sacs

Un altre mes s'acaba i s'afegeix a la llista dels que, més o menys ràpid, també se'ns han escolat entre les mans. I així, poc o molt, anem engruixint el sac del viscut i enxiquint el del que ens queda per viure, amb projectes i il·lusions.
El que és difícil dels sacs és trobar la mida justa, la que s'adapti a la nostra natura. Tots dos ens són necessaris -l'ase ha dur el pes equilibrat-, però els hem de saber omplir i gestionar. Perquè si els sacs pesen més del que la nostra força pot carregar, se'ns doblegaran les cames i no podrem avançar.
A la vida a vegades hem d'aprendre o a treure pes o a reforçar músculs.

verds!

Sí, Baden-Württemberg és el primer Land verd. I jo n'estic contenta, després  de viure tres anys i mig a Freiburg, la primera ciutat verda d'Alemanya, on ara han votat més verd que mai.
I si us fixeu en el repartiment de vots que mostra el mapa, podeu veure que són les ciutats universitàries les que han tombat la truita. Per sort, mica en mica deixem enrere la lluita de classes i lluitem pel poc tros de planeta que ens queda després de la batalla, per intentar conservar-lo i traspassar-lo millor als qui vinguin.

xocs

"comme Coleridge l'affirme dans Biographia Litteraria, la compréhension et le plaisir résultent d'un desequilibre ou d'une tension entre l'attendu et le choc du nouveau, lequel est lui-même au plus beau de sa forme un choc de reconnaissance, un 'déjà vu'. [...] Lire, c'est comparer."
             George Steiner, "Lire en frontalier" a Passions impunies

Fa un mes, llegint Die Mittagsfrau vaig veure la Colometa en Alice i els oncles de Peter em recordaren Schöne Tage.

llengua

Ahir un amic valencià em va escriure que pel sopar de demà portaria guacamole perquè sinó els alvocats se li farien roïns -"o ‘malbé’ crec que es diu per allà amunt, encara que és la paraula mes autocontradictòria que m’he trobat mai", va especificar.

I la veritat és que no se m'havia acudit mai que "malbé" és una paraula contradictòria, però mirat així, li vaig donar la raó.

Avui he remenat per diccionaris i butlletins en línia (meravelles de la digitalització) i he vist que en temps de Llull, March i tants d'altres tots dèiem fer roí. Però que al segle XIX ja apareix el malbé  i que a primers del XX en cerquen l'origen. I si bé Montoliu el 1913 va escriure que malver derivava de fer un malfer, que es convertí en el fer malfer i després passà al fer malver; Spitzer el 1915 el corregia en saber que en un  francès dialectal existia mabin de faire mal bien i que, per tant, la contradicció inherent a fer malbé era compartida.

I de tot plegat?

Res, que fa gràcia veure com en parlar escollim, abandonem, conservem, originem, transformem paraules. I escollint, abandonant, conservant, originant, transformant paraules fem llengua, fem patrimoni compartit.

compartir

Hi ha iniciatives fantàstiques que fan que la ciutat sigui, per uns dies, per unes hores, espai de trobada edificant.

baixada

Diumenge vam pujar muntanya amunt. L'aire era fred, però el sol lluïa entre els arbres. Regnava el silenci, només trencat per un pica-soques que no vam saber descobrir i la fressa de les nostres petjades ineptes damunt les fulles.
Asseguda en una pedra, amb l'escalfor del sol a la cara, vaig caure en la temptació de voler quedar-m'hi per sempre, sense tràfecs ni brogit. Però pujar a una muntanya, encara que sigui petita, només té sentit si després es baixa.
Baixar sovint costa més que pujar. S'està cansat, els genolls fan figa i l'eufòria fa que l'atenció disminueixi. La lluita a què la realitat ens obliga és dura d'entomar.

setmana blanca?

