dimecres, 22 de desembre del 2010

Wort des Jahres

La paraula de l'any segons la societat per la llengua alemanya (GDS) ha estat Wutbürger.
És a dir, ciutadà emprenyat.
I no és que pensem, oh quina coincidència.
És que ja fa molts anys que, tot i les fronteres, el món europeu avança a cop de revolució globalitzada.
O revolució organitzada?

dilluns, 20 de desembre del 2010

expectatives (i)


      a vegades incentiven
      a vegades immobilitzen

      i el comandament
      el té subconscient

dijous, 16 de desembre del 2010

desatenció

Després de tres setmanes de ser a Saint-Genis, en tornar a casa em trobo amb les flors marcides i les notícies parlant de si fóra o no fóra millor tornar al b/vell marc.
Sembla mentida com tots reclamem l'atenció.

dimecres, 8 de desembre del 2010

la Puríssima



Des de petita, el dia de la Puríssima ha estat un dia de celebració. Amb la Puríssima encetàvem, com aquell qui diu, el camí cap al Nadal. Dinar fastuós, celebració d'onomàstiques i de postres tastàvem els primers torrons de la temporada.

diumenge, 5 de desembre del 2010

societat

Ahir, llegint diaris des de la distància, no vèiem res gaire clar. Això de fer servir l'exèrcit per posar ordre fa tornar fantasmes no gaire agradables. Com quan a l'aula el professor ha perdut tota autoritat i ha d'entrar algú extern a tornar el riu a mare. La pregunta és doble: per què el uns han perdut l'autoritat i per què el altres actuen amb aquesta desmesura.
Carles Capdevila ahir parlava encertadament de civilitzar-se. És hora de deixar enrere aquest individualisme exacerbat i començar a pensar en l'altre. Som o no som societat?

divendres, 3 de desembre del 2010

classificacions

Remenant per la biblioteca ginebrina m'he trobat a les lleixes de "literatura espanyola", Martí i Pol al costat de la Mistral, Ramon Llull entre l'Amadís de Gaula i El cid campeador, i Vinyoli al costat de Zoe Valdés. No dic que no puguin establir converses, però si és que classifiquen per llengües i no per estats... Coneixen el concepte llengua catalana?
Els bibliotecaris de Ginebra, de la polèmica de la Fira de Frankfurt l'any 2007, en van aprendre ben poc. Devien fer com els cignes ahir al llac, continuar la seva vida prescindint del pòsit de les tempestes.

dimecres, 1 de desembre del 2010

i neva

Vam comprar un Avensis però s'ha convertit en un Polo! 
I només fa catorze hores que està aparcat.

dimarts, 30 de novembre del 2010

neva

Quan la neu cau, el dia s'omple de claror però el paisatge es desdibuixa.
Els flocs llisquen intensament i les volves són l'única marca de profunditat.
Es fa tard però la foscor no augmenta i les garses bateguen les ales cercant recer.
Mica en mica el tros de vorera que era neta s'emblanquina, les petjades a la neu de fa uns dies desapareixen i d'aquí a una estona el pas dels cotxes quedarà esmorteït.

Sí, neva amb força a Ginebra --tot i que hauria de dir a Saint-Genis-Pouilly. Avui fa una setmana que vam arribar i encara no hem viscut en graus positius. Divendres i dissabte la neu ja ens va visitar, però ahir el sol va vestir el paisatge amb les millors gales. Vam gaudir del Mont-Blanc rogenc i el Jura nevat, però vaig deixar la càmera a casa.

La foto que us penjo la va fer diumenge el Xavi quan va sortir a passejar.

dijous, 25 de novembre del 2010

aparador


Si una cosa em costa de la xarxa és que els que passin em vegin.

Però ahir em va fer il·lusió que una cara coneguda s'aturés a saludar-me després d'anys de no saber res d'ella.

