vida

Aprendre a escoltar en el record
per fer, en l'absència, la presència més forta,
en el dubte, el consell segur,
en l'enyor, trobar conhort.

Transmetre als que vindran
tot el que ell era, i transmetent
comunicar i fer-lo viu en ells
com ho és en tu cada dia.

resignació

Vet aquí un escriptor
que un dia va decidir
no tornar a escriure mai més
perquè es va adonar
que tot el que escrivia
ja ho havia escrit
algun altre escriptor molt més notable
abans que ell.

correctors

Avui, en entrar al bloc, he vist dues errades flagrants en el text que vaig escriure ahir. M'he desconegut tant que m'he preguntat si és que els automatismes informàtics havien recorregit el que jo havia escrit correctament. Però després he pensat que podria ser que el meu cap espès n'hagués estat la causa. Perquè el que està clar és que la darrera revisió va ser meva, per tant, n'he d'assumir la culpa, hi hagin intervingut o no agents externs.
Com l'altre dia que, en revisar un text, em van fer notar que el que jo tenia escrit com a "peix sec" en la versió primera s'havia convertit en "peix sex" en el document que havia fet arribar com a esbós. Evidentment no vaig ser jo qui va esmenar la plana al peix, però sí que vaig ser jo qui va enviar el text sense tornar-lo a repassar.
Un cop apresa la lliçó us aconsello que aneu amb compte i desconfieu de presumptes ajudants informàtics.

abril

Si seguim les dites populars, abril és un bon mes per l'aigua. El que no queda tan clar és que sigui un mes pel fred. Tradicionalment ho era el març. Però el temps que tot ho capgira perquè de les excepcions en pervingui la tradició ha decidit enguany presentar-nos, després d'un hivern extremadament sec, una primavera regada i temperatures baixes que fan del passeig un esforç agradable si és amb impermeable i guants, i del Jura una muntanya que es lleva blanca i se'n va a dormir grisenca presidint els colors esclatants de les plantes sota la boirina d'aigua.
Però tot és bo, perquè les deus estaven assedegades.

voluntat

Hi ha gent que, per sobre de tot, s'hi esforça.
Intenta construir amb el seu gest un món millor.

Només cal que els fem costat.
Que no quedin sols en la lluita davidiana que es proposen.

vaga

Fins avui no he fet mai vaga perquè mai he estat totalment d'acord amb l'actitud maniquea dels sindicats (ells són els bons i la resta, dolents a vèncer). I avui tampoc en faré perquè visc a França i per tant no em pertoca.
Però si treballés a Catalunya, potser avui trencaria per primer cop la meva actitud relativista i aniria a la feina per estar de braços plegats. O a la manifestació, per tal d'engreixar el número de gent descontenta amb l'actitud de polítics, economistes i sindicats. I intentaria fer una pancarta ben grossa on es llegís la causa de la meva protesta. Perquè per mi no es tracta de lluitar contra la patronal o els polítics o el veí que hem designat per gestionar els interessos de tots en aquests moments difícils. Per mi es tracta de deixar clar que

NO VOLEM QUE S'IMPOSI UN NOU DÉU QUE NOMÉS AFAVOREIX 

UNS POCS ESCOLLITS AIXAFANT ELS MÉS FEBLES

Però tenint clar que escrivint i portant la pancarta a la manifestació no faig prou i que convé que quan torni a casa treballi (sí, treballi!) perquè, en la mesura de les meves possibilitats, cadascuna de les paraules que he escrit esdevinguin petites gotes d'esperançadora realitat.

poesia catalana

Avui, 17 de març, és el dia de la poesia catalana a Internet. És tan difícil triar la que més ens agrada, que n'hem cercat una de diferent. Perquè ciències i lletres es troben en l'examen poètic de la vida. I perquè el català és llengua de ciència i de lletra des de bon principi.


Nocturn de Cracòvia i Praga

                                                               A Copèrnic i Kepler 

      Tot més clar si gira tot entorn del sol.
     Esfera, políedre, esfera...: òrbites, planetes.
     Jo estimava el cercle, escoltava les esferes,
     he sentit grinyols i he trobat el·lipses.

... o pura indiferència?: flamarejar sense cap ull, arroentar 
sense cap pell, rugir en una mètrica d'espai inconscient,
cremar per pur i simple perquè sí, sense sentit i sense
absurd, sense bé, sense mal ...

     Tot més trist si no sóc centre?
     Tant se val. Déu sap on sóc.

... I tu voldries de vegades ser dur com la pedra: immutable i
tranquil, indiferent i sòlid, perdurable; pressenteixes que el 
camí de sorra no té final...

