dijous, 24 de març de 2011

llengua

Ahir un amic valencià em va escriure que pel sopar de demà portaria guacamole perquè sinó els alvocats se li farien roïns -"o ‘malbé’ crec que es diu per allà amunt, encara que és la paraula mes autocontradictòria que m’he trobat mai", va especificar.
I la veritat és que no se m'havia acudit mai que "malbé" és una paraula contradictòria, però mirat així, li vaig donar la raó.
Avui he remenat per diccionaris i butlletins en línia (meravelles de la digitalització) i he vist que en temps de Llull, March i tants d'altres tots dèiem fer roí. Però que al segle XIX ja apareix el malbé  i que a primers del XX en cerquen l'origen. I si bé Montoliu el 1913 va escriure que malver derivava de fer un malfer, que es convertí en el fer malfer i després passà al fer malver; Spitzer el 1915 el corregia en saber que en un  francès dialectal existia mabin de faire mal bien i que, per tant, la contradicció inherent a fer malbé era compartida.
I de tot plegat?
Res, que fa gràcia veure com en parlar escollim, abandonem, conservem, originem, transformem paraules. I escollint, abandonant, conservant, originant, transformant paraules fem llengua, fem patrimoni compartit.