dijous, 6 d’octubre del 2011

mirada

Sóc jo qui decideix si l'ampolla està mig buida o mig plena.
Sóc jo qui decideix gaudir del que tinc o plorar pel que em falta.
L'alegria no només depèn del que passa al meu voltant.
Sóc jo que hi he d'apostar per fabricar-la.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

ciutat


Tornes a ciutat, després de dies de no ser-hi.
I hi vas amb la il·lusió de retrobar els racons que estimes.
Però la pressa de la gent i el brogit de la multitud desencanten la mirada.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

veïnatge

Han arribat uns veïns nous. No els he vistos però n'estic segura, perquè al balcó s'ha configurat un nou so de conversa en llengua eslava que he d'afegir al brogit del pati de l'institut, el soroll dels avions i el piular dels ocells que el meu cervell ja tenia naturalitzats.
I és curiós com arriba un punt en què deixem de sentir allò que és rutina i, si no ens hi fixem especialment, només ens trenca la concentració allò que és nou.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

contradiccions

Els polítics pagant a 69 cèntims el cafè diuen que entenen la realitat economicosocial que retallen.
Alguns funcionaris europeus -amb sous més alts fent la mateixa feina- s'estalvien de pagar alguns impostos.
Alguns ciutadans de països amb economies més precàries gaudeixen de gratuïtat sanitària que a d'altres fa temps que s'ha retallat.

I si no ho fas, si essent funcionari pagues els impostos perquè no et vols desentendre de la caixa comuna, o vivint en un altre país comunitari no t'aprofites de l'antiga targeta sanitària per fer passar per la caixa d'on ja no tributes els serveis que no entren al país on cobres, et titllen de ruc.

La novel.la picaresca sempre ha tingut més èxit que la moralista, però una cosa és la literatura i l'altra la vida. O era a la inversa?

divendres, 30 de setembre del 2011

comparatives

Per què per dir que un és bo s'ha de mesurar respecte l'altre?
Sí bé és cert que, per molt que no vulguis, sempre hi ha llistes, les de la literatura catalana han tendit sovint a ser massa estretes de mira.
Potser ens han fet creure --i hem cregut!-- que el nombre de bons autors havia de ser relatiu al nombre de possibles lectors i així hem enxiquit la mirada i esborrat noms que molt o poc comptaven per a d'altres.
Per sort, però, el dia de l'efemèride ens tornem generosos i, per tal de celebrar, traiem pit i ens omplim la boca dels que fins ara no gosàvem anomenar per si de cas ens renyava algú.
I és aleshores quan ens adonem que l'instint que hem soterrat sota la teoria no ens enganya. 
--Jo, a casa des de ben petita he sentit a parlar de Màrius Torres, de Josep M. de Sagarra, de Ferran de Pol, i de tants d'altres, que en canvi a les aules sovint només he sentit anomenar de passada.

dijous, 29 de setembre del 2011

tombant

Aquests primers matins de tardor el dia es lleva sense sol, només una lleugera pàtina de boira tenyeix la mirada. És més tard que arriba el gran astre amb el seu color ataronjat, baix encara, i mica en mica s'aixeca escalfant la terra gebrada. Al migdia crema, i peta amb força tota la tarda. Podries pensar que és agost, si no fos per les partícules d'aigua que han quedat ancorades tot el dia al fons del paisatge.

diumenge, 25 de setembre del 2011

lectures

Per no carregar pes, abans d'envolar-nos vaig omplir el lector amb l'ajuda de la Gutenberg, i el cas és que encara en visc i no he obert els que vaig comprar de parla anglesa.
Així he tornat a la rutina gessiana llegint ironies burgeses noucentistes i drames rurals modernistes. Una barreja que casa de meravella amb la lectura a la vora del llac dissabte a Ginebra i el mercat dominical de Thoiry.
I quan la ficció s'acomoda al dia a dia, aleshores poc sembla realitat i les vacances s'allarguen dolçament.

dimecres, 7 de setembre del 2011

miralls

Vancouver és una ciutat de miralls.
L'aigua, els edificis, la llum, les mirades...

