baixada

Diumenge vam pujar muntanya amunt. L'aire era fred, però el sol lluïa entre els arbres. Regnava el silenci, només trencat per un pica-soques que no vam saber descobrir i la fressa de les nostres petjades ineptes damunt les fulles.
Asseguda en una pedra, amb l'escalfor del sol a la cara, vaig caure en la temptació de voler quedar-m'hi per sempre, sense tràfecs ni brogit. Però pujar a una muntanya, encara que sigui petita, només té sentit si després es baixa.
Baixar sovint costa més que pujar. S'està cansat, els genolls fan figa i l'eufòria fa que l'atenció disminueixi. La lluita a què la realitat ens obliga és dura d'entomar.