dimecres, 9 de desembre de 2009

poesia


Quan parlem de poesia, mai sabem ben bé de què parlem.
Sovint ens costa entendre la profunditat de l'ànima humana que tenim al costat; tan més doncs, l'ànima humana que despullada es mostra en les paraules que la ploma del poeta endreça.
Qui és el jo que ens parla? El del poeta o el del que llegeix paraules i els atorga sentit?

Els poetes sempre diuen que un cop escrites les paraules ja no els pertanyen. Esdevenen sentit en el moment que hom els dóna vida en llegir-les. Però venerem el poeta que les ha escrites, no el lector que les pronuncia.
Si algun cantant les musica, venerem cantant i poeta alhora --si som conscients de l'autoria de les paraules. Si no en som conscients, els llors se'ls endú només qui en cantar-les els dóna vida.

Els savis i estudiosos cerquen en les paraules escrites l'ànima del poeta que les endreçà.
Els profans en la matèria emmirallen al seu cor les paraules d'un altre per entendre l'escrit.
Potser per això és tan difícil d'entendre la poesia.
Perquè ni coneixem l'ànima del poeta ni la nostra.