calma

Tinc un veí que està planxant al balcó. Sí, home, planxa i balcó.
Me n'ha fet venir ganes i tot.
Segur que amb aquesta temperatura primaveral, sol, cel blau, arbres florits  i cants d'ocells és molt més gratificant i relaxant que davant de la caixa tonta.


Per cert, heu notat que no hi ha tant soroll d'ambient? Amb l'espai aeri tancat, hi ha enquestes obertes per valorar si ens sentim menys tensos. Aquests alemanys!

volcà

Ens creiem que el món gira al voltant nostre, però, un cop més, la natura s'ocupa de demostrar-nos  que no som més que una petita part d'un molt que no podem ni preveure ni controlar.
Quan aprendrem a tenir-ho en compte?

pau

la pau és difícil de trobar

vol que acceptis que perds

però tu la vols sense perdre

síntesi

Ahir algú (gràcies!) em va qüestionar sobre la meva darrera entrada.
Ja se sap,  després de llegir moltes redaccions inspirades en la frase "Para ser bella hay que sufrir" (el que té ser professor d'idioma estranger), s'està tant ficat en el tema que emets la teva sentència sense pensar que tal vegada resultarà críptica a aquells que no saben d'on ve.
M'explico, totes les meves alumnes tenen molt clar (o almenys així ho escriuen, per tant no seré pas jo qui dubti de la seva sinceritat) que la moda no ha de condicionar el seu fer. I que la bellesa no només és externa, sinó part del caràcter de la persona.
I aquí venia el meu comentari.

Una altra possibilitat fóra el que m'ha enviat l'amiga de qui us parlava.
"Moda i bellesa segons Forges", l'ha titulat.

Que vagi de gust!

moda i bellesa

La teoria la tenim molt clara, però sovint el subconscient ens delata en la pràctica.

llega

He de reconèixer que em sento totalment llega en la matèria. 
Els colors del bloc em varien si canvio d'ordinador, estableixo enllaços que l'endemà ja no rutllen, evito facebooks i twitters, pateixo pels rastres que deixo i m'espanta la magnitud de la xarxa.

Sóc principiant d'un món on em fa basarda anar a escola.

lliçó

N'hi ha que són una veritable lliçó. Precisament pel seu realisme humil, per la seva senzillesa diàfana.
Fins avui no n'havia llegit mai res, però a partir d'ara tinc un nom més  a la llista de les descobertes a fer.

David Grossman

PS: Espero que l'enllaç rutlli, tot i que passin els dies. Si no, cerqueu-lo. Val la pena.

Quaresma

Ja s'acaba el temps de Quaresma. Temps de frenar, estar-se de superficialitats i tornar a l'essencial.
Temps de fred intens enguany, que ens ha obligat a recloure'ns a casa, a tornar a conviure amb la neu quan ens pensàvem que la primavera ja havia arribat.
Però és que el recomençar sovint és més dur del que voldríem.

Si l'Advent són només quatre setmanes, quatre setmanes d'espera per a una nova llum, la Quaresma en són unes quantes més. Perquè ara som nosaltres qui cal transformar.
Igual que el tronc sec que ha travessat l'hivern ara rebrota, també nosaltres, si fem una bona poda, podrem tornar a gaudir d'allò que val.

Els alemanys, que són els reis dels pensaments escrits en cartolines maques, també fan un calendari de la Quaresma. Cada dia unes paraules i un impuls per reflexionar.

intercanvi

Hem tingut visita.
Un grup d'alumnes de 3r i 4t d'ESO de prop de Vigo han estat allotjats a casa d'alummnes de la classe 9 del Gymnasium.
I a part de fer coneixences i amistats, turisme i practicar llengües, el més important ha estat que han conegut i conviscut amb una altra cultura.

Tots som europeus i ens creiem semblants, però sortir de casa t'ensenya que res és igual si t'ho mires amb ulls escèptics, i que de tot s'aprèn si t'ho mires amb ulls interessats.

A finals de setembre ens esperen a Galícia.

escriure

Escriure tampoc és tan fàcil com sovint ens pensem. I per aprendre'n cal dedicar-hi moltes hores i esforços, papers i esborranys. I llegir, per poder imitar, i admirar, per ser capaços de millorar dia a dia.