Ahir, parlant, una mare em reconeixia haver gaudit molt d'aquesta setmana blanca passada, tot i estar-hi frontalment en contra de bon principi. Feia sis mesos que no podia estar una setmana sencera amb els seus fills sense els compromisos familiars i els estressos de les festes. Ara que és massa tard, m'ha agradat, em deia.
Jo les he viscudes a Alemanya, aquestes setmanes a mig curs de vacances, i puc dir que van molt bé, pel professor i per l'alumne, i en ser de dilluns a divendres no trenquen el fil, ans recarreguen piles.No veia malament, quan es proposà, que s'establís en el llarg segon trimestre a canvi de l'allargament del primer molt ple de ponts i palanques. Els ponts i palanques són molt pitjor perquè perds dies concrets i trenques el ritme de treball de la unitat setmanal.
El problema del nostre país és el decidir sense parlar les coses. El primer conseller va imposar i la segona ha eliminat. I la impressió que rebem els que en ho mirem des de fora és que no s'ha parlat ni treballat ni, més important encara, consensuat amb les parts i els entesos abans.

badar

      veure passar 

           el temps 

           -per la finestra-

    com núvols 

         que corren

recomençar

No, el bloc no és mort.
Ni les flors, que llueixen al nou balcó més ufanoses que mai.
Després d'un canvi, cal un temps de pausa, resituar-se i recomençar.
En el nostre món de la incertesa i la immediatesa, on la natura descontrola fins la tecnologia que crèiem més controlada, ens cal tornar a la mirada compassada, saber esperar i confiar en el cicle natural de les coses.
Cal una tardor i un hivern perquè hi hagi una primavera. Cal una Quaresma perquè hi hagi la Pasqua.
Recuperar la paciència de la fe que modernitat i postmodernitat han deixat de banda.

llengua materna

Ginebra, 9 de febrer de 2011, 2/4 de 7 de la tarda, Palau de les Nacions, Sala dels Drets Humans i Aliança de Civilitzacions.
Sota la mar fèrtil de Barceló (Manuel Rivas dixit) tenim el plaer de sentir poesia en basc i gallec per celebrar el dia internacional de la llengua materna.
Manuel Osorio, a la guitarra, acompanya Kirmen Uribe i Manuel Rivas. Les veus ressonen, cadencioses, entre estossecs somorts.
Les llengües minoritàries, com ocells en perill d'extinció que refilen entre caderneres per fer-se escoltar, potser no les sabem desxifrar, però no les podem perdre. És qüestió d'ecologia (Kirmen Uribe dixit).

I de riquesa i voluntat de comprensió per part dels que accepten la teoria però no volen conviure amb la pràctica.

arribats

Els llibres al seu lloc, les taules col·locades i la casa neta.
Al cap d'una setmana hem tingut el temps per fer del pis un espai on viure.
I ara fa goig quan el sol il·lumina l'estança.

Escric de memòria, perquè de moment telèfon i Internet es fan esperar.

comiat

Lentament arriba el dia. Avui Freiburg s'ha llevat amb una pàtina de boira que encara ho fa més romàntic. I per acabar-ho d'adobar, un esquirol s'ha plantat a l'arbre de davant del balcó.
No sé si era el mateix que, just acabats d'arribar, em va venir a saludar davant de la finestra de la cuina mentre rentava plats un dia, però potser s'ho han dit entre ells. Ja se sap... la llengua dels esquirols és un misteri.
L'hem volgut atrapar, però ha quedat com el dia...

pop-up

Si a l'ordinador les indicacions apareixen i desapareixen de forma màgica, portem tota la música a la butxaca i la literatura s'està fent etèria... què han de fer els restaurants per ser in?
Ser pop-up. Això sí, avisant que hi seran durant 35 dies per poder ser dit que hi han estat i per fer caixa i recuperar la inversió feta.
Es veu que a Londres ja funciona, i ara ho proven a Berlín. Ho fan defensant la democratització del luxe.
I ja em perdonareu, però, que trist voler democratitzar el luxe en una societat tan tipa que no s'adona que l'únic que sempre ha estat democràtic és la gana.
Potser sí que el món és prou gran i hi ha espai per tots, però... no m'acaba de fer el pes tanta pressa per la notorietat cara i curta.

empaquetant

D'aquí a tres setmanes deixem Freiburg, després de tres anys i mig de ser-hi.
Però entre la UOC, la burrocràcia i l'empaquetar, no tinc temps d'assaborir l'allargament del dia.


