dansem!

Una possible resposta a les preguntes que ahir plantejava...

reveure

Retornar a una ciutat on has estat et dóna el plaer de repescar allò que havia quedat pendent i gaudir per segon cop d'allò que et delectà.
Amb aquest esperit hem anat a París. A sadollar-nos d'art, defugir turisme i asssaborir la vida més autòctona. I així ha estat.
I empalmar Rodin, Orangerie, Pompidou, passant per Orsay i Louvre escollits com qui fa un petit tast d'una gran caixa de bombons, en una ciutat plena de vida, colors, llums i arquitectura, és un plaer indescriptible que sembla inabastable de tan inesgotable com és.

miralls

Vancouver és una ciutat de miralls.
L'aigua, els edificis, la llum, les mirades...

A la Vancouver Art Gallery vaig veure una exposició que emmirallava Surrealisme i l'art de les Primeres Nacions.
En sortir al carrer, el sol havia vençut la pluja i els edificis emmirallaven els 125 anys d'història de la ciutat.

art

Acabo de visitar August Macke al Kunstmuseum Bonn i, un cop acabada la curta exposició de Macke i els Rheinische Expressionisten, he passat automàticament a l'exposició temporal “Der Westen leuchtet” d'artistes contemporanis.
I si bé hi havia obres prou interessants, n'hi havia d'altres que no sabia per on agafar. A part d'un cert esgotament denkístic final.

Perquè la pregunta és: què és art? Què puc definir com a art? Què depassa la quotidianitat, la naturalitat, la normalitat de l'ésser humà per tal de ser considerada obra d'art?

Evidentment hi ha d'haver voluntat autorial patentment artística. Sense un autor que cerqui crear art, l'art es crea? Em penso que no. Ara bé, només la intenció no pot ser patent d'art.

L'art no té perquè agradar, per tal de ser art. És ben sabuda la voluntat transgressora i intencionalment enlletgidora en la recerca artística d'alguns creadors contemporanis.

L'art ha de qüestionar. Ha d'interrogar l'observador, ha de provocar pulsions de qualsevol tipus --instintives, racionals, passionals, constitutives-- a aquell que el contempla.

Els cànons estètics, però, s'han ampliat de tal manera, l'art té una presència tan constant i important en la vida contemporània, tan transversal socialment, que el judici estètic perd volada.

Hom retorna a l'inicial m'agrada o no m'agrada i s'allibera d'enfarfegosos és bo o no val res que, amb tot, continuen decantant balances i creant escoles. Per poder dir m'agrada, cal haver vist molt i tenir la ment oberta. Per poder dir és bo cal haver llegit molt i après encara més.

Què és art? Una pregunta que els filòsofs i teòrics d'estètica fa segles que decreten, però que, per a mi, encara ara és indesxifrable.