dimecres, 21 d’octubre de 2009

holocaust

Cada vegada que per motius diversos em confronto a l'horror dut a terme per la mà humana en la Segona Guerra Mundial em qüestiono moltes, moltes coses.
Després d'iniciar-me amb llibres juvenils (El meu amic Friederich, L'amic retrobat), vaig entrar de ple al xoc emocional i intel.lectual llegint Primo Levi, escoltant una xerrada de deportats catalans i poc després visitant Mauthausen al costat dels companys austríacs del Gymnasium de Dornbirn, ells "part culpable" com a descendents d'austríacs partíceps dels fets i jo "part víctima" com a descendent de republicans catalants. Una  experiència cruïlla que no esperava tan forta.
A la universitat vaig reprendre el tema. Arendt, (altre cop) Levi,  Semprún (amb La escritura o la vida sempre farà que em qüestioni), Frankl, Améry,  i tants i tants d'altres que s'han anat acumulant. Amat-Piniella ha estat el darrer.
Història o vivència, silenci o confrontació, relat o ficció? Com parlar del que és imparlable perquè és inimaginable?
Remenant he trobat aquesta opinió que no m'ha desagradat.
Però segur que n'hi ha d'altres. Jo mateixa hi recorro quan em convé (La lladre de llibres).

És un tema tant i tant complex que no crec que es resolgui mai.

Ni amb una ni amb mil fórmules.