imatge i cultura

Si mal no recordo, hi ha una dita que diu que els bojos toquen bitlles, i és que molt sovint a casa nostra prenem per boig el més lúcid de tots. Gaudí n'és un clar exemple. En un món de canvis (a cavall del segles XIX i XX la irrupció de l'ateisme i l'anarquisme, a inicis del XXI la virtualització social), dóna imatge per a reforçar lectures culturals complexes: catolicisme i catalanisme.
Gràcies que sempre, entre la monedalla, es troba una peça que val quatre xavos.

veritats

Hi ha dies que no les vols sentir,
hi ha dies que te les creus totes,
hi ha dies que necessites de doctes
intercessors per pair-les.

dites casolanes

"Tria-la maca i neta que lletja i xona ja s'hi torna" va dir la meva àvia al Xavi poc abans de casar-nos. I vam riure, ella sempre tan directa. Del que no érem conscients, sabadellencs com som tots dos, és que a altres llocs potser no ens entendrien.

finestra

Un constipat i el fred m'han deixat el cap espès i han fet marxar les idees. Ja tornaran. Mentrestant, m'acullo a l'art de les imatges.

El que veig al balcó de la butaca estant.

La florista em va dir que aguantarien fins al febrer.
No me la vaig acabar de creure, però de moment els primers freds no les han espantades.

monstres

Avui copio un fragment de Miquel de Palol. És tan excel·lent que no el vull perdre. Un d'aquells que mereix relectura i reflexió.

"La postmodernitat ha parit el monstre del deliri que cal trencar hàbits i coses, que cal renovar-se contínuament, canviar sense parar, cegament canviar, canviar sense que importi què ni cap on ni a canvi de què, deixant-hi això o això altre, posar-se al dia com sigui per no quedar estancats, per no perdre el tren d'un progrés exhalat, imparable, per no quedar irremeiablement ancorats, enfangats i envellits en la inòpia d'un passat de quietud i estèril antigor. De qualsevol imatge d'estat d'equilibri se'n fuig com de la pesta perquè hi apareix l'espectre terrorífic de l'anquilosament i la mort. I així és impossible que arreli ni fructifiqui res.
Com els nens que al mig del joc s'entesten amb la joguina del nen del costat, no hi ha projecte ni empresa que arribi a bon port perquè, quan començaria a créixer i a ser competitiva a escala internacional, la impaciència, el neguit, la inconsistència del propòsit i de la consciència precipiten el canvi i ho tira tot daltabaix; el deliri infantil per l'aventura, pel desconegut, sense saber on es va, però tant hi fa, perquè no ens agrada on som, i així un cop i un altre i un altre, daltabaix. No sembla haver-hi ningú capaç de veure com les grans empreses comercials, però també les culturals, les científiques, les artístiques, les esportives, les polítiques fins i tot, són el producte d'una llarga evolució, del procés de correccions i afinaments només possible amb la consciència que poques s'han fet amb l'espurna casual, immediata del foc d'encenalls. S'han fet amb consciència de la paciència, de la posició del propòsit en el context del temps i de la disciplina de què es tracta, amb consciència d'on es vol arribar, amb consciència i propòsit de continuïtat."

El trobareu sencer a l'edició d'avui del Avui

divisions

Ciutats, pobles, paisatges, costums, cultura, llengua...
Ens dividim en grups, perquè ens assenyalem les diferències.
Quan traspassem fronteres i ens veiem les semblances, ens sentim bé.
Però amb tot ens fixem en les diferències; sia per aprendre'n, sia per poder tornar a creuar fronteres i no perdre'ns en el comú anonimat.

sis i mig

Busquem la dona deu, el menú deu, la casa deu...

Sempre busquem l'excel·lència.

Avui som deu del deu del deu.

És un dia deu?