I és que hi ha escriptors que en saben de lligar les idees, de saber deixar ben travades les idees que volen expressar.

Mireu, si no, aquest que avui llegia. No puc fer més que treure'm el barret i donar-li les gràcies per expressar allò que jo mai hauria sabut deixar tan ben lligat.

llegir

De llegir se n'aprèn, ens pensem, quan de petits ens ensenyen el significat dels símbols que conformen un text escrit. I ja està.
Per això quan la degana de la nostra facultat ens donà la benvinguda als estudis, d'això ja fa alguns anys, i ens va dir que a la carrera d'Humanitats aprendríem a llegir, ens va semblar un insult a les nostres aptituds. Com es podia dir que una persona que havia cursat EGB, BUP, COU i superat una Selectivitat no sabia llegir, ens preguntàvem aleshores. Però al cap d'un parell d'anys li donàvem la raó, tot i que a vegades ens n'oblidem.

Perquè en llegir, si ho volem fer bé, per un costat cal que activem tot el pòsit de coneixements previs i per l'altre que estiguem oberts al possible món on l'autor ens vol conduir. Si abans de començar a llegir un text, pressuposo què em dirà, estic, conscientment o inconscientment, establint pautes que condicionen la lectura que en faig. I si em manquen coneixements dels quals es nodreix l'autor en escriure el text, potser no m'apropo prou al reptes que el text em planteja. També és cert que, afegint-hi el meu bagatge, enriqueixo la lectura i puc anar més enllà del que l'autor hauria disposat.

I això no és fàcil de fer.  Cal aprendre'n, mica en mica i paral·lelament  a l'aprenentatge dels símbols que conformen les paraules i els textos. N'ensenyem els mestres i professors, o només n'aprenen aquells que a la universitat trepitgen una carrera de lletres ?

Perquè en el fons, la pregunta que caldria que un cop i un altre ens féssim en llegir és:

Llegim oberts al que hi ha escrit o llegim tancats en el que volem llegir?

lectura

Fa força temps que tinc clar que és el lector qui estableix la lectura, però fins a cert límit pensava.
Pensava, perquè darrerament se m'han acumulat respostes esbiaixades a textos que he escrit.  Respostes esbiaixades fruit de lectures de textos dels quals sóc autora. És cert que la lectura es fa a partir dels paràmetres mentals del lector, però basant-se en les paraules combinades que l'escriptor ha establert.

I és per això que em pregunto, fins a quin punt sóc còmplice d'aquesta lectura?
Si bé no sóc autora de la lectura, en tant que autora de la combinació de mots, sóc culpable de no haver-los fermat prou?
Els he deixat massa oberts a possibles lectures, fins i tot a aquelles que  contradiuen els meus propis valors i allò que em semblava haver escrit?


Per avui n'hi ha prou, demà continuarem.

herències (i)

L'altre dia parlava d'herències, i em van recordar que n'hi havia un altre.

Avui li faig homenatge, perquè s'ho val.

"Madrid"

silenci

Perquè el dia és gris i humit, el sol ha marxat i la boira s'ha apoderat de l'horitzó.
El paisatge de fa una setmana s'ha vulgaritzat i, a canvi, el constipat s'ha ensenyorit de les parts respiratòries altes.

llengua i configuració del món

Fa uns mesos explicava que darrera les paraules, amb el gènere que cada llengua els atorga, es dibuixa un món diferent, una cultura que és difícil d'aprehendre, de copsar.

Posava l'exemple de la lluna i el sol en català i alemany, perquè és  tota una altra percepció de món la que ens separa quan una simple cançó infantil que rau a la base cultural d'un infant català com ara "La lluna, la pruna" no es pot traduir a algunes llengües sense nota del traductor a peu de pàgina que expliqui el gènere.

Hi ha gent que creu que una llengua no és sinó una eina de comunicació. I és cert. Però els antropòlegs tenen clar que una llengua explica alhora que defineix una cultura. I una cultura és quelcom que evoluciona a mesura que es viu, exactament igual que la llengua en què es desenvolupa.

Ahir a l'Avui, en una carta titulada Què passa amb el català una professora reflexionava sobre el paper que els catalans donem a la nostra llengua. Potser ens han inculcat la idea que una llengua és només una eina i no som conscients de què utilitzant-la o no, transformem la nostra cultura. La cultura catalana que s'explica amb i pel català.