El sol damunt les parets buides i les caixes que comencen a omplir el pis.

Wort des Jahres

La paraula de l'any segons la societat per la llengua alemanya (GDS) ha estat Wutbürger.
És a dir, ciutadà emprenyat.
I no és que pensem, oh quina coincidència.
És que ja fa molts anys que, tot i les fronteres, el món europeu avança a cop de revolució globalitzada.
O revolució organitzada?

expectatives (i)

  

      a vegades incentiven
      a vegades immobilitzen

      i el comandament
      el té subconscient

desatenció

Després de tres setmanes de ser a Saint-Genis, en tornar a casa em trobo amb les flors marcides i les notícies parlant de si fóra o no fóra millor tornar al b/vell marc.
Sembla mentida com tots reclamem l'atenció.

la Puríssima

Des de petita, el dia de la Puríssima ha estat un dia de celebració. Amb la Puríssima encetàvem, com aquell qui diu, el camí cap al Nadal. Dinar fastuós, celebració d'onomàstiques i de postres tastàvem els primers torrons de la temporada.

societat

Ahir, llegint diaris des de la distància, no vèiem res gaire clar. Això de fer servir l'exèrcit per posar ordre fa tornar fantasmes no gaire agradables. Com quan a l'aula el professor ha perdut tota autoritat i ha d'entrar algú extern a tornar el riu a mare. La pregunta és doble: per què el uns han perdut l'autoritat i per què el altres actuen amb aquesta desmesura.
Carles Capdevila ahir parlava encertadament de civilitzar-se. És hora de deixar enrere aquest individualisme exacerbat i començar a pensar en l'altre. Som o no som societat?

classificacions

Remenant per la biblioteca ginebrina m'he trobat a les lleixes de "literatura espanyola", Martí i Pol al costat de la Mistral, Ramon Llull entre l'Amadís de Gaula i El cid campeador, i Vinyoli al costat de Zoe Valdés. No dic que no puguin establir converses, però si és que classifiquen per llengües i no per estats... Coneixen el concepte llengua catalana?
Els bibliotecaris de Ginebra, de la polèmica de la Fira de Frankfurt l'any 2007, en van aprendre ben poc. Devien fer com els cignes ahir al llac, continuar la seva vida prescindint del pòsit de les tempestes.

i neva

Vam comprar un Avensis però s'ha convertit en un Polo! 

I només fa catorze hores que està aparcat.

neva

Quan la neu cau, el dia s'omple de claror però el paisatge es desdibuixa.
Els flocs llisquen intensament i les volves són l'única marca de profunditat.
Es fa tard però la foscor no augmenta i les garses bateguen les ales cercant recer.
Mica en mica el tros de vorera que era neta s'emblanquina, les petjades a la neu de fa uns dies desapareixen i d'aquí a una estona el pas dels cotxes quedarà esmorteït.

Sí, neva amb força a Ginebra --tot i que hauria de dir a Saint-Genis-Pouilly. Avui fa una setmana que vam arribar i encara no hem viscut en graus positius. Divendres i dissabte la neu ja ens va visitar, però ahir el sol va vestir el paisatge amb les millors gales. Vam gaudir del Mont-Blanc rogenc i el Jura nevat, però vaig deixar la càmera a casa.

La foto que us penjo la va fer diumenge el Xavi quan va sortir a passejar.

aparador

Si una cosa em costa de la xarxa és que els que passin em vegin.

Però ahir em va fer il·lusió que una cara coneguda s'aturés a saludar-me després d'anys de no saber res d'ella.