A mi m'han ensenyat a estimar el sis i mig.  ; )

sabadellenca

Més d'un cop m'ha passat que, volent escriure una paraula que he sentit i dit mil cops, no l'he trobat recollida a cap diccionari. Ni tan sols, a vegades, a l'Alcover-Moll. D'aquí que avui m'hagi fet molta il·lusió llegir la referència de Màrius Serra als nostres particularismes.
Sí, sóc sabadellenca i per tant des de petita he menjat xurruques, estrep i petador. La meva àvia tota la vida ha anat tupera perquè és coixa des dels 13 anys i les cases sempre havien tingut el vàter a l'eixida.
I és que, si bé Pere Quart ho va dir molt clar, els vallesans sempre topem amb gent que no ens saben situar quan ens senten parlar. Ens fan lluny del Barcelonès obviant que, fins fa no gaire, Collserola era frontera.

memòria

Ahir, des de Galícia, vaig llegir que havia mort el senyor Triadú.
I em va saber molt greu.
No el coneixia personalment, només de conviure els estius a Cantoni (Cantonigròs pels llecs), i de sentir-ne parlar als pares. A la mare, com aquell professor que els va fer classes de català per primer cop, i al pare, com aquell gran savi i erudit que tant havia fet per la llengua.
Jo sempre el recordaré pel que l'estiu passat va provocar, i que només alguns vam notar, en la festa d'homenatge a l'antic rector de Cantoni. Feu un parlament, ple d'anècdotes i fina ironia, recordant el que suposà per la llengua i el despertar de la consciència esclafada el Concurs de Poesia, i com hi ajudà i intervingué Mn. Josep.
I el desgranar de les anècdotes, la cruesa de les vivències relatades, ens refermà a alguns la consciència, tant com a d'altres va ofendre. Perquè el que aconseguí fou que algunes persones ---per sort comptades però les que sempre sabem tot i el pas dels anys--- abandonessin l'envelat a la meitat del seu discurs.
I si penses que el que els ofengué fou el relat de com mossèn Josep eludí les amenaces rebudes, cosa que hom podia imaginar que havia existit, sense anomenar ningú, aixecar-se significa als meus ulls no només fer-se responsable dels fets sinó també estar-hi d'acord, avui dia, després de 33 anys de democràcia i convivència en una societat catalanitzada.
Potser és per això que, cada cop que mor algú dels que ens pot recordar el que foren els anys de la dictadura sense por d'ofendre, penso que es mor un tros de la nostra memòria, aquell tros de memòria que als nascuts els primers anys de democràcia no ens van saber explicar a les aules per por d'ofendre o poques ganes de comprometre's.

limitacions

De fet, el nostre cap és limitat. I quan sents parlar quatre llengües a la vegada, tres de les quals hauries de dominar i una entendre, es crea un garbuix mental que acabes no sabent què dius.

ai!

Ai, la llengua!
Ai, la puntuació!
Perdoneu-me, però, els periodistes no haurien de ser els reis de l'expressió?

arguments penjats

Vaig llegir que és la nova tendència, però a mi, em costen.
Potser encara n'he d'aprendre.
Però és com si després de fer un zoom per veure un detall, oblidés de fer la fotografia completa.
Digueu-me clàssica si voleu, però m'agraden massa els bons contes on qualsevol dels fils oberts es resol amb força.

xesco

En el seu moment em va passar per alt aquest capítol de Noms, però l'he descobert quan feia cerques per trobar el conte del flautista narrat per ell. No he trobat el conte, però l'he descobert una mica més.
Xesco Boix. Ningú no comprèn ningú.