De la cultura n'estem cofois, de la llengua en podem prescindir. Vols dir?

canvi de plans

Tota la setmana que us vull penjar una de les fotos que vam fer diumenge (vam fer vol dir el Xavier i jo perquè totes les fotos que penjo són o bé fetes per una servidora, o pel Xavier, que de moment encara no s'ha queixat pel fet de robar-les-hi i que mereixia un dia que li fos reconeguda l'autoria... :P)

Perquè dissabte va nevar i diumenge matí també, i a la tarda vam sortir a passejar per un d'aquells paisatges que canvia radicalment amb la neu. I volia parlar-vos de la neu i el silenci i dels paisatges i els seus canvis.

Però avui, que finalment escric, fa un sol radiant. I la poca neu que ens quedava a les raconades després de dos dies plovisquejant ha acabat de desaparèixer. I penjar una foto de neu i silenci, de cop i volta, ja no té sentit.

Potser un altre dia d'aquest hivern que els alemanys estan definint com a llarg i sever s'escaurà més. Qui sap.

El cas és estar obert sempre al possible canvi de plans.

confiança

De petits, la tenim tota; però de grans, la perdem.

No sé si és la societat el que ens hi torna, de desconfiats, o la intel·ligència, que en adonar-se del que podríem arribar a ser capaços, fa que desconfiem dels altres.

El cas és que molt sovint ens manca la confiança. Aquell saber refiar-se dels altres, posar-se a les seves mans.

Potser aprenem a confiar en aquell que coneixem, però confiar en el desconegut és una facultat que la societat occidental hem perdut pel camí de la nostra enculturació.

I així és com vivim sovint esporuguits, pensant sempre el pitjor i bloquejant-nos quan perdem el control.

L'experiència, però, per sort, s'encarrega  de tant en tant de demostrar-nos que ens equivoquem de mig a mig si ens deixem vèncer per la desconfiança envers l'estrany.

música al carrer

Els hauríeu d'haver sentit!

L'hivern ha tornat a Freiburg, però ells, amb les seves notes, omplien d'optimisme el Kaiser-Joseph-Strasse, el carrer principal de la ciutat.

De lluny t'arribava el brogit de l'aigua, i a mesura que t'hi apropaves anaves sentint el despertar de la natura, en una de les interpretacions de les "Quatre Estacions" de Vivaldi amb més empenta que he viscut mai.

Dos acordionistes russos desafiant les volves i el vent glaçat que es volen tornar a imposar, si no de grat per força.

--Com que no sóc cap friqui de les últimes tecnologies i fins ara no he considerat necessari tenir un mòbil d'última generació, m'he de conformar amb la meva memòria, i decorar l'entrada d'avui amb una foto del mateix Kaiser-Joseph-str. de fa un any, també un dia fred i  blanquinós com avui.

rutina

Després d'unes llargues vacances i unes primeres setmanes entrebancades, és temps que, mica en mica, la rutina es comenci a assentar. I amb la rutina, els hàbits a la feina, a casa...
Hàbits i rutines donen ritme al dia, impedeixen que el buit faci forat.

emocions

Tots ens entenem quan parlem d'emocions. Tots sabem què significa quan algú expressa que ha viscut una emoció molt forta, o que ha patit un cúmul d'emocions. Però definir què és una emoció no deu ser tan senzill quan les definicions dels dos grans diccionaris de la llengua catalana s'allunyen d'aquesta manera:
DIEC 2: emoció f. [LC] [PS] Reacció afectiva, en general intensa, provocada per un factor extern o pel pensament, que es manifesta per una commoció orgànica més o menys visible. 
GDLC: emoció f PSIC Estat d'ànim que oscil·la entre el plaer i el desplaer i reacció relativa a l'objecte que la provoca, que pot oscil·lar entre l'atracció i la fugida.

El cas és que són les  emocions el que ens fan sentir vius. Hi ha algú que aquest cap de setmana m'explicava que ell no acostuma a plorar si no és d'emoció. 


La realitat l'entoma, les emocions les viu. 

