dimecres, 27 d’octubre del 2010

veritats




Hi ha dies que no les vols sentir,
hi ha dies que te les creus totes,
hi ha dies que necessites de doctes
intercessors per pair-les.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

dites casolanes

"Tria-la maca i neta que lletja i xona ja s'hi torna" va dir la meva àvia al Xavi poc abans de casar-nos. I vam riure, ella sempre tan directa. Del que no érem conscients, sabadellencs com som tots dos, és que a altres llocs potser no ens entendrien.

divendres, 22 d’octubre del 2010

finestra

Un constipat i el fred m'han deixat el cap espès i han fet marxar les idees. Ja tornaran. Mentrestant, m'acullo a l'art de les imatges.

El que veig al balcó de la butaca estant.

La florista em va dir que aguantarien fins al febrer.
No me la vaig acabar de creure, però de moment els primers freds no les han espantades.

dijous, 14 d’octubre del 2010

monstres

Avui copio un fragment de Miquel de Palol. És tan excel·lent que no el vull perdre. Un d'aquells que mereix relectura i reflexió.

"La postmodernitat ha parit el monstre del deliri que cal trencar hàbits i coses, que cal renovar-se contínuament, canviar sense parar, cegament canviar, canviar sense que importi què ni cap on ni a canvi de què, deixant-hi això o això altre, posar-se al dia com sigui per no quedar estancats, per no perdre el tren d'un progrés exhalat, imparable, per no quedar irremeiablement ancorats, enfangats i envellits en la inòpia d'un passat de quietud i estèril antigor. De qualsevol imatge d'estat d'equilibri se'n fuig com de la pesta perquè hi apareix l'espectre terrorífic de l'anquilosament i la mort. I així és impossible que arreli ni fructifiqui res.
Com els nens que al mig del joc s'entesten amb la joguina del nen del costat, no hi ha projecte ni empresa que arribi a bon port perquè, quan començaria a créixer i a ser competitiva a escala internacional, la impaciència, el neguit, la inconsistència del propòsit i de la consciència precipiten el canvi i ho tira tot daltabaix; el deliri infantil per l'aventura, pel desconegut, sense saber on es va, però tant hi fa, perquè no ens agrada on som, i així un cop i un altre i un altre, daltabaix. No sembla haver-hi ningú capaç de veure com les grans empreses comercials, però també les culturals, les científiques, les artístiques, les esportives, les polítiques fins i tot, són el producte d'una llarga evolució, del procés de correccions i afinaments només possible amb la consciència que poques s'han fet amb l'espurna casual, immediata del foc d'encenalls. S'han fet amb consciència de la paciència, de la posició del propòsit en el context del temps i de la disciplina de què es tracta, amb consciència d'on es vol arribar, amb consciència i propòsit de continuïtat."

El trobareu sencer a l'edició d'avui del Avui

dimarts, 12 d’octubre del 2010

divisions

Ciutats, pobles, paisatges, costums, cultura, llengua...
Ens dividim en grups, perquè ens assenyalem les diferències.
Quan traspassem fronteres i ens veiem les semblances, ens sentim bé.
Però amb tot ens fixem en les diferències; sia per aprendre'n, sia per poder tornar a creuar fronteres i no perdre'ns en el comú anonimat.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

sis i mig

Busquem la dona deu, el menú deu, la casa deu...
Sempre busquem l'excel·lència.
Avui som deu del deu del deu.
És un dia deu?

A mi m'han ensenyat a estimar el sis i mig.  ; )

dijous, 7 d’octubre del 2010

sabadellenca

Més d'un cop m'ha passat que, volent escriure una paraula que he sentit i dit mil cops, no l'he trobat recollida a cap diccionari. Ni tan sols, a vegades, a l'Alcover-Moll. D'aquí que avui m'hagi fet molta il·lusió llegir la referència de Màrius Serra als nostres particularismes.
Sí, sóc sabadellenca i per tant des de petita he menjat xurruques, estrep i petador. La meva àvia tota la vida ha anat tupera perquè és coixa des dels 13 anys i les cases sempre havien tingut el vàter a l'eixida.
I és que, si bé Pere Quart ho va dir molt clar, els vallesans sempre topem amb gent que no ens saben situar quan ens senten parlar. Ens fan lluny del Barcelonès obviant que, fins fa no gaire, Collserola era frontera.

divendres, 1 d’octubre del 2010

memòria

Ahir, des de Galícia, vaig llegir que havia mort el senyor Triadú.
I em va saber molt greu.
No el coneixia personalment, només de conviure els estius a Cantoni (Cantonigròs pels llecs), i de sentir-ne parlar als pares. A la mare, com aquell professor que els va fer classes de català per primer cop, i al pare, com aquell gran savi i erudit que tant havia fet per la llengua.
Jo sempre el recordaré pel que l'estiu passat va provocar, i que només alguns vam notar, en la festa d'homenatge a l'antic rector de Cantoni. Feu un parlament, ple d'anècdotes i fina ironia, recordant el que suposà per la llengua i el despertar de la consciència esclafada el Concurs de Poesia, i com hi ajudà i intervingué Mn. Josep.
I el desgranar de les anècdotes, la cruesa de les vivències relatades, ens refermà a alguns la consciència, tant com a d'altres va ofendre. Perquè el que aconseguí fou que algunes persones ---per sort comptades però les que sempre sabem tot i el pas dels anys--- abandonessin l'envelat a la meitat del seu discurs.
I si penses que el que els ofengué fou el relat de com mossèn Josep eludí les amenaces rebudes, cosa que hom podia imaginar que havia existit, sense anomenar ningú, aixecar-se significa als meus ulls no només fer-se responsable dels fets sinó també estar-hi d'acord, avui dia, després de 33 anys de democràcia i convivència en una societat catalanitzada.
Potser és per això que, cada cop que mor algú dels que ens pot recordar el que foren els anys de la dictadura sense por d'ofendre, penso que es mor un tros de la nostra memòria, aquell tros de memòria que als nascuts els primers anys de democràcia no ens van saber explicar a les aules per por d'ofendre o poques ganes de comprometre's.