

Perquè la pregunta és: què és art? Què puc definir com a art? Què depassa la quotidianitat, la naturalitat, la normalitat de l'ésser humà per tal de ser considerada obra d'art?

Evidentment hi ha d'haver voluntat autorial patentment artística. Sense un autor que cerqui crear art, l'art es crea? Em penso que no. Ara bé, només la intenció no pot ser patent d'art.

L'art no té perquè agradar, per tal de ser art. És ben sabuda la voluntat transgressora i intencionalment enlletgidora en la recerca artística d'alguns creadors contemporanis.

L'art ha de qüestionar. Ha d'interrogar l'observador, ha de provocar pulsions de qualsevol tipus --instintives, racionals, passionals, constitutives-- a aquell que el contempla.

Els cànons estètics, però, s'han ampliat de tal manera, l'art té una presència tan constant i important en la vida contemporània, tan transversal socialment, que el judici estètic perd volada.

Hom retorna a l'inicial m'agrada o no m'agrada i s'allibera d'enfarfegosos és bo o no val res que, amb tot, continuen decantant balances i creant escoles. Per poder dir m'agrada, cal haver vist molt i tenir la ment oberta. Per poder dir és bo cal haver llegit molt i après encara més.

Què és art? Una pregunta que els filòsofs i teòrics d'estètica fa segles que decreten, però que, per a mi, encara ara és indesxifrable.

palaus

Això de voler fer vacances ens ve de lluny. N'hi ha que en fem quan podem i n'hi ha que en fan quan volen.
I per fer vacances què millor que fer-se un palauet a mida, per mirar i ser mirat, per allunyar-se del tedi de ciutat i apropar-se a la natura, ben organitzada si us plau.
I el cas és que, al cap dels segles, els continuem contemplant i d'alguna manera desitjant, com ja feien els de la seva època.

girasol

Plantes la llavor, la regues i vigiles, passen els dies, el sol i la pluja, i germina.
La tija treu el cap entre la terra, l'acompanyes amb una estaca, passen els dies, el sol i la pluja, i va creixent de mica en mica.
I un bon dia el capciró es defineix, i el groc fa presència, i s'obre al sol enyoradís un girasol que cerca.

costumisme

Malenconia. Wechselhaftes Wetter. Trübe Stimmung. No trobar un lloc, un món. Perduts en la immensitat d'una plana inacabable.
Els caràcters dels protagonistes d'algunes -de moltes- pel·lícules ossis són estranys. Dones grises amb llavis vermells i ulls grossos i lluminosos. Homes mediocres ratllant l'absurd.
Expliquen un món rar, confús, on es busca el ser un mateix en la problemàtica del no-lloc. Pobresa, soledat, mala sort o manca de recursos, lluita desesperada, canvis constants.Recerca d'amor, abandó a mans del primer somriure, incapacitat d'expressió i capacitat malaltissa d'autoferir-se. Famílies trencades, lligams d'amistat.
Drames que no són drames, sinó retrats costumistes postmoderns d'una societat que malda entre el que era i el que no és, entre la pobresa estructural i l'empobriment social.
Uns Länder on els recursos de la reunificació han anat a parar a refer edificis i netejar paisatges, però d'on la població jove ha fugit cridada per les possibilitats enllaminadores del West, i on els que han quedat, sols i vells, no saben com sortir-se'n.

estiu

Dir que una flor no fa estiu és mirar-se la vida amb ulleres pessimistes.

tempesta

Tard o d'hora després de la tempesta vindrà la calma. 

Hem d'aprendre de paciència.