 

neu

Després d'uns quants dies de fred intens, avui ens hem llevat amb la primera gran nevada a la ciutat.     I continua nevant, d'aquí que el cel sigui blanc i la llum no acabi de trencar.

Fa il·lusió que hagi nevat i estigui tot blanc. Els d'aquí sempre diuen que un Nadal sense neu no és tant Nadal i últimament no els neva gaire. Potser perquè la neu fa ganes de quedar-te a casa, ben calent, darrera els vidres de la finestra i passar les hores embadocat, sense pensar gaire ni parlar gaire. La neu agermana.

herències

Sempre que puc, segueixo els seus articles de premsa i llibres de reflexions. L'únic que encara no he fet és llegir un dels seus relats de viatges a peu -i començo a pensar que potser és hora d'agafar-ne algun de la llibreria dels avis.
Són els avis els que em van encomanar la fidelitat a la lletra escrita d'aquest modest català. De fet, inconscientment, sempre que el llegeixo el fusiono amb l'avi --desconec quines connexions mentals els han col·locat tan a prop que llegir l'un significa rememorar l'altre.
Però no sé com s'hauria pres el seu canvi a El periódico, per molt que fos a l'edició en català. En el meu record, l'avi era massa fidel a l'Avui i al catalanisme moderat i silent per acceptar un canvi cap a l'esquerra --o al menys s'hi mostrava, perquè ara que ho penso una de les altres herències que em deixà fou l'admiració per Montserrat Roig, de la qual també en seguia els articles i llibres.

Fa uns dies vaig topar amb aquesta entrevista i vaig tornar a pensar en l'avi. I en el regal de Reis de l'àvia, que ja sé quin serà.

poesia

Quan parlem de poesia, mai sabem ben bé de què parlem.
Sovint ens costa entendre la profunditat de l'ànima humana que tenim al costat; tan més doncs, l'ànima humana que despullada es mostra en les paraules que la ploma del poeta endreça.
Qui és el jo que ens parla? El del poeta o el del que llegeix paraules i els atorga sentit?

Els poetes sempre diuen que un cop escrites les paraules ja no els pertanyen. Esdevenen sentit en el moment que hom els dóna vida en llegir-les. Però venerem el poeta que les ha escrites, no el lector que les pronuncia.
Si algun cantant les musica, venerem cantant i poeta alhora --si som conscients de l'autoria de les paraules. Si no en som conscients, els llors se'ls endú només qui en cantar-les els dóna vida.

Els savis i estudiosos cerquen en les paraules escrites l'ànima del poeta que les endreçà.
Els profans en la matèria emmirallen al seu cor les paraules d'un altre per entendre l'escrit.
Potser per això és tan difícil d'entendre la poesia.
Perquè ni coneixem l'ànima del poeta ni la nostra.

voltes

Conec una persona que és indesxifrable.

Extremadament seriosa, el primer contacte és fred. Ras i curt, paraules justes i sense mirar als ulls. Sembla que et defugi.
Una rebuda així comporta inseguretats, i les inseguretats poden generar conflictes.
Això és el que em passà el primer any de treballar junts.
Pensant que els alemanys diuen directament el que pensen, m'hi vaig dirigir de forma clara i li vaig expressar el meu malestar.
A partir d'aquell moment mai més ha estat sec. Continua sense mirar-me als ulls, això sí; però és capaç de mostrar-me l'humor que tothom que el coneix li sap.

Si n'escric és perquè l'altre dia una companya me'l va treure a tema.
És el seu primer any a l'escola i pel que vaig veure li ha passat el que em passà a mi.

Per què les dones donem moltes més voltes al que els homes consideren secundari?

punt d'inflexió?

Si la premsa catalana en la seva pluralitat s'uneix en la denúncia, què més volen continuar no entenent?

Si els representants dels ciutadans de Badia també creuen convenient consultar als veïns de la població el seu grau de conformitat amb l'actual estatus de Catalunya, és que alguna cosa no rutlla.

Que s'ho comencin a rumiar els que no saben dialogar.

perspectiva

Amb ulls d'infant descobrim el món des de curta estatura i sense coneixement previ. El temps és llarg i el nostre disc dur en blanc no para d'emmagatzemar nous impulsos.

I així les pluges ens semblen torrencials i inacabables; els tolls, immensos; i els blocs de pisos, gegants plens d'aventures.

