dissabte, 19 de desembre del 2009

neu

Després d'uns quants dies de fred intens, avui ens hem llevat amb la primera gran nevada a la ciutat.     I continua nevant, d'aquí que el cel sigui blanc i la llum no acabi de trencar.
Fa il·lusió que hagi nevat i estigui tot blanc. Els d'aquí sempre diuen que un Nadal sense neu no és tant Nadal i últimament no els neva gaire. Potser perquè la neu fa ganes de quedar-te a casa, ben calent, darrera els vidres de la finestra i passar les hores embadocat, sense pensar gaire ni parlar gaire. La neu agermana.

dijous, 17 de desembre del 2009

herències

Sempre que puc, segueixo els seus articles de premsa i llibres de reflexions. L'únic que encara no he fet és llegir un dels seus relats de viatges a peu -i començo a pensar que potser és hora d'agafar-ne algun de la llibreria dels avis.
Són els avis els que em van encomanar la fidelitat a la lletra escrita d'aquest modest català. De fet, inconscientment, sempre que el llegeixo el fusiono amb l'avi --desconec quines connexions mentals els han col·locat tan a prop que llegir l'un significa rememorar l'altre.
Però no sé com s'hauria pres el seu canvi a El periódico, per molt que fos a l'edició en català. En el meu record, l'avi era massa fidel a l'Avui i al catalanisme moderat i silent per acceptar un canvi cap a l'esquerra --o al menys s'hi mostrava, perquè ara que ho penso una de les altres herències que em deixà fou l'admiració per Montserrat Roig, de la qual també en seguia els articles i llibres.

Fa uns dies vaig topar amb aquesta entrevista i vaig tornar a pensar en l'avi. I en el regal de Reis de l'àvia, que ja sé quin serà.

dimecres, 9 de desembre del 2009

poesia


Quan parlem de poesia, mai sabem ben bé de què parlem.
Sovint ens costa entendre la profunditat de l'ànima humana que tenim al costat; tan més doncs, l'ànima humana que despullada es mostra en les paraules que la ploma del poeta endreça.
Qui és el jo que ens parla? El del poeta o el del que llegeix paraules i els atorga sentit?

Els poetes sempre diuen que un cop escrites les paraules ja no els pertanyen. Esdevenen sentit en el moment que hom els dóna vida en llegir-les. Però venerem el poeta que les ha escrites, no el lector que les pronuncia.
Si algun cantant les musica, venerem cantant i poeta alhora --si som conscients de l'autoria de les paraules. Si no en som conscients, els llors se'ls endú només qui en cantar-les els dóna vida.

Els savis i estudiosos cerquen en les paraules escrites l'ànima del poeta que les endreçà.
Els profans en la matèria emmirallen al seu cor les paraules d'un altre per entendre l'escrit.
Potser per això és tan difícil d'entendre la poesia.
Perquè ni coneixem l'ànima del poeta ni la nostra.

dijous, 3 de desembre del 2009

voltes

Conec una persona que és indesxifrable.

Extremadament seriosa, el primer contacte és fred. Ras i curt, paraules justes i sense mirar als ulls. Sembla que et defugi.
Una rebuda així comporta inseguretats, i les inseguretats poden generar conflictes.
Això és el que em passà el primer any de treballar junts.
Pensant que els alemanys diuen directament el que pensen, m'hi vaig dirigir de forma clara i li vaig expressar el meu malestar.
A partir d'aquell moment mai més ha estat sec. Continua sense mirar-me als ulls, això sí; però és capaç de mostrar-me l'humor que tothom que el coneix li sap.

Si n'escric és perquè l'altre dia una companya me'l va treure a tema.
És el seu primer any a l'escola i pel que vaig veure li ha passat el que em passà a mi.

Per què les dones donem moltes més voltes al que els homes consideren secundari?

dijous, 26 de novembre del 2009

punt d'inflexió?

Si la premsa catalana en la seva pluralitat s'uneix en la denúncia, què més volen continuar no entenent?

Si els representants dels ciutadans de Badia també creuen convenient consultar als veïns de la població el seu grau de conformitat amb l'actual estatus de Catalunya, és que alguna cosa no rutlla.

