divendres, 1 d’octubre del 2010

memòria

Ahir, des de Galícia, vaig llegir que havia mort el senyor Triadú.
I em va saber molt greu.
No el coneixia personalment, només de conviure els estius a Cantoni (Cantonigròs pels llecs), i de sentir-ne parlar als pares. A la mare, com aquell professor que els va fer classes de català per primer cop, i al pare, com aquell gran savi i erudit que tant havia fet per la llengua.
Jo sempre el recordaré pel que l'estiu passat va provocar, i que només alguns vam notar, en la festa d'homenatge a l'antic rector de Cantoni. Feu un parlament, ple d'anècdotes i fina ironia, recordant el que suposà per la llengua i el despertar de la consciència esclafada el Concurs de Poesia, i com hi ajudà i intervingué Mn. Josep.
I el desgranar de les anècdotes, la cruesa de les vivències relatades, ens refermà a alguns la consciència, tant com a d'altres va ofendre. Perquè el que aconseguí fou que algunes persones ---per sort comptades però les que sempre sabem tot i el pas dels anys--- abandonessin l'envelat a la meitat del seu discurs.
I si penses que el que els ofengué fou el relat de com mossèn Josep eludí les amenaces rebudes, cosa que hom podia imaginar que havia existit, sense anomenar ningú, aixecar-se significa als meus ulls no només fer-se responsable dels fets sinó també estar-hi d'acord, avui dia, després de 33 anys de democràcia i convivència en una societat catalanitzada.
Potser és per això que, cada cop que mor algú dels que ens pot recordar el que foren els anys de la dictadura sense por d'ofendre, penso que es mor un tros de la nostra memòria, aquell tros de memòria que als nascuts els primers anys de democràcia no ens van saber explicar a les aules per por d'ofendre o poques ganes de comprometre's.