I ara agraeixo haver estat a l'aparador, perquè si no, el retrobament no hauria estat possible.

accident

Quan la ploma cau a terra, per molt que redreci el capciró tort,
les paraules ja no llisquen de la mateixa manera.
El traç s'atura i la interrupció trenca el fil dels pensaments.

vent

Des d'ahir que bufa amb força.
Molta força. Com cada tardor.
Treballant, a la nit, sentia com petava damunt de la teulada
i batia els arbres.
Aquest matí, en llevar-me, he mirat al carrer. Ja no queden fulles.

Les voreres estan escombrades.

imatge i cultura

Si mal no recordo, hi ha una dita que diu que els bojos toquen bitlles, i és que molt sovint a casa nostra prenem per boig el més lúcid de tots. Gaudí n'és un clar exemple. En un món de canvis (a cavall del segles XIX i XX la irrupció de l'ateisme i l'anarquisme, a inicis del XXI la virtualització social), dóna imatge per a reforçar lectures culturals complexes: catolicisme i catalanisme.
Gràcies que sempre, entre la monedalla, es troba una peça que val quatre xavos.

veritats

Hi ha dies que no les vols sentir,
hi ha dies que te les creus totes,
hi ha dies que necessites de doctes
intercessors per pair-les.

dites casolanes

"Tria-la maca i neta que lletja i xona ja s'hi torna" va dir la meva àvia al Xavi poc abans de casar-nos. I vam riure, ella sempre tan directa. Del que no érem conscients, sabadellencs com som tots dos, és que a altres llocs potser no ens entendrien.

finestra

Un constipat i el fred m'han deixat el cap espès i han fet marxar les idees. Ja tornaran. Mentrestant, m'acullo a l'art de les imatges.

El que veig al balcó de la butaca estant.

La florista em va dir que aguantarien fins al febrer.
No me la vaig acabar de creure, però de moment els primers freds no les han espantades.

monstres

Avui copio un fragment de Miquel de Palol. És tan excel·lent que no el vull perdre. Un d'aquells que mereix relectura i reflexió.

"La postmodernitat ha parit el monstre del deliri que cal trencar hàbits i coses, que cal renovar-se contínuament, canviar sense parar, cegament canviar, canviar sense que importi què ni cap on ni a canvi de què, deixant-hi això o això altre, posar-se al dia com sigui per no quedar estancats, per no perdre el tren d'un progrés exhalat, imparable, per no quedar irremeiablement ancorats, enfangats i envellits en la inòpia d'un passat de quietud i estèril antigor. De qualsevol imatge d'estat d'equilibri se'n fuig com de la pesta perquè hi apareix l'espectre terrorífic de l'anquilosament i la mort. I així és impossible que arreli ni fructifiqui res.
Com els nens que al mig del joc s'entesten amb la joguina del nen del costat, no hi ha projecte ni empresa que arribi a bon port perquè, quan començaria a créixer i a ser competitiva a escala internacional, la impaciència, el neguit, la inconsistència del propòsit i de la consciència precipiten el canvi i ho tira tot daltabaix; el deliri infantil per l'aventura, pel desconegut, sense saber on es va, però tant hi fa, perquè no ens agrada on som, i així un cop i un altre i un altre, daltabaix. No sembla haver-hi ningú capaç de veure com les grans empreses comercials, però també les culturals, les científiques, les artístiques, les esportives, les polítiques fins i tot, són el producte d'una llarga evolució, del procés de correccions i afinaments només possible amb la consciència que poques s'han fet amb l'espurna casual, immediata del foc d'encenalls. S'han fet amb consciència de la paciència, de la posició del propòsit en el context del temps i de la disciplina de què es tracta, amb consciència d'on es vol arribar, amb consciència i propòsit de continuïtat."

El trobareu sencer a l'edició d'avui del Avui

divisions

Ciutats, pobles, paisatges, costums, cultura, llengua...
Ens dividim en grups, perquè ens assenyalem les diferències.
Quan traspassem fronteres i ens veiem les semblances, ens sentim bé.
Però amb tot ens fixem en les diferències; sia per aprendre'n, sia per poder tornar a creuar fronteres i no perdre'ns en el comú anonimat.