escollir

Ha arribat l'hora d'escollir.
Fem-ho amb la mateixa fermesa i decisió amb què vam prendre el carrer el dia 11.

meteorit

Fa una setmana que no paro de resseguir i rellegir articles i opinions de diaris.
Per un costat gratament sorpresa; per l'altre, cada cop més atònita si no catatònica.

La il·lusió neix, evidentment, en veure el poble català manifestant-se pacíficament i lliure i el govern nostre recollint-ne el mandat.
Som un poble viu, que, davant la crisi d'idees, de valors, crisi política i econòmica, cerquem solucions i tracem nous plans de futur, continuem lluitant pel que som i volem ser i ho fem amb consonància amb el moment històric que vivim.

L'estupor creix a mesura que passen els dies i s'acumulen les reaccions de l'Espanya de sempre a la nostra proposta. L'esquerra, d'entrada, va intentar posar-se a l'alçada de les circumstàncies. Va expressar un esforç de diàleg i entesa fins ara desconegut, però mica en mica ha quedat silenciada per les veus d'uns que no viuen al segle XXI, que ens tornen a reclamar l'actitud de submisa concòrdia que fa segles que arrosseguem mentre ells continuen exercint lliurement de jutge i part contra nosaltres.
Només faltava el rei i l'exèrcit.
L'Espanya que parla continua ancorada en el passat i la que està al segle XXI, o no parla o no es fa escoltar.

Però anem amb compte, perquè per molt que nosaltres ho tinguem clar i ho expliquem tan bé com sapiguem, el fet català costa d'entendre fins i tot en societats educades en la llibertat i la democràcia però amb un fort sentiment identificador. 
Així, no només per espanyols m'he sentit qüestionada pel fet de viure i voler viure en català; alemanys i francesos també m'han qüestionat.
No entenen perquè ens entestem a viure i lluitar per una llengua minoritària podent abraçar fàcilment una de les llengües més parlades del planeta.
Fins ara, després de l'exposició pacient d'argumentacions, he acabat callant i esperant que alguna estrella fugaç els fes acceptar la meva decisió.
A partir d'ara, cal treballar per ser nosaltres mateixos el meteorit que els faci entendre que som adults lliures capaços d'escollir i que cal que així ens respectin.
I l'experiència m'ha fet aprendre que, a l'estranger, per molt civilitzats que es diguin, només et comprenen si darrere tens un estat.

Catalunya

Tots fem història, una mica cada dia amb les nostres actituds i actuacions.
Però diuen els experts que les d'avui avui seran encara més remarcables.
Tant de bo no s'equivoquin. I sobretot que no sigui perquè nosaltres no sapiguem continuar.

Els catalans avui comencem a dir PROU amb veu alta i ferma, sense subterfugis ni indecisions. Que se'ns continuï sentint quan vinguin les hores fosques, que en vindran, que continuem treballant per construir el nostre estat, escoltant però sense aturar-nos per les veus que ens voldran frenar.

El lema és clar: CATALUNYA, LLIBERTAT!

passat, present, futur

A Sabadell per Nadal juguem al Quinto i, per confirmar que el quinto o la plena són bons, el lloro canta: "Que se li pagui, que és ben bo(na)!". Aquesta és la frase que m'ha vingut al cap després de veure aquest capítol de "Sense ficció".

Que se li pagui!

escàndol?

Potser és cert que ens escandalitzem amb poca cosa, que no acceptem certes bromes, que tenim la pell molt fina...
Però un senyor que, amb les paraules que diu, prova que té un cert coneixement de la història, hauria de vigilar en pronunciar discursos en públic; potser perquè, coneixent la història, pot comprendre que pot  reobrir ferides, encendre-les o fer anar el debat cap a on, si ho avalués bé, entendria que no l'ha de voler fer anar, precisament perquè és contraproduent a la idea que ell sembla defensar.
Sembla, car, si ho analitzem bé, ja no sabem si la defensa o la critica: la idea d'una Espanya feta a base de forçar voluntats.
Perquè, si els catalans hi som perquè "ens van bombardejar", què els empara ara a continuar obligant-nos a formar part d'allò que no volem ser? I si realment creu que els hauria anat més bé forçant a d'altres, per què han de continuar "convencent-nos" d'estar al mateix vaixell? De fet, ell mateix indica que "es deixi sortir a aquells que ho han de fer".
Només fent ús de les seves paraules, doncs, sense afegir cap altre argument, s'arriba a la conclusió que, tot i l'esforç fet al llarg de la transició i de la democràcia, la unió de les "comunitats històriques" a Espanya ha arribat a un punt en què no s'aguanta per enlloc.

