dimecres, 19 de setembre del 2012

meteorit

Fa una setmana que no paro de resseguir i rellegir articles i opinions de diaris.
Per un costat gratament sorpresa; per l'altre, cada cop més atònita si no catatònica.

La il·lusió neix, evidentment, en veure el poble català manifestant-se pacíficament i lliure i el govern nostre recollint-ne el mandat.
Som un poble viu, que, davant la crisi d'idees, de valors, crisi política i econòmica, cerquem solucions i tracem nous plans de futur, continuem lluitant pel que som i volem ser i ho fem amb consonància amb el moment històric que vivim.

L'estupor creix a mesura que passen els dies i s'acumulen les reaccions de l'Espanya de sempre a la nostra proposta. L'esquerra, d'entrada, va intentar posar-se a l'alçada de les circumstàncies. Va expressar un esforç de diàleg i entesa fins ara desconegut, però mica en mica ha quedat silenciada per les veus d'uns que no viuen al segle XXI, que ens tornen a reclamar l'actitud de submisa concòrdia que fa segles que arrosseguem mentre ells continuen exercint lliurement de jutge i part contra nosaltres.
Només faltava el rei i l'exèrcit.
L'Espanya que parla continua ancorada en el passat i la que està al segle XXI, o no parla o no es fa escoltar.

Però anem amb compte, perquè per molt que nosaltres ho tinguem clar i ho expliquem tan bé com sapiguem, el fet català costa d'entendre fins i tot en societats educades en la llibertat i la democràcia però amb un fort sentiment identificador. 
Així, no només per espanyols m'he sentit qüestionada pel fet de viure i voler viure en català; alemanys i francesos també m'han qüestionat.
No entenen perquè ens entestem a viure i lluitar per una llengua minoritària podent abraçar fàcilment una de les llengües més parlades del planeta.
Fins ara, després de l'exposició pacient d'argumentacions, he acabat callant i esperant que alguna estrella fugaç els fes acceptar la meva decisió.
A partir d'ara, cal treballar per ser nosaltres mateixos el meteorit que els faci entendre que som adults lliures capaços d'escollir i que cal que així ens respectin.
I l'experiència m'ha fet aprendre que, a l'estranger, per molt civilitzats que es diguin, només et comprenen si darrere tens un estat.