el flautista

Aquest estiu hem estat a Hammeln. I finalment he conegut el poble que tantes vegades havia imaginat de la veu d'en Xesco. El que no recordava és que acabés amb els nens desapareguts el conte que escoltava de petita. Potser sí, no ho he pogut revisar. Però la memòria l'havia arreglat, havia fet tornar els infants després de l'alliçonament del flautista a les autoritats del poble. Potser fou el Xesco qui refeu la severitat de la llegenda germànica.
I he recordat en Xesco, quan vingué a casa a dinar i ens signà el disc, i cantà a l'escola bressol on treballava la mare.
I també hem estat a Sabadell, i he vist antics companys de feina, i una companya m'ha recordat que li vaig recomanar els discs d'ell pels seus fills. Deia que creu que és per això que tenen una riquesa de vocabulari català i una maduresa, sense deixar de ser infants, que no tots tenen.
I potser sí que, en el fons, sóc filla de les idees i valors que en Xesco ens infonia amb la seva veu. Va ser el nostre flautista d'Hamelin, un flautista sensible i bondadós.

art

Acabo de visitar August Macke al Kunstmuseum Bonn i, un cop acabada la curta exposició de Macke i els Rheinische Expressionisten, he passat automàticament a l'exposició temporal “Der Westen leuchtet” d'artistes contemporanis.
I si bé hi havia obres prou interessants, n'hi havia d'altres que no sabia per on agafar. A part d'un cert esgotament denkístic final.

Perquè la pregunta és: què és art? Què puc definir com a art? Què depassa la quotidianitat, la naturalitat, la normalitat de l'ésser humà per tal de ser considerada obra d'art?

Evidentment hi ha d'haver voluntat autorial patentment artística. Sense un autor que cerqui crear art, l'art es crea? Em penso que no. Ara bé, només la intenció no pot ser patent d'art.

L'art no té perquè agradar, per tal de ser art. És ben sabuda la voluntat transgressora i intencionalment enlletgidora en la recerca artística d'alguns creadors contemporanis.

L'art ha de qüestionar. Ha d'interrogar l'observador, ha de provocar pulsions de qualsevol tipus --instintives, racionals, passionals, constitutives-- a aquell que el contempla.

Els cànons estètics, però, s'han ampliat de tal manera, l'art té una presència tan constant i important en la vida contemporània, tan transversal socialment, que el judici estètic perd volada.

Hom retorna a l'inicial m'agrada o no m'agrada i s'allibera d'enfarfegosos és bo o no val res que, amb tot, continuen decantant balances i creant escoles. Per poder dir m'agrada, cal haver vist molt i tenir la ment oberta. Per poder dir és bo cal haver llegit molt i après encara més.

Què és art? Una pregunta que els filòsofs i teòrics d'estètica fa segles que decreten, però que, per a mi, encara ara és indesxifrable.

palaus

Això de voler fer vacances ens ve de lluny. N'hi ha que en fem quan podem i n'hi ha que en fan quan volen.
I per fer vacances què millor que fer-se un palauet a mida, per mirar i ser mirat, per allunyar-se del tedi de ciutat i apropar-se a la natura, ben organitzada si us plau.
I el cas és que, al cap dels segles, els continuem contemplant i d'alguna manera desitjant, com ja feien els de la seva època.

girasol

Plantes la llavor, la regues i vigiles, passen els dies, el sol i la pluja, i germina.
La tija treu el cap entre la terra, l'acompanyes amb una estaca, passen els dies, el sol i la pluja, i va creixent de mica en mica.
I un bon dia el capciró es defineix, i el groc fa presència, i s'obre al sol enyoradís un girasol que cerca.

costumisme

Malenconia. Wechselhaftes Wetter. Trübe Stimmung. No trobar un lloc, un món. Perduts en la immensitat d'una plana inacabable.
Els caràcters dels protagonistes d'algunes -de moltes- pel·lícules ossis són estranys. Dones grises amb llavis vermells i ulls grossos i lluminosos. Homes mediocres ratllant l'absurd.
Expliquen un món rar, confús, on es busca el ser un mateix en la problemàtica del no-lloc. Pobresa, soledat, mala sort o manca de recursos, lluita desesperada, canvis constants.Recerca d'amor, abandó a mans del primer somriure, incapacitat d'expressió i capacitat malaltissa d'autoferir-se. Famílies trencades, lligams d'amistat.
Drames que no són drames, sinó retrats costumistes postmoderns d'una societat que malda entre el que era i el que no és, entre la pobresa estructural i l'empobriment social.
Uns Länder on els recursos de la reunificació han anat a parar a refer edificis i netejar paisatges, però d'on la població jove ha fugit cridada per les possibilitats enllaminadores del West, i on els que han quedat, sols i vells, no saben com sortir-se'n.