I aquest és, potser, l'escàndol. Perquè no sabem acceptar el fracàs.

miralls

Vancouver és una ciutat de miralls.
L'aigua, els edificis, la llum, les mirades...

A la Vancouver Art Gallery vaig veure una exposició que emmirallava Surrealisme i l'art de les Primeres Nacions.
En sortir al carrer, el sol havia vençut la pluja i els edificis emmirallaven els 125 anys d'història de la ciutat.

memòria

Ahir, des de Galícia, vaig llegir que havia mort el senyor Triadú.
I em va saber molt greu.
No el coneixia personalment, només de conviure els estius a Cantoni (Cantonigròs pels llecs), i de sentir-ne parlar als pares. A la mare, com aquell professor que els va fer classes de català per primer cop, i al pare, com aquell gran savi i erudit que tant havia fet per la llengua.
Jo sempre el recordaré pel que l'estiu passat va provocar, i que només alguns vam notar, en la festa d'homenatge a l'antic rector de Cantoni. Feu un parlament, ple d'anècdotes i fina ironia, recordant el que suposà per la llengua i el despertar de la consciència esclafada el Concurs de Poesia, i com hi ajudà i intervingué Mn. Josep.
I el desgranar de les anècdotes, la cruesa de les vivències relatades, ens refermà a alguns la consciència, tant com a d'altres va ofendre. Perquè el que aconseguí fou que algunes persones ---per sort comptades però les que sempre sabem tot i el pas dels anys--- abandonessin l'envelat a la meitat del seu discurs.
I si penses que el que els ofengué fou el relat de com mossèn Josep eludí les amenaces rebudes, cosa que hom podia imaginar que havia existit, sense anomenar ningú, aixecar-se significa als meus ulls no només fer-se responsable dels fets sinó també estar-hi d'acord, avui dia, després de 33 anys de democràcia i convivència en una societat catalanitzada.
Potser és per això que, cada cop que mor algú dels que ens pot recordar el que foren els anys de la dictadura sense por d'ofendre, penso que es mor un tros de la nostra memòria, aquell tros de memòria que als nascuts els primers anys de democràcia no ens van saber explicar a les aules per por d'ofendre o poques ganes de comprometre's.

identitat

He estat remenant per pàgines catalanes.
Com volem que ens reconeguin des de l'exterior si de dins sempre ens presentem separats?
A l'Associació d'Escriptors no hi ha totalitat d'escriptors (1). A l'ILC no hi ha referència automàtica a l'Associació d'Escriptors (2). Els antics presidents es presenten junts, però els actuals polítics matisen les diferències. L'Òmnium per a alguns és entitat representativa, per a d'altres, ens privat en mans de socis.

Potser caldria reconèixer que som nació en tant que actuem com a tal: societat lliure amb fòbies i fílies que es divideix i baralla, s'uneix i se separara, s'estima i s'odia com a bona mediterrània.
Però no som nació perquè ens falta el que fa que a les altres hi hagi orgull patri per sobre de fílies i desavinences. Una imatge a l'exterior, una publicitat que no es posa en entredit: ser estat. Les nacions amb estat es barallen internament al parlament mentre externament s'uneixen a favor d'uns sols colors. O uns sols colors les uneixen, mirem-nos-ho com ens sembli.

