literatura i lectors

Joan Sales i la veritat de les formigues .

"En tots els moments, fins en els pitjors,[...] ens ha sostingut la confortadora companyia d'un públic fidel. És ell qui va fer possibles les edicions catalanes després de la hivernada més severa de tota la seva història; sense ell, haurien estat inútils tots els esforços dels qui ens vam llençar a editar de nou en català. Donada la suma d'obstacles que se'ns oposaven, i que potser algun dia explicarem, les nostres temptatives s'haurien estavellat contra una realitat que ens era quasi totalment adversa si uns milers de lectors no ens haguessin sostingut. Perquè tant o més que els autors i els editors, una literatura la fan els lectors que la sostenen; és doncs a ells que torno a donar avui, com sempre que algun dels llibres del Club dels Novel·listes les gràcies més expressives. Amb vosaltres tan cordialment al nostre costat, podem prosseguir amb nou delit el camí que ens vam emprendre i que no hem volgut deixar mai, fossin quines en fossin les conseqüències.

 Joan Sales, "Confessió de l'autor -Afegit a la 3a edició", Incerta Glòria

crítica

No és fàcil posar-se les ulleres de crític.
Saber triar el gra de la palla; desxifrar què és bo, què no és tan bo, què és excels, què és dolent.
Intentar ser equànime, en llegir un text, valorant cada cosa en la justa mesura.
I, al final, saber posar cada consideració al plat corresponent de la balança per poder emetre el veredicte.

Però, i si les ulleres tinguessin els vidres mal graduats?

món (i)

"Hem empetitit el món a l'empetitir el  llenguatge"

Valentí Puig dixit.

món

Aprofitant les vacances de Nadal vaig manllevar un dels diccionaris de sinònims i antònims que hi ha a casa els pares: el famós d'en Pey publicat per Teide/Lavínia a principis dels anys 70 que ornava bona part de llars catalanes.
Potser és vell i molt polsós, però després de quatre anys sense, ja no recordava el gust de remenar per les seves pàgines cercant mots nous per descriure impressions repetides.
I és el que tenen els diccionaris de paper: són més lents perquè sempre acabes passant els ulls  per sobre, sota, el costat i la pàgina anterior a la de la paraula que buscaves.
Un bon diccionari t'obre el món.

traducció

Avui, discutint amb uns amics, em deien que el millor és llegir en la llengua original. I sí, però no.
Una bona traducció es pot posar al mateix nivell que un original, considero. És un enriquiment per la llengua d'arribada i per la lectura de l'original.
Això sí, no totes les traduccions són bones. I aquest és el punt que la gent no sap apreciar i, per tant, van a la resolució de conflicte fàcil: sense traducció no hi haurà traïció.
Han pensat, però, que la seva lectura també pot ser traïdora? I si és bona, rai; ara bé, si és dolenta...

xocs

"comme Coleridge l'affirme dans Biographia Litteraria, la compréhension et le plaisir résultent d'un desequilibre ou d'une tension entre l'attendu et le choc du nouveau, lequel est lui-même au plus beau de sa forme un choc de reconnaissance, un 'déjà vu'. [...] Lire, c'est comparer."
             George Steiner, "Lire en frontalier" a Passions impunies

Fa un mes, llegint Die Mittagsfrau vaig veure la Colometa en Alice i els oncles de Peter em recordaren Schöne Tage.

llegir

De llegir se n'aprèn, ens pensem, quan de petits ens ensenyen el significat dels símbols que conformen un text escrit. I ja està.
Per això quan la degana de la nostra facultat ens donà la benvinguda als estudis, d'això ja fa alguns anys, i ens va dir que a la carrera d'Humanitats aprendríem a llegir, ens va semblar un insult a les nostres aptituds. Com es podia dir que una persona que havia cursat EGB, BUP, COU i superat una Selectivitat no sabia llegir, ens preguntàvem aleshores. Però al cap d'un parell d'anys li donàvem la raó, tot i que a vegades ens n'oblidem.

Perquè en llegir, si ho volem fer bé, per un costat cal que activem tot el pòsit de coneixements previs i per l'altre que estiguem oberts al possible món on l'autor ens vol conduir. Si abans de començar a llegir un text, pressuposo què em dirà, estic, conscientment o inconscientment, establint pautes que condicionen la lectura que en faig. I si em manquen coneixements dels quals es nodreix l'autor en escriure el text, potser no m'apropo prou al reptes que el text em planteja. També és cert que, afegint-hi el meu bagatge, enriqueixo la lectura i puc anar més enllà del que l'autor hauria disposat.

I això no és fàcil de fer.  Cal aprendre'n, mica en mica i paral·lelament  a l'aprenentatge dels símbols que conformen les paraules i els textos. N'ensenyem els mestres i professors, o només n'aprenen aquells que a la universitat trepitgen una carrera de lletres ?

Perquè en el fons, la pregunta que caldria que un cop i un altre ens féssim en llegir és:

Llegim oberts al que hi ha escrit o llegim tancats en el que volem llegir?

lectura

Fa força temps que tinc clar que és el lector qui estableix la lectura, però fins a cert límit pensava.
Pensava, perquè darrerament se m'han acumulat respostes esbiaixades a textos que he escrit.  Respostes esbiaixades fruit de lectures de textos dels quals sóc autora. És cert que la lectura es fa a partir dels paràmetres mentals del lector, però basant-se en les paraules combinades que l'escriptor ha establert.

I és per això que em pregunto, fins a quin punt sóc còmplice d'aquesta lectura?
Si bé no sóc autora de la lectura, en tant que autora de la combinació de mots, sóc culpable de no haver-los fermat prou?
Els he deixat massa oberts a possibles lectures, fins i tot a aquelles que  contradiuen els meus propis valors i allò que em semblava haver escrit?


Per avui n'hi ha prou, demà continuarem.

poesia

Quan parlem de poesia, mai sabem ben bé de què parlem.
Sovint ens costa entendre la profunditat de l'ànima humana que tenim al costat; tan més doncs, l'ànima humana que despullada es mostra en les paraules que la ploma del poeta endreça.
Qui és el jo que ens parla? El del poeta o el del que llegeix paraules i els atorga sentit?

Els poetes sempre diuen que un cop escrites les paraules ja no els pertanyen. Esdevenen sentit en el moment que hom els dóna vida en llegir-les. Però venerem el poeta que les ha escrites, no el lector que les pronuncia.
Si algun cantant les musica, venerem cantant i poeta alhora --si som conscients de l'autoria de les paraules. Si no en som conscients, els llors se'ls endú només qui en cantar-les els dóna vida.

Els savis i estudiosos cerquen en les paraules escrites l'ànima del poeta que les endreçà.
Els profans en la matèria emmirallen al seu cor les paraules d'un altre per entendre l'escrit.
Potser per això és tan difícil d'entendre la poesia.
Perquè ni coneixem l'ànima del poeta ni la nostra.