      Qui apunyalà la simetria? La pedra
     no fa un arc, fa una paràbola.
     El fred és una dansa de políedres i fiblades.
     La calor és un martelleig d'esferes diminutes.

                                                       David Jou, Les escriptures de l'Univers

Mafalda

Jo també vaig llegir mil i una vegades l'exemplar vell i trencat de Mafalda que corria -i encara corre, espero!- per Cantoni. I recordo que era petita i el pare em va dir: "No l'entendràs!", quan va veure que l'agafava de la lleixa; i que amb la Judit ens barallàvem per veure qui l'agafava abans d'anar a dormir, si no és que rèiem una al costat de l'altra compartint la lectura.
I no entenia, és cert, per què el globus terraqüi estava cap per avall, o per què la mare de Mafalda era tan toixa i la Susanita tan bleda. Però tornar-hi, un cop i un altre, em va ajudar a entendre mica en mica el món i la història; la política i la humanitat. A perdre la innocència abans d'hora però a conservar sempre l'instint de denúncia d'iniquitat.
Jubilant-la amb només deu llibres, Quino va fer que haguéssim de rellegir una i altra vegada les mateixes vinyetes -com jo l'únic exemplar que teníem a casa. I així va fer escola. Perquè només és rellegint una i altra vegada que es pot arribar, no sols a copsar el veritable sentit i significat de les paraules, sinó a gravar-ne les lectures i fer-ne fe de vida.

llibres i preus (i)

Dilluns vaig llegir que els alemanys havien tombat els francòfons:  visca el lliure mercat, la pela i la competència. I avui, que els petits cerquen sortides: campi qui pugui, no esperis que els altres et solucionin la vida i si no, paga.
I el més trist és que, llegeixes, llegeixes, i no saps si és bo o és dolent. Hi ha molta lletra petita, desconeixes les variables i et sents perdut en un món vast.

llibres i preus

El proper 11 de març els suïssos votaran en referèndum, entre altres coses, a favor o en contra d'una llei per fixar el preu dels llibres. Suïssa és complexa en aquest sentit: dividida en tres mercats força independents entre ells (ai las! poques vegades anomenen la quarta llengua) el volum del quals depèn bàsicament de la importació, l'entrada d'Internet i de grans superfícies llibreteres amb seu als països exportadors fa que els petits comerços es queixin de competència deslleial i insostenible alhora que els compradors ho facin per preus comparativament molt alts.
Pel que he pogut entendre el problema rau bàsicament en les taxes d'importació i costos d'intermediaris que ha d'assumir el preu final del llibre venut pel llibreter tradicional i que, en canvi, el hòlding internacional pot trampejar amb compres globals per part de la casa mare francesa, alemanya o italiana.
Però enmig del guirigall economicopoliticocultural, al qual no entraré,  el que vull destacar és, per començar, que sigui el poble qui prengui la decisió i no el mercat (déu suprem totpoderós) ni els polítics perduts entre amo teòric (el poble) i amo real (el mercat). I que en la discussió aparegui la cultura com a valor, i no només del llibre sinó també del llibreter. Que biblioteques i escriptors prenguin la paraula, i mestres i lectors, i sigui escoltada, i que els diaris, carrers i autobusos en vagin plens, perquè arreu hi ha propaganda a favor o en contra de la llei.
No cal dir que espero que guanyi l'aposta per preservar la cultura, de la mateixa manera que un dia no fa gaire els ginebrins van optar per preservar la conciliació familiar i no van permetre que els comerços obrissin més hores. Els estrangers han d'aprendre a anar a comprar abans de les 7 de la tarda o de les 6, els dissabtes!

estar-se

En una Europa en què noves lleis ens fan estar de molt del que fins ara crèiem imprescindible comença una nova Quaresma.
En aquest context, podrem retrobar el preu real de cada cosa que amb l'opulència havíem esborrat?
Sabrem descobrir el què és essencial i deixar-nos d'accessoris banals?
Retrobarem la pau dels humils i la felicitat dels justos ajudant a dibuixar un nou marc de valors?
Recuperarem vells hàbits per bastir nou un bell món o seran bells hàbits per vestir de nou un món vell?

anunci

Aspirant a escriptor presta
el seu art d'unir belles paraules
a aquell qui necessiti llegir
la pròpia vida per comprendre-la.

societats, diners i perdó

A diferència de casa nostra, els alemanys no paren --i no només fiscalia, sinó i sobretot periodistes-- fins que arriben al fons de la qüestió.
I n'informen a l'opinió pública de tal manera que als polítics maculats de mica en mica se'ls arracona, se'ls fa caure en contradiccions, se'ls descobreixen les taques i al final se'ls obliga a prendre mesures dràstiques.
Si sabeu alemany, fixeu-vos quina minuciositat de recerca i informació pública:
http://www.sueddeutsche.de/app/infografiken/tools/zeitleiste/?appID=wulff