Les diferències que no acabem de resoldre hi són perquè, per a bona part dels catalans, la nació que duem al cor no pot emmirallar-se amb l'estat que ens representa a l'exterior, perquè aquest estat presenta una nació distinta de la que sentim i portem a dins.
El fracàs de la transició espanyola rau en no haver sabut fer confluir els diferents sentiments de nacions que hi ha en el seu territori amb el sentiment d'un sol estat.
Segurament era la idea que alguns dels pares de la Constitució van voler plasmar en forma de llei. Una idea contracorrent i agosarada, que demana generositat, imaginació i saber trencar motlles. El problema és que no s'ha sabut potenciar al llarg de trenta anys, ans al contrari. S'ha usat o menyspreat depenent de les circumstàncies.

I aquí ens teniu. Trenta anys després i un segle més tard tornant-nos a preguntar si l'ou o la gallina enlloc de plantejar-nos seriosament la nostra responsabilitat.
Responsabilitat íntima de qüestionar-nos i decidir-nos. Cadascú.
I ser qui som, i buscar la manera d'exercir-ho.
No tornar a allò que sabem fer tan bé de no explicitar ben clarament per tal de, si es pot, aprofitar l'avinentesa i la feina i, sobretot, no quedar malament.
Ens hem d'explicitar. I si quedem malament, acceptar-ho. I si en sortim escaldats, posar-hi aigua freda.
Si som catalans, que em penso que pocs ho neguen, siguem-ho fins a les últimes conseqüències i no ho matisem amb tonalitats.

---------------
(1) Cadascú és lliure d'afegir-se a una entitat associativa, és clar. 
(2) Es deixa a decisió de l'autor la informació i els enllaços que apareixen a la pàgina.

9 de novembre

Avui és un dia important.

A Berlín ho assenyalen amb un 2009. Fa vint anys que un vespre com avui es despistaven i llegien en roda de premsa que els alemanys de l'est tenien llibertat de viatge, és a dir, podien travessar frontera lliurement. Sí, es despistaven. Teòricament només era una proposta a avaluar,  però el buròcrata que llegia els acords presos en una reunió on no havia estat no ho va saber veure i va dir que la llei prenia efecte en el mateix moment d'anunciar-la. I així passà que al cap d'una hora de televisar la roda de premsa, tres quartes parts de la RDA era al carrer, pressionant els agents de la frontera per poder anar a visitar l'oest.

Però avui fa 61 anys Alemanya també feia història, de la més grisa. També es tractava de riuades de gent. Però eren riuades d'exaltats, d'encegats, els que el 1938 sortien al carrer per encendre sinagogues, trencar  vidres, saquejar botigues. Començava així obertament la persecució dels jueus a l'Alemanya nazi i a l'Europa que van ocupar.

Dues dates històriques que conflueixen en un mateix dia i en un mateix país. Cap es pot perdre. De bo i de dolent. De tot ens hem de recordar.

holocaust

Cada vegada que per motius diversos em confronto a l'horror dut a terme per la mà humana en la Segona Guerra Mundial em qüestiono moltes, moltes coses.
Després d'iniciar-me amb llibres juvenils (El meu amic Friederich, L'amic retrobat), vaig entrar de ple al xoc emocional i intel.lectual llegint Primo Levi, escoltant una xerrada de deportats catalans i poc després visitant Mauthausen al costat dels companys austríacs del Gymnasium de Dornbirn, ells "part culpable" com a descendents d'austríacs partíceps dels fets i jo "part víctima" com a descendent de republicans catalants. Una  experiència cruïlla que no esperava tan forta.
A la universitat vaig reprendre el tema. Arendt, (altre cop) Levi,  Semprún (amb La escritura o la vida sempre farà que em qüestioni), Frankl, Améry,  i tants i tants d'altres que s'han anat acumulant. Amat-Piniella ha estat el darrer.
Història o vivència, silenci o confrontació, relat o ficció? Com parlar del que és imparlable perquè és inimaginable?
Remenant he trobat aquesta opinió que no m'ha desagradat.
Però segur que n'hi ha d'altres. Jo mateixa hi recorro quan em convé (La lladre de llibres).

És un tema tant i tant complex que no crec que es resolgui mai.

Ni amb una ni amb mil fórmules.