Que s'ho comencin a rumiar els que no saben dialogar.

dimarts, 24 de novembre del 2009

perspectiva

Amb ulls d'infant descobrim el món des de curta estatura i sense coneixement previ. El temps és llarg i el nostre disc dur en blanc no para d'emmagatzemar nous impulsos.

I així les pluges ens semblen torrencials i inacabables; els tolls, immensos; i els blocs de pisos, gegants plens d'aventures.

Amb ulls d'adult perdem la perspectiva que tot ho engrandeix, i la nostra memòria s'encarrega de passar per alt tot allò que ja té emmagatzemat. El temps ens vola i no tenim temps de contemplar.

I així passa que les pluges ens semblen esporàdiques, els tolls ens fastiguegen, i els blocs de pisos ens són petits i estrets.

El Petit Príncep ens va avisar, però no sempre li fem cas...

dimecres, 18 de novembre del 2009

envellir


Avui el sol ha tornat.
I escalfa molt, en un estiuet de sant Martí retardat.

Al balcó tenim una planta que encara fa flors, més clares que les de l'estiu, com si trobessin a faltar l'aliment que torra, però amb tot, flors de color taronja.

--Potser és que és el temps de la carbassa i per això encara s'atreveix...

Flors que creixen i floreixen i fulles que s'entesten a néixer de nou, verdes i ufanoses enmig de les que malden entre el groc i el marró pensant que l'època ja no és la seva i que els toca fer el procés cap a l'hivern.

Als humans ens passa el mateix. Quan envellim, solem fer-ho de diferents maneres. N'hi ha que es resignen al que el pas del temps comporta. N'hi ha que lluiten per, acceptant el que comporten els anys, treure'n profit i continuar florint, encara que sigui amb color més tènue.


I és una gran sort, perquè la bellesa de la vellesa no rau en tenir menys arrugues, sinó en saber-les aprofitar i tenir ganes de veure-hi amb cap clar.

dimarts, 10 de novembre del 2009

tradicions

Les tradicions ens expliquen. Transmeses de generació en generació, lliguen passat i present i ens donen identitat.

dilluns, 9 de novembre del 2009

9 de novembre

Avui és un dia important.

A Berlín ho assenyalen amb un 2009. Fa vint anys que un vespre com avui es despistaven i llegien en roda de premsa que els alemanys de l'est tenien llibertat de viatge, és a dir, podien travessar frontera lliurement. Sí, es despistaven. Teòricament només era una proposta a avaluar,  però el buròcrata que llegia els acords presos en una reunió on no havia estat no ho va saber veure i va dir que la llei prenia efecte en el mateix moment d'anunciar-la. I així passà que al cap d'una hora de televisar la roda de premsa, tres quartes parts de la RDA era al carrer, pressionant els agents de la frontera per poder anar a visitar l'oest.

Però avui fa 61 anys Alemanya també feia història, de la més grisa. També es tractava de riuades de gent. Però eren riuades d'exaltats, d'encegats, els que el 1938 sortien al carrer per encendre sinagogues, trencar  vidres, saquejar botigues. Començava així obertament la persecució dels jueus a l'Alemanya nazi i a l'Europa que van ocupar.

Dues dates històriques que conflueixen en un mateix dia i en un mateix país. Cap es pot perdre. De bo i de dolent. De tot ens hem de recordar.

divendres, 6 de novembre del 2009

la boira

Per visitar les runes d'un castell, res millor que un toc de boira per tal d'afigurar-nos els amors i les aventures que s'hi vivien quan era sencer i habitat.
Perquè la boira, amb la seva pàtina blanca, dóna un to fantasmagòric a allò que toca, i esborra les marques que el nostre cervell necessita per reconèixer la realitat.
En català, enviem a escampar la boira a aquell que ens fa nosa, o ens n'anem a escampar la boira quan necessitem aire per poder veure-hi clar.
Amb tot, n'hi ha a qui els agrada la boira, la pàtina d'incertesa que aporta, viure en mons irreals. De la mateixa manera que n'hi ha que devoren llibres de ficció i d'altres que prefereixen la crua realitat de l'assaig.

divendres, 30 d’octubre del 2009

religions i enfrontament

 
Sovint els creients fem del nostre Déu, un Déu únic i exclusiu a la nostra tradició religiosa, oblidant que en la base de tot creient, sigui de la tradició que sigui, hi ha l'amor.
Un amor que ens pot ser pont per a superar les diferències i aprendre a respectar-nos per construir la comunió que tota creença religiosa cerca.
L'Evangeli ho descriu així, quan els deixebles s'esveren perquè alguns que no estan entre ells usen el nom de Jesús, el nom de Déu, per a fer el bé:"No ho impediu. Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres."
Potser és hora que tots plegats ho tinguem en compte.