Llegint-ho, a mi em vénen al cap dues imatges: la d'una ministra i unes vacances a Menorca --no recordo ara com va acabar... deu ser simptomàtic!--,  i la d'un debat a la televisió pública en què, quan un dels candidats novells al congrés denunciava la classe dels viatges en pont aeri, els avesats responien que no els deixaven fer d'altra manera. I va quedar aquí!; perquè no ho van preguntar a la població que els paga sinó a l'empresa que els subvenciona i que la justícia no ha posat mai en entredit.

Potser és aquest el punt que ens diferencia de la societat alemanya: la societat espanyola es pensa que els diners del país els genera una màquina fantàstica a qui han de donar gràcies perquè els en doni quan tenen la sort que els toqui la loteria; en canvi, la societat alemanya té molt clar que els diners del país els origina la suor del seu esforç.
Conseqüentment, els alemanys jutgen --en l'opinió pública, a les urnes i als tribunals-- tot aquell que gestiona i fa ús del diner públic. Els espanyols, en canvi, aplaudeixen aquell que els pugui afavorir millor en la repartició dels diners a la pròpia butxaca.
És el que diferencia el perdó catòlic de la freda i crua condemna protestant. L'alegria de viure dels meridionals, on qui dia passa, any empeny; contra la severitat moral dels nòrdics.
Qui diu que el cristianisme no ha modelat la societat europea?

avui

Ha tornat la neu, i amb la neu les temperatures al voltant dels zero graus.
I he anat a Gex a renovar el carnet de la biblioteca per demà poder renovar els de Ginebra.
Sí, ja fa un any que vivim a St Genis.
Qui ho havia de dir quan el Xavi va marxar ara fa cinc anys de Via Alexandra!
No ens podem queixar, però a vegades costa habituar-s'hi...

fred

Avui hem anat a Versoix, a veure l'efecte del vent del nord al llac Léman.
Feia tant fred que les fotos, fetes amb guants, es torçaven. L'espectacle de gel i blaus era impressionant i l'aigua continuava embravida.  Els cignes i els ànecs s'hi movien, però --suposo que per no glaçar-se.

Si de noiet

Si de noiet delia l'hora malva
I amb ull plorós cercava el no-sé-què,
I d'un mur tosc, la font i el verd d'un àlber
Bastia el clos d'on clamava una fe;

Si de fadrí fugia a punta d'alba
I anava al mar o al bosc sense voler,
Mes amb l'orgull que el cor de raça salva
Reia de foll o llanguia d'un re,

I era feliç, i trist, ensems, d'ençà
Que só granat el deler no em reposa
I, ple d'enyors, dins una estança closa,

D'un arbre en ment faig paisatge llunyà,
O de ponents perduts un cel més clar
On juguen sol i estels amb núvols rosa.

J. V. Foix, Sol i de dol

vida

--Contracte vital?
--Interinitat perpètua.

ciutat

Veus a través de la finestra que el paisatge conegut la neu l'ha canviat.

La sala de lectura s'omple de llum clara i aire fred.
La nevada d'ahir avui feta glaç travessa envans.
El vent escampa volves dels arbres que espolsa.
La gent camina amb cura pels camins traçats.

La ciutat sota la neu i el fred sever és un nou espectacle.

dites casolanes (i)

Sempre s'ha dit que Déu dóna pa a qui no el pot rosegar i si és una dita, vella com és, deu ser per alguna cosa. Potser és perquè les coses no poden ser fàcils.
Així, si no tenim dents però tenim pa, ens hi hem d'esforçar per menjar-nos-el; i si tenim dents però no tenim pa, el valorarem més quan el tinguem.
El cas és aprendre sempre a tenir paciència.

gener

Un dels mesos llargs de l'any i que costen més de passar, segons diuen les savieses populars, acaba demà sense haver-me donat temps d'adonar-me'n.

sàbat

       Gaudir la calma


       sol d'hivern

       mar blava

       diari a les mans

       barca fondejada

accents

Són petites traces que modifiquen, defineixen, determinen i diferencien.
Podem oblidar-los, errar-los, encertar-los, corregir-los; però no podem deixar d'escriure'ls per evitar l'error o perquè les eines que tenim a les mans no ens ho fan fàcil.
Amb quin exemple exigirem després als més menuts que s'hi esforcin?

món (i)

"Hem empetitit el món a l'empetitir el  llenguatge"

Valentí Puig dixit.