estiu

Dir que una flor no fa estiu és mirar-se la vida amb ulleres pessimistes.

tempesta

Tard o d'hora després de la tempesta vindrà la calma. 

Hem d'aprendre de paciència.

portada

Els diumenges no editen els diaris regionals alemanys. Avui, però, compartim portada i pàgina 2 amb la roja al "Badische Zeitung": "Eine Million Katalanen fordern Unabhängigkeit": Un milió de catalans reclamen la independència.
A la pàgina dos, fotografia amb color de quart de pàgina de la manifestació i l'article: "Catalunya diu Adéu Espanya"
Katalonien sagt Adéu Espanya (veröffentlicht  am 12. Juli 2010 auf badische-zeitung.de) ,
fotografia de Puyol amb Torres per il·lustrar l'article "En el Mundial els catalans són temporalment espanyols"
Bei der WM sind die Katalanen für kurze Zeit Spanier (veröffentlicht  am 12. Juli 2010 auf badische-zeitung.de)
i al marge dret l'aclariment "Catalunya, el país dels catalans"
Katalonien, das Land der Katalanen (veröffentlicht  am 12. Juli 2010 auf badische-zeitung.de)

Fa goig arribar a casa, després d'un matí rebent felicitacions (perquè si et feliciten és de malagraït no acceptar-les), i trobar-me amb un diari més ple de senyeres que de rojigualda.

Fins i tot, si remeneu, podreu veure (fotografia 10/10)  Xavi i Puyol amb la senyera i el trofeu del mundial passejant pel camp (després d'haver senyalat moltes vegades el trofeu i la senyera tot dient paraules que no vam saber llegir dels seus llavis).
Spanien auf dem WM-Thron - 1:0 gegen Holland (veröffentlicht  am 12. Juli 2010 00:09 Uhr auf badische-zeitung.de)

Simplificats, però som notícia fins i tot en un racó d'Alemanya.

al·legoria

Fotografia: Vicenç Palmero

"Una gentada. Un garbuix d'estelades, senyeres i persones de totes les edats. Enmig de l'enrenou, els polítics. Aquest dissabte ens ha obsequiat amb una al·legoria ben real: els polítics, amb tots els seus cordons policials, les seves desavinences i els seus estira-i-arronsa a la senyera, no van poder arribar a port. En canvi, la resta de ciutadans, duts pel sentiment de qui estima la seva terra, sí que va poder arribar al final i gaudir de les paraules de llibertat i el cant dels segadors. Van suar i maldar per escapolir-se de les dificultats i van arribar heroics al final de la manifestació. Espero ansiosament que algú en prengui nota, perquè els qui votem ho fem perquè siguin polítics líders que arrosseguin i facin mans i mànigues davant les dificultats per tal d'arribar a la meta i no pas que hagin de sortir per un lateral de mala manera."


Text de Xavier Portell

manifestació

Des de Freiburg, també ens manifestem.

identitat

He estat remenant per pàgines catalanes.
Com volem que ens reconeguin des de l'exterior si de dins sempre ens presentem separats?
A l'Associació d'Escriptors no hi ha totalitat d'escriptors (1). A l'ILC no hi ha referència automàtica a l'Associació d'Escriptors (2). Els antics presidents es presenten junts, però els actuals polítics matisen les diferències. L'Òmnium per a alguns és entitat representativa, per a d'altres, ens privat en mans de socis.