A la Vancouver Art Gallery vaig veure una exposició que emmirallava Surrealisme i l'art de les Primeres Nacions.
En sortir al carrer, el sol havia vençut la pluja i els edificis emmirallaven els 125 anys d'història de la ciutat.

divendres, 2 de setembre del 2011

església(-es)

de la col·lecció del MOA
Passejant per Vancouver hem trobat dues esglésies catòliques romanes, la catedral del Sant Rosari i la parròquia de l'Àngel de la Guarda. I més enllà del nom, els horaris de pregàries, resos, contemplacions, anunciats a l'entrada fan que els que hem pujat amb l'esperit del Concili Vaticà II i ens identifiquem amb l'Església que un dia va ser i mica en mica es transforma, ens sentim perduts com un dia van estar-ho els qui ara es retroben.
I és que si en el seu moment i amb el mestre davant, dotze no es posaven d'acord, com volem nosaltres avui compartir amb tants res més que l'essencial i moltes desavinences?

diumenge, 28 d’agost del 2011

espera

Tot just fa un parell de dies a l'aeroport de Zuric mentre esperàvem el vol que ens havia de dur a Vancouver, pensava que de moments morts en tenim una pila, a la vida.
Però l'espai que ens hostatjava ho feia tot menys difícil. Perquè la fantàstica arquitectura de l'edifici donava aire i motius de contemplació, i la contemplació omple de sentit l'espera.

dimarts, 23 d’agost del 2011

vistes


Al costat de casa,
hi ha racons que enamoren.

Prenc vistes.

Gravo els colors del final d'estiu.

Quan tornem,
la natura ja farà camí cap a la tardor.

dilluns, 22 d’agost del 2011

agost



A les tardes, l'acumulació de sol escalfa cada cop més l'aire, i sortir al carrer és com entrar a un immens assecador.

Parapetats al Jura, aquest final d'agost trenquem previsions seculars i juguem a començar vacances.

divendres, 19 d’agost del 2011

calma d'estiu

La lluna, el llac, el Montblanc il.luminat per un sol que ja va a la posta, barques que aprofiten els últims raigs de llum i joves que ja treuen la canya per veure què pesquen.
Capvespre a Nyon. La càmera i el polaritzador.

dilluns, 8 d’agost del 2011

retrat


Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.
 
                            Maria-Mercè Marçal, Cau de llunes

dissabte, 6 d’agost del 2011

diner

Diner crida diner; com més en tens, més en guanyes; diuen les dites populars. I les dites populars no s'equivoquen, malauradament.
I així mentre els uns s'enriqueixen a costa de jugar amb els mercats com si fos el joc del monopoli, pensant que l'única finalitat de la vida és guanyar i que si l'altre perd és perquè no ha sabut jugar amb la sort que li ha tocat; altres reclamen que no es jugui sense tenir en compte les conseqüències en l'altre; i altres només demanen si se'ls permet demanar que els fills no se'ls morin als braços de fam.
I la història passa i els cicles es repeteixen, perquè per molt que l'home hagi escoltat i escolti entusiasmat els grans pensadors humanistes que cada tant sorgeixen, quan té el diner a les mans, els somnis canvien i en lloc d'una humanitat altruista, somnia una vida planera i actua pel seu interès.

divendres, 5 d’agost del 2011

viatjar

Ara que és estiu, molts diem que ens n'anem de viatge. Però és cert? Podem dir del visitar llocs minuciosament planificat viatjar? Potser és més visitar que viatjar.
Des de la nostra torre d'ivori que ens permet moure'ns  d'un lloc a l'altre lliurament i retornar després sense canviar gaire més en nosaltres que l'acumulació d'imatges, ens creiem qui sap què.
Però el viatge només és aquell que transforma, que arran de les dificultats, les incerteses i les descobertes genera aprenentatge i modifica d'arrel algunes conviccions.
Viatjar és deixar els orígens i fer rumb a mercè dels vents, escometre l'embat amb una única certesa: la del retorn.
Viatjar, d'alguna manera, és el que ens disposem a fer cada matí quan sortim de casa si ens deixem portar i no sabem ni quan ni com tornarem. Si obrim els ulls i ens deixem transformar per la quotidianitat que ens desafia.
Quan marxem de vacances amb el full de ruta traçat no podem dir que viatgem; visitem i encara gràcies.

dimecres, 3 d’agost del 2011

expectatives(ii)

Com un Bartleby més, és quan disposem del temps i la dedicació que les paraules no surten. Anhels malentesos bloquegen les idees i tot allò que hauria de ser no és, i no essent ens preguntem si mai hauria d'haver estat.

La imaginació vola més que caminen els passos i en el buit de la immaterialitat sentim que diem "would prefer not to".

diumenge, 17 de juliol del 2011

herències (ii)

Els uns se'n van, però les herències sempre resten. I gaudir-ne fa que recordem els qui ens han deixat.