Avui Juan José Tamayo a El Periódico ho expressava així.

dijous, 29 d’octubre del 2009

la llengua i el gènere

En català parlem del sol i de la lluna. El sol és per a nosaltres el rei dels astres, sense el qual la vida no seria a la terra. La lluna es deixa veure a la nit, quan les estrelles li fan companyia i, d'amagat del rei, comanda la vida que de dia ell ha establert.
En alemany capgiren el gènere. El sol és femení, la gran estrella que dóna vida. La lluna i les estrelles, ens masculins. Com una mare dóna vida, i el pare vigila quan es fa fosc.

Es pot aprendre una llengua, però aprehendre la cultura que s'expressa a través d'una llengua és molt més difícil del que sembla a primera vista.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

la cultura


Avui he llegit a l'Avui una proposta molt interessant.

Aquí a Alemanya, la cultura té més presència a les notícies que no pas a les notícies catalanes. Sovint s'entrevista autors de llibres que acaben de publicar, actors o directors de cinema o teatre abans d'estrenar, es presenten exposicions abans d'inaugurar, concerts en l'assaig previ...

I és que penso que aquest punt és important. Què en traiem si només se'ns ofereix una petita crònica del concert que ja ha tingut lloc i no es repetirà?

Una exposició, una obra de teatre, una pel.lícula, un llibre... sempre hi som a temps (tot i que sovint ens perdem les activitats paral·leles a tota presentació), però un concert...

Les notícies, de la mateixa manera que es dediquen a presentar el partit de futbol que tot just estan preparant, també haurien de presentar l'acte cultural que es durà a terme.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Boggy

Boggy és el nom que rep la setmana de pràctiques laborals no retribuïdes que tot alumne alemany fa durant el 10è curs  (equivalent a 4t d'ESO). El curs anterior han treballat conceptes relacionats amb el món laboral, els seus interessos i habilitats, elaboració de currículums, recerca de feina, entrevista de feina, etc. Han hagut d'elaborar el seu propi currículum, buscar una o més possibles pràctiques, presentar la sol·licitud de pràctiques, fer l'entrevista a l'empresa. Tot aquest procés l'han fet en horari escolar i fora d'horari escolar acompanyats per diferents professors responsables d'aquesta setmana (el professor de llengua, el psicopedagog, el tutor, el d'economia...). La setmana de pràctiques la realitzen durant el curs escolar, exempts d'anar a escola, però sovint treballant més hores que les de l'horari escolar. Els professors de la resta de matèries que no han estat en el procés de preparació es reparteixen la tutorització dels diferents alumnes al llarg de la setmana. Estan en contacte amb l'alumne, el visiten a l'empresa on fa la pràctica, són la cara visible de l'escola per a l'empresa que voluntàriament acull l'alumne en pràctiques. Després de la setmana de pràctiques, cada alumne ha d'escriure un informe sobre la seva experiència que és avaluat i compta com a nota important en l'assignatura de llengua.

Aquest ha estat el tercer any que he viscut com a professora acompanyant la setmana de pràctiques d'una classe 10 alemanya. I només puc dir que la maduresa que els aporta l'experiència és important i val la pena. La majoria gaudeix del canvi que suposa la setmana en la monotonia escolar, però a la vegada tornen més madurs i expressant que quina sort encara no haver d'anar a treballar. Valoren la importància d'un bon currículum escolar i s'adonen del que es juguen amb els estudis. Si han deixat una bona impressió a l'empresa, ja tenen un lloc on anar a raure en cas de necessitat, però sempre tenint molt clar que sense un títol a la butxaca de res els serveix la setmana de pràctiques.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