Potser caldria reconèixer que som nació en tant que actuem com a tal: societat lliure amb fòbies i fílies que es divideix i baralla, s'uneix i se separara, s'estima i s'odia com a bona mediterrània.
Però no som nació perquè ens falta el que fa que a les altres hi hagi orgull patri per sobre de fílies i desavinences. Una imatge a l'exterior, una publicitat que no es posa en entredit: ser estat. Les nacions amb estat es barallen internament al parlament mentre externament s'uneixen a favor d'uns sols colors. O uns sols colors les uneixen, mirem-nos-ho com ens sembli.

Les diferències que no acabem de resoldre hi són perquè, per a bona part dels catalans, la nació que duem al cor no pot emmirallar-se amb l'estat que ens representa a l'exterior, perquè aquest estat presenta una nació distinta de la que sentim i portem a dins.
El fracàs de la transició espanyola rau en no haver sabut fer confluir els diferents sentiments de nacions que hi ha en el seu territori amb el sentiment d'un sol estat.
Segurament era la idea que alguns dels pares de la Constitució van voler plasmar en forma de llei. Una idea contracorrent i agosarada, que demana generositat, imaginació i saber trencar motlles. El problema és que no s'ha sabut potenciar al llarg de trenta anys, ans al contrari. S'ha usat o menyspreat depenent de les circumstàncies.

I aquí ens teniu. Trenta anys després i un segle més tard tornant-nos a preguntar si l'ou o la gallina enlloc de plantejar-nos seriosament la nostra responsabilitat.
Responsabilitat íntima de qüestionar-nos i decidir-nos. Cadascú.
I ser qui som, i buscar la manera d'exercir-ho.
No tornar a allò que sabem fer tan bé de no explicitar ben clarament per tal de, si es pot, aprofitar l'avinentesa i la feina i, sobretot, no quedar malament.
Ens hem d'explicitar. I si quedem malament, acceptar-ho. I si en sortim escaldats, posar-hi aigua freda.
Si som catalans, que em penso que pocs ho neguen, siguem-ho fins a les últimes conseqüències i no ho matisem amb tonalitats.

---------------
(1) Cadascú és lliure d'afegir-se a una entitat associativa, és clar. 
(2) Es deixa a decisió de l'autor la informació i els enllaços que apareixen a la pàgina.

roja?

Acabo d'arribar de veure el partit a casa d'uns amics alemanys. I els he deixat tan moixos que em sento culpable. Culpable de no deixar  prou clar que no és la meva, la roja. Que si els he animat en els contracops i lloat en les recuperades no és perquè la senti meva sinó perquè conec els jugadors i per aquests sí que em fa il·lusió que se'n surtin si ho fan bé. No els he explicat que mentre me'ls mirava somniava en poder-los veure un dia jugant com a selecció catalana, amb el mateix nivell, el mateix estil de joc.
I no ho he explicat perquè sé que no ho entendran. Ho he intentat massa vegades. Aquesta esquizofrènia catalana de no sentir uns colors que per a ells hauríem de sentir automàticament només per haver nascut on hem nascut, motiu pel qual, precisament, no els sentim, és difícil de transmetre. Ni nosaltres mateixos no l'entenem.
He tornat a casa i tot Freiburg plorava. I jo pensava, no ploreu que són molt joves i ho han fet molt bé. El que passa és que els altres han estat millors i això és el que compta. N'aprendran i el següent cop ho faran més bé.
I pel cap em passava una i altra vegada la imatge dels jugadors catalans, després d'haver guanyat i ser campions, unint-se i dient a la roja: Visca les quatre barres! Fins que no reconegueu qui som, farem vaga.

calor

Ha arribat el juliol i la calor. Sembla que aquest 2009-2010 les estacions respecten els cànons.
Però amb el juliol no ens han arribat les vacances encara.
Les escoles de Baden-Württemberg treballem fins el dia 28.
A canvi  tenim altres setmanes de festa durant el curs escolar.
I per la calor s'inventen la màxima de poder alliberar l'alumnat de fer les classe de migdia i tarda si el termòmetre s'excedeix més del que el cos pot aguantar. Els directors decideixen.
Aquest divendres mateix a 2/4 d'1 el director ens comunicava pel sistema de megafonia que se suspenien les classes de la tarda. El termòmetre marcava 31 graus.