fre

Quan l'individu és el centre, estirem la corda de la llibertat individual enxiquint l'espai del sentit comú i el respecte a l'altre.
Els límits de la bona convivència es dilueixen i la societat intervé trencant la suposada llibertat amb normatives.
Però d'alguna manera tothom sap quan comença a fer-se pesat.
No ens aniria més bé si tots, individus i societat, aprenguéssim a frenar abans de fer el ridícul?

temps (i)

Si bé el dia té 24 hores, i cada hora, 60 minuts i cada minut, 60 segons i cada segon... el que cadascú de nosaltres pot viure en aquestes 24 hores és tan diferent que les allarguem o escurcem per sensacions. Podem viure els minuts intensament i que ens passin molt ràpid, o viure'ls pausadament i que se'ns facin més llargs. Podem estar avorrits esperant que passin les hores, o que ens volin anant d'una cosa a l'altra sense parar.
I a això s'hi afegeix el caràcter: cadascú té el seu. I de la mateixa manera que a vegades admiro els que són capaços de fer molt en poc temps, hi ha moments que els admirats són els parsimoniosos: donen més temps a veure passar el temps i no acostumen a perdre la paciència.

Ponentada gran

«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

Narcís Comadira, 70 anys de vida, 70 anys de poesia, pintura, de rigorosa observació i  (auto)qüestionament, a qui avui es ret merescut homenatge.
(vg. "Ponentada Comadira", Flux)

Si en voleu més: els seus articles a l'Ara
                           entrevista a Vilaweb
                           Fonalleras sobre ell a El Punt Avui
o cerqueu a la xarxa per afegir-vos a la proposta.
                         

món

Aprofitant les vacances de Nadal vaig manllevar un dels diccionaris de sinònims i antònims que hi ha a casa els pares: el famós d'en Pey publicat per Teide/Lavínia a principis dels anys 70 que ornava bona part de llars catalanes.
Potser és vell i molt polsós, però després de quatre anys sense, ja no recordava el gust de remenar per les seves pàgines cercant mots nous per descriure impressions repetides.
I és el que tenen els diccionaris de paper: són més lents perquè sempre acabes passant els ulls  per sobre, sota, el costat i la pàgina anterior a la de la paraula que buscaves.
Un bon diccionari t'obre el món.

poesia (i)

"La poésie n'est jamais un sujet de dissertation"
           [...]
"à un moment, les mots cessent de désigner, de relater: ils deviennent, ils supplantent, ils incarnent. Les mots sont le réel, comme le silence est de pierre."

            Gil Jouanard, "Préface"
a: Miquel Martí i Pol, Joie de la parole

(re)lectura

"--I la tragèdia d'això és --diu Ciutadà-- que s'ho creuen. Els desgraciats Iahoos s'ho creuen.
Creuen en el cop de vara, assot totpoderós, creador de l'infern a la terra, i en Jep Quitrà, fill de sa mare, el qual fou concebut per obra de l'acudit infernal, nasqué de Marina de guerra, patí tacó a la carn, per la culata, fou esdernegat, escorxat i adobat, udolà com un infern, el tercer dia es despertà, entre els ports pilotà el vaixell, seu amb el dogal al coll fins a nova ordre, i des d'allí ha de venir a escarrassar-se entre els vius per un mos."
                James Joyce, Ulisses -- Joaquim Mallafré (trad.)

I continuen creient-s'ho.
Aquest és el mal d'una tragèdia que continua a massa llocs massa sovint.

pressa

Ja ho diuen que la pressa és mala companyia, i si es barreja amb l'esverament, encara més.
Res, el cotxe ratllat i abonyegat, i l'adaptador suís a casa. Sort que la biblioteca, que és lloc de calma, ho resitua tot.
També el bloc, avui que des de la distància, pensarem com, quan érem petites, avui, dia de sant Antoni Abat, després d'haver fet la broma de felicitar a tort i a dret --perquè a Sabadell avui és el dia dels "burros"--, el pare venia excepcionalment a recollir-nos a l'escola per córrer a veure la Passada i recollir uns caramels que eren més bons que els de la Cavalcada dels tres reis.

2012

Fa quatre dies que l'any ha començat, segons la convenció que un dia uns establiren i molts continuem seguint. I quan comença alguna cosa, sembla que el que hem fet fins aleshores es pugui esborrar i disposem d'una nova oportunitat de fer coses. També cada dia l'encetem quan torna a sortir el sol.
I, si bé sabem que res es pot esborrar i que som responsables de tot allò que hem fet fins aleshores, és important que no ens deixem aixafar per la llosa i sapiguem mirar el que encetem amb confiança i, amb la saviesa del viscut, cerquem la força per tornar a lluitar.
Bon any 2012!