"Quan escric, respiro millor" diu ara en una nova entrevista. Tant de bo molts més sabessin fer-ho com ell, en el món del periodisme i l'escriptura...

divendres, 24 de juny del 2011

narcisisme (i)

Quan et vénen uns mots al cap clamant perennitat i el primer que visualitzes és el bloc i no la llibreta groga, és quan notes el canvi.

Has perdut la por a la publicitat?
Has deixat que el bloc esdevingui part del jo íntim?
Ja no escrius per tu mateixa?
Un cop tastada, necessites la publicació pel que suposa d'aprovació de l'altre?

Ai, narcisa!
No et creguis que, perquè tu t'embadoques davant del mirall, l'altre també s'exalta!

dimecres, 22 de juny del 2011

tram

Asseguda al tramvia, camí de casa.
Entren dos Hohner vells i amenitzen la jornada, sonors i lleugers talment Stradivarius, en les mans àgils de dos zíngars de cara somrient i pell colrada.
El  viatge esdevé lluminós i la cortina d'aigua ja no mulla les imatges durant tres parades.

dimarts, 21 de juny del 2011

noms

La Natàlia no torna a ser ella fins que s'allibera de la Colometa que en Quimet li ha imposat.
L'Helene abandona el fill de l'Alice per retrobar la germana i, a través d'aquesta, el seu jo.
Els noms ens els posen en néixer, però ens hi identifiquem i defineixen el nostre ser i la nostra vida.
Al món 2.0 hi viuen molts àlies i avatars.

S'autoimposen una identitat externa o s'alliberen de la imposada?
.

dimarts, 14 de juny del 2011

résistance


Si l'altre dia m'entristia, ara mateix he quedat desconcertada. Sóc a la biblioteca de Ginebra, de fons se sent una de les actuacions de la Fête de la musique. I després d'un "Bella ciao" estrident, "L'estaca" cantada amb un català forçat, però que m'ha posat la pell de gallina.
I amb aquest estat de coses, me'n torno a treballar...

dimecres, 8 de juny del 2011

entristida

Ahir que la sinusitis no em deixava treballar em vaig dedicar a repassar alguns Ànima del 33 via web. I vaig topar amb l'entrevista a Ester Pujol directora editorial de Grup 62.
I em vaig entristir de veure quines eren les prioritats en les prescripcions de llibres que feien just abans de Sant Jordi, i quina era el pes del català en la selecció d'editorials petites emergents que presentaven. Perquè n'hi ha més de bons llibres, i més d'editorials petites que aposten pel català.

I ara he obert el diari i m'he entristit. Perquè ha arribat l'hora a Jorge Semprún. Sempre admiraré La escritura o la vida. Escriptura profunda, vida compromesa.
Si el voleu conèixer o recordar, no us perdeu Juan Cruz. Val la pena.

divendres, 3 de juny del 2011

divertiment

Quan la paraula és fàcil,
tot flueix amb naturalitat.
Res és costós, i l'escriptura,
un divertiment.

dijous, 2 de juny del 2011

precisió


Què és abans, al bloc, la imatge o la paraula?
Tot depèn. A vegades és la imatge que acompanya la paraula, a vegades és la paraula la que acompanya la imatge.
Perquè no és cert que una imatge valgui més que mil paraules com tampoc és cert que una paraula valgui meś que mil imatges.

És en complementar-nos que ens definim i esdevenim més precisos encara. Perdem amplitud, però guanyem enfoc.

dijous, 26 de maig del 2011

indignació elegida

A la primavera, quan l'aire és net i el sol brilla, tot es veu clar.
Però d'ulls n'hi ha molts, i de mirades encara més.
Ja ho diuen que depèn d'on bufa el vent.
I a alguns col·legis no devia bufar el mateix que a les places.

dimarts, 24 de maig del 2011

traducció

Avui, discutint amb uns amics, em deien que el millor és llegir en la llengua original. I sí, però no.
Una bona traducció es pot posar al mateix nivell que un original, considero. És un enriquiment per la llengua d'arribada i per la lectura de l'original.
Això sí, no totes les traduccions són bones. I aquest és el punt que la gent no sap apreciar i, per tant, van a la resolució de conflicte fàcil: sense traducció no hi haurà traïció.
Han pensat, però, que la seva lectura també pot ser traïdora? I si és bona, rai; ara bé, si és dolenta...

dimecres, 4 de maig del 2011

dimarts, 3 de maig del 2011

vida pròpia

 

Explica Eagleton que diu Machery que l'escriptor és el primer lector, que descobreix més que inventa, que troba més que crea. I a fe de Déu, que és ben veritat! Ahir els personatges em van sortir per on no m'esperava...