ànima

Tornes a sentir arreu la incomprensió
d'aquells que volen imposar-te.
Sent foranis, dicten partit,
critiquen els teus i sentencien màximes.
No entenen(t) res del que es viu,
marquen la teva paraula.
No et deixen ser el que ets,
volen transformar-te.

fanatisme

He rebut un correu d'aquests redigirits a multituds que corren per Internet sobre el fanatisme. I si bé els exemples històrics que es donen com a premisses són vàlids, la conclusió resultant és perillosament tendenciosa, considero. Perquè el fanatisme pot venir per tots costats. També per part dels que assenyalen els altres com a fanàtics. (Fixem-nos, si no,  en els que des de Madrid ens titllen de nacionalistes sense tenir en compte que ells també ho són.) 
Cal ser molt savi i ponderat per a poder destriar el gra de la palla i les generalitzacions no hi ajuden mai. La societat no es regeix científicament i cridar tempesta pot provocar la tempesta, encara que de bon principi no hi hagués ni un sol núvol, si la gent es deixa convèncer i guanyar per la por a tempesta i oblida que la tempesta només era una de moltes possibilitats.
Que surti el sol (per cert, gran llibre publicat per La Campana de Peres) també depèn de si donem, o no, a les tempestes més importància de la que tenen.

plats forts

La setmana passada va ser una setmana molt atrafegada.
Escriure, fer classes, corregir, volar, tocar la flauta...
Però com sempre hi va haver, enmig de l'atabalament, espais de delit.

Dijous m'arribava a Emmendingen, una ciutat de 25.000 habitants a 20 quilòmetres de Freiburg, per a gaudir de l'elogi de la literatura catalana i d'una de les nostres escriptores més famoses actualment a Alemanya: Maria Barbal. Si amb Pedra de tartera va aconseguir molt ressò, amb País íntim ha entrat a les llistes dels més venuts. I un auditori d'una cinquantena de persones vam tenir el gust i el goig de sentir-la llegir fragments de la seva última novel·la, Emma, en català.
La traductora a l'alemany va fer una extensa i interessant exposició sobre la llengua catalana i l'obra de l'escriptora, i també va llegir fragments -massa llargs, pel meu gust, perquè ens va descobrir la novel.la- de la traducció. Una traducció que és una meravella, tot s'ha de dir; que llisca sense fregar, avança i no s'atura i que és,  m'explicava Maria Barbal, a qui ella agraeix l'èxit que té. La traductora, per la seva banda, agraïa la disponibilitat de l'autora a resoldre dubtes, a treballar en comú, a explicar expressions, voluntats amagades que hi ha rere qualsevol escrit.
El diari explicava l'acte així:
Vom schonungslosen, demütigenden Überleben auf der Straße (publicat el 12 de junys de 2010 a  badische-zeitung.de) 

A mi, el que em va agradar va ser poder sentir la veu de la literatura catalana en un espai reduït.
Sentir-se reconegut no en una gran ciutat, on hi ha espai per elits culturals potents, sinó en una sala plena de gent senzillament amant de la lectura.
Veure així que els autors catalans, el món vist a través de la llengua catalana, hi tenen un lloc.

polítics

Quan pararan de barallar-se i de pensar en els seus interessos i faran política de veritat? Només, i sobretot, això és el que el poble els demana.

Sé que repeteixo el que alguns ja han dit, però és que no sembla que en prenguin nota.

vacances

Quan en tenim, haver de ens provoca urticària.