holocaust

Cada vegada que per motius diversos em confronto a l'horror dut a terme per la mà humana en la Segona Guerra Mundial em qüestiono moltes, moltes coses.
Després d'iniciar-me amb llibres juvenils (El meu amic Friederich, L'amic retrobat), vaig entrar de ple al xoc emocional i intel.lectual llegint Primo Levi, escoltant una xerrada de deportats catalans i poc després visitant Mauthausen al costat dels companys austríacs del Gymnasium de Dornbirn, ells "part culpable" com a descendents d'austríacs partíceps dels fets i jo "part víctima" com a descendent de republicans catalants. Una  experiència cruïlla que no esperava tan forta.
A la universitat vaig reprendre el tema. Arendt, (altre cop) Levi,  Semprún (amb La escritura o la vida sempre farà que em qüestioni), Frankl, Améry,  i tants i tants d'altres que s'han anat acumulant. Amat-Piniella ha estat el darrer.
Història o vivència, silenci o confrontació, relat o ficció? Com parlar del que és imparlable perquè és inimaginable?
Remenant he trobat aquesta opinió que no m'ha desagradat.
Però segur que n'hi ha d'altres. Jo mateixa hi recorro quan em convé (La lladre de llibres).

És un tema tant i tant complex que no crec que es resolgui mai.

Ni amb una ni amb mil fórmules.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

temps

Què ho fa que com més tenim per fer i més volem fer
més ràpid corre el temps?

No és que corri, és que vola!

dimarts, 13 d’octubre del 2009

maduresa


Sovint costa molt d'aconseguir allò que es desitja.

Temps, esforç i factors condicionants que no sempre es dominen.

I paciència.
Molta, molta paciència.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

la tardor







La tardor ha arribat.

Després de dos dies seguits de pluges, aquesta tarda el sol
torna a fer presència, però la llum ja trenca.

És llum de tardor, més blanca.

I el fred més punyent.

Amb el tallavent no n'hi ha prou. No només cal parar l'aire.
Ara el salt que cal fer per aventurar-se al carrer s'ha duplicat.

Feia dies que ens ho avisava i, amb tot, sempre sorprèn.

La tardor ja ha arribat i la vull.

Però esperaré amb ànsia l'escalfor que amanyaga.

divendres, 9 d’octubre del 2009

el cafè


Si ahir plovia, avui la boira s'ha posat damunt de la ciutat i encara no l'ha deixada.

Amb la boira posada hem anat a fer un cafè amb una companya. Més ben dit, un cappuccino, que a aquest país el cafè no val res però la llet escumada val molt la pena.

Pensant-hi, m'adono que, davant de la tassa, o amb la tassa al davant, s'ha explicat, m'he explicat, l'he escoltat,
m'ha escoltat, m'ha fet xerrar, l'he fet xerrar.

Un cafè com a punt de trobada de dos mons distints però no distants gràcies a l'intercanvi de rols.

Quan un xerra més que l'altre, un o altre s'acaba disculpant, sigui per haver ocupat tot l'espai, sigui per no tenir res a dir.
I potser no és ni que l'un hagi ocupat tot l'espai ni que l'altre no hagi tingut res a dir.
Potser tan sols és que l'un s'ha trobat còmode en el dir i l'altre en el fer dir.

Sempre m'ha agradat el rol d'escoltar al davant d'una tassa calenta, potser perquè el visc més com a permís de l'altre per a observar i preguntar que no pas com a un passiu aguantar.


dijous, 8 d’octubre del 2009

enceto bloc

Enceto bloc com aquell que estrena llibreta i escola.

Amb la mateixa il·lusió i basarda davant del desconegut.

Has vist com els grans anaven a escola.
Els has observat i seguit amb atenció quan en tornaven.
Els has vist arribar-ne uns dies contents, d'altres més tristos,
uns amb més empenta, d'altres menys constants.
I ara penses que t'ha arribat l'hora.

A fora plou, i el dia lliure convida a omplir les hores perdudes.

El cuquet interior, el desig a la panxa, fa que em decideixi i em llanci sense pensar-m'hi massa --fa massa temps que m'ho repenso-- a encetar bloc obert a la comunitat.

Sense pensar ni com ni quan(t) funcionarà la cosa.

Hi haurà algú a l'altre costat?