Amb ulls d'adult perdem la perspectiva que tot ho engrandeix, i la nostra memòria s'encarrega de passar per alt tot allò que ja té emmagatzemat. El temps ens vola i no tenim temps de contemplar.

I així passa que les pluges ens semblen esporàdiques, els tolls ens fastiguegen, i els blocs de pisos ens són petits i estrets.

El Petit Príncep ens va avisar, però no sempre li fem cas...

envellir

Avui el sol ha tornat.
I escalfa molt, en un estiuet de sant Martí retardat.

Al balcó tenim una planta que encara fa flors, més clares que les de l'estiu, com si trobessin a faltar l'aliment que torra, però amb tot, flors de color taronja.

--Potser és que és el temps de la carbassa i per això encara s'atreveix...

Flors que creixen i floreixen i fulles que s'entesten a néixer de nou, verdes i ufanoses enmig de les que malden entre el groc i el marró pensant que l'època ja no és la seva i que els toca fer el procés cap a l'hivern.

Als humans ens passa el mateix. Quan envellim, solem fer-ho de diferents maneres. N'hi ha que es resignen al que el pas del temps comporta. N'hi ha que lluiten per, acceptant el que comporten els anys, treure'n profit i continuar florint, encara que sigui amb color més tènue.


I és una gran sort, perquè la bellesa de la vellesa no rau en tenir menys arrugues, sinó en saber-les aprofitar i tenir ganes de veure-hi amb cap clar.

tradicions

Les tradicions ens expliquen. Transmeses de generació en generació, lliguen passat i present i ens donen identitat.

9 de novembre

Avui és un dia important.

A Berlín ho assenyalen amb un 2009. Fa vint anys que un vespre com avui es despistaven i llegien en roda de premsa que els alemanys de l'est tenien llibertat de viatge, és a dir, podien travessar frontera lliurement. Sí, es despistaven. Teòricament només era una proposta a avaluar,  però el buròcrata que llegia els acords presos en una reunió on no havia estat no ho va saber veure i va dir que la llei prenia efecte en el mateix moment d'anunciar-la. I així passà que al cap d'una hora de televisar la roda de premsa, tres quartes parts de la RDA era al carrer, pressionant els agents de la frontera per poder anar a visitar l'oest.

Però avui fa 61 anys Alemanya també feia història, de la més grisa. També es tractava de riuades de gent. Però eren riuades d'exaltats, d'encegats, els que el 1938 sortien al carrer per encendre sinagogues, trencar  vidres, saquejar botigues. Començava així obertament la persecució dels jueus a l'Alemanya nazi i a l'Europa que van ocupar.

Dues dates històriques que conflueixen en un mateix dia i en un mateix país. Cap es pot perdre. De bo i de dolent. De tot ens hem de recordar.

la boira

Per visitar les runes d'un castell, res millor que un toc de boira per tal d'afigurar-nos els amors i les aventures que s'hi vivien quan era sencer i habitat.

Perquè la boira, amb la seva pàtina blanca, dóna un to fantasmagòric a allò que toca, i esborra les marques que el nostre cervell necessita per reconèixer la realitat.

En català, enviem a escampar la boira a aquell que ens fa nosa, o ens n'anem a escampar la boira quan necessitem aire per poder veure-hi clar.

Amb tot, n'hi ha a qui els agrada la boira, la pàtina d'incertesa que aporta, viure en mons irreals. De la mateixa manera que n'hi ha que devoren llibres de ficció i d'altres que prefereixen la crua realitat de l'assaig.

religions i enfrontament

 
Sovint els creients fem del nostre Déu, un Déu únic i exclusiu a la nostra tradició religiosa, oblidant que en la base de tot creient, sigui de la tradició que sigui, hi ha l'amor.
Un amor que ens pot ser pont per a superar les diferències i aprendre a respectar-nos per construir la comunió que tota creença religiosa cerca.
L'Evangeli ho descriu així, quan els deixebles s'esveren perquè alguns que no estan entre ells usen el nom de Jesús, el nom de Déu, per a fer el bé:"No ho impediu. Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres."
Potser és hora que tots plegats ho tinguem en compte.

Avui Juan José Tamayo a El Periódico ho expressava així.