divendres, 9 d’octubre de 2009

el cafè


Si ahir plovia, avui la boira s'ha posat damunt de la ciutat i encara no l'ha deixada.

Amb la boira posada hem anat a fer un cafè amb una companya. Més ben dit, un cappuccino, que a aquest país el cafè no val res però la llet escumada val molt la pena.

Pensant-hi, m'adono que, davant de la tassa, o amb la tassa al davant, s'ha explicat, m'he explicat, l'he escoltat,
m'ha escoltat, m'ha fet xerrar, l'he fet xerrar.

Un cafè com a punt de trobada de dos mons distints però no distants gràcies a l'intercanvi de rols.

Quan un xerra més que l'altre, un o altre s'acaba disculpant, sigui per haver ocupat tot l'espai, sigui per no tenir res a dir.
I potser no és ni que l'un hagi ocupat tot l'espai ni que l'altre no hagi tingut res a dir.
Potser tan sols és que l'un s'ha trobat còmode en el dir i l'altre en el fer dir.

Sempre m'ha agradat el rol d'escoltar al davant d'una tassa calenta, potser perquè el visc més com a permís de l'altre per a observar i preguntar que no pas com a un passiu aguantar.