Acabo d'arribar de veure el partit a casa d'uns amics alemanys. I els he deixat tan moixos que em sento culpable. Culpable de no deixar prou clar que no és la meva, la roja. Que si els he animat en els contracops i lloat en les recuperades no és perquè la senti meva sinó perquè conec els jugadors i per aquests sí que em fa il·lusió que se'n surtin si ho fan bé. No els he explicat que mentre me'ls mirava somniava en poder-los veure un dia jugant com a selecció catalana, amb el mateix nivell, el mateix estil de joc.
I no ho he explicat perquè sé que no ho entendran. Ho he intentat massa vegades. Aquesta esquizofrènia catalana de no sentir uns colors que per a ells hauríem de sentir automàticament només per haver nascut on hem nascut, motiu pel qual, precisament, no els sentim, és difícil de transmetre. Ni nosaltres mateixos no l'entenem.
He tornat a casa i tot Freiburg plorava. I jo pensava, no ploreu que són molt joves i ho han fet molt bé. El que passa és que els altres han estat millors i això és el que compta. N'aprendran i el següent cop ho faran més bé.
I pel cap em passava una i altra vegada la imatge dels jugadors catalans, després d'haver guanyat i ser campions, unint-se i dient a la roja: Visca les quatre barres! Fins que no reconegueu qui som, farem vaga.
3 comentaris:
Jo també m’he divertit mirant algun que altre partit aquest mundial. Tot i això, el que a mi m’enrogeix és la indignació davant l’obscenitat dels diners que mouen aquests “tinglados”.
Però com que el sentit de l’ humor és el millor que l'esser humà s'ha inventat, us passo el que per mi és una de les parts més maques del mundial: Ai
pop Pau... Visca les estadístiques!
És veritat! Ahir no hi vaig pensar en en Pau! Ara entenc perquè la deutsche Elf va sortir poc convençuda! El Pau mai s'equivoca i si d'entrada ja ho sabien...
Gràcies Ester V!
je je... l' últim!
Publica un comentari a l'entrada