dissabte, 19 de desembre del 2009

neu

Després d'uns quants dies de fred intens, avui ens hem llevat amb la primera gran nevada a la ciutat.     I continua nevant, d'aquí que el cel sigui blanc i la llum no acabi de trencar.
Fa il·lusió que hagi nevat i estigui tot blanc. Els d'aquí sempre diuen que un Nadal sense neu no és tant Nadal i últimament no els neva gaire. Potser perquè la neu fa ganes de quedar-te a casa, ben calent, darrera els vidres de la finestra i passar les hores embadocat, sense pensar gaire ni parlar gaire. La neu agermana.

dijous, 17 de desembre del 2009

herències

Sempre que puc, segueixo els seus articles de premsa i llibres de reflexions. L'únic que encara no he fet és llegir un dels seus relats de viatges a peu -i començo a pensar que potser és hora d'agafar-ne algun de la llibreria dels avis.
Són els avis els que em van encomanar la fidelitat a la lletra escrita d'aquest modest català. De fet, inconscientment, sempre que el llegeixo el fusiono amb l'avi --desconec quines connexions mentals els han col·locat tan a prop que llegir l'un significa rememorar l'altre.
Però no sé com s'hauria pres el seu canvi a El periódico, per molt que fos a l'edició en català. En el meu record, l'avi era massa fidel a l'Avui i al catalanisme moderat i silent per acceptar un canvi cap a l'esquerra --o al menys s'hi mostrava, perquè ara que ho penso una de les altres herències que em deixà fou l'admiració per Montserrat Roig, de la qual també en seguia els articles i llibres.

Fa uns dies vaig topar amb aquesta entrevista i vaig tornar a pensar en l'avi. I en el regal de Reis de l'àvia, que ja sé quin serà.

dimecres, 9 de desembre del 2009

poesia


Quan parlem de poesia, mai sabem ben bé de què parlem.
Sovint ens costa entendre la profunditat de l'ànima humana que tenim al costat; tan més doncs, l'ànima humana que despullada es mostra en les paraules que la ploma del poeta endreça.
Qui és el jo que ens parla? El del poeta o el del que llegeix paraules i els atorga sentit?

Els poetes sempre diuen que un cop escrites les paraules ja no els pertanyen. Esdevenen sentit en el moment que hom els dóna vida en llegir-les. Però venerem el poeta que les ha escrites, no el lector que les pronuncia.
Si algun cantant les musica, venerem cantant i poeta alhora --si som conscients de l'autoria de les paraules. Si no en som conscients, els llors se'ls endú només qui en cantar-les els dóna vida.

Els savis i estudiosos cerquen en les paraules escrites l'ànima del poeta que les endreçà.
Els profans en la matèria emmirallen al seu cor les paraules d'un altre per entendre l'escrit.
Potser per això és tan difícil d'entendre la poesia.
Perquè ni coneixem l'ànima del poeta ni la nostra.

dijous, 3 de desembre del 2009

voltes

Conec una persona que és indesxifrable.

Extremadament seriosa, el primer contacte és fred. Ras i curt, paraules justes i sense mirar als ulls. Sembla que et defugi.
Una rebuda així comporta inseguretats, i les inseguretats poden generar conflictes.
Això és el que em passà el primer any de treballar junts.
Pensant que els alemanys diuen directament el que pensen, m'hi vaig dirigir de forma clara i li vaig expressar el meu malestar.
A partir d'aquell moment mai més ha estat sec. Continua sense mirar-me als ulls, això sí; però és capaç de mostrar-me l'humor que tothom que el coneix li sap.

Si n'escric és perquè l'altre dia una companya me'l va treure a tema.
És el seu primer any a l'escola i pel que vaig veure li ha passat el que em passà a mi.

Per què les dones donem moltes més voltes al que els homes consideren secundari?