I ara agraeixo haver estat a l'aparador, perquè si no, el retrobament no hauria estat possible.

dimarts, 16 de novembre del 2010

accident

Quan la ploma cau a terra, per molt que redreci el capciró tort,
les paraules ja no llisquen de la mateixa manera.
El traç s'atura i la interrupció trenca el fil dels pensaments.

divendres, 12 de novembre del 2010

vent

Des d'ahir que bufa amb força.
Molta força. Com cada tardor.
Treballant, a la nit, sentia com petava damunt de la teulada
i batia els arbres.
Aquest matí, en llevar-me, he mirat al carrer. Ja no queden fulles.

Les voreres estan escombrades.

dilluns, 8 de novembre del 2010

imatge i cultura

Si mal no recordo, hi ha una dita que diu que els bojos toquen bitlles, i és que molt sovint a casa nostra prenem per boig el més lúcid de tots. Gaudí n'és un clar exemple. En un món de canvis (a cavall del segles XIX i XX la irrupció de l'ateisme i l'anarquisme, a inicis del XXI la virtualització social), dóna imatge per a reforçar lectures culturals complexes: catolicisme i catalanisme.
Gràcies que sempre, entre la monedalla, es troba una peça que val quatre xavos.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

veritats




Hi ha dies que no les vols sentir,
hi ha dies que te les creus totes,
hi ha dies que necessites de doctes
intercessors per pair-les.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

dites casolanes

"Tria-la maca i neta que lletja i xona ja s'hi torna" va dir la meva àvia al Xavi poc abans de casar-nos. I vam riure, ella sempre tan directa. Del que no érem conscients, sabadellencs com som tots dos, és que a altres llocs potser no ens entendrien.

divendres, 22 d’octubre del 2010

finestra

Un constipat i el fred m'han deixat el cap espès i han fet marxar les idees. Ja tornaran. Mentrestant, m'acullo a l'art de les imatges.

El que veig al balcó de la butaca estant.

La florista em va dir que aguantarien fins al febrer.
No me la vaig acabar de creure, però de moment els primers freds no les han espantades.

dijous, 14 d’octubre del 2010

monstres

Avui copio un fragment de Miquel de Palol. És tan excel·lent que no el vull perdre. Un d'aquells que mereix relectura i reflexió.

"La postmodernitat ha parit el monstre del deliri que cal trencar hàbits i coses, que cal renovar-se contínuament, canviar sense parar, cegament canviar, canviar sense que importi què ni cap on ni a canvi de què, deixant-hi això o això altre, posar-se al dia com sigui per no quedar estancats, per no perdre el tren d'un progrés exhalat, imparable, per no quedar irremeiablement ancorats, enfangats i envellits en la inòpia d'un passat de quietud i estèril antigor. De qualsevol imatge d'estat d'equilibri se'n fuig com de la pesta perquè hi apareix l'espectre terrorífic de l'anquilosament i la mort. I així és impossible que arreli ni fructifiqui res.
Com els nens que al mig del joc s'entesten amb la joguina del nen del costat, no hi ha projecte ni empresa que arribi a bon port perquè, quan començaria a créixer i a ser competitiva a escala internacional, la impaciència, el neguit, la inconsistència del propòsit i de la consciència precipiten el canvi i ho tira tot daltabaix; el deliri infantil per l'aventura, pel desconegut, sense saber on es va, però tant hi fa, perquè no ens agrada on som, i així un cop i un altre i un altre, daltabaix. No sembla haver-hi ningú capaç de veure com les grans empreses comercials, però també les culturals, les científiques, les artístiques, les esportives, les polítiques fins i tot, són el producte d'una llarga evolució, del procés de correccions i afinaments només possible amb la consciència que poques s'han fet amb l'espurna casual, immediata del foc d'encenalls. S'han fet amb consciència de la paciència, de la posició del propòsit en el context del temps i de la disciplina de què es tracta, amb consciència d'on es vol arribar, amb consciència i propòsit de continuïtat."

El trobareu sencer a l'edició d'avui del Avui

dimarts, 12 d’octubre del 2010

divisions

Ciutats, pobles, paisatges, costums, cultura, llengua...
Ens dividim en grups, perquè ens assenyalem les diferències.
Quan traspassem fronteres i ens veiem les semblances, ens sentim bé.
Però amb tot ens fixem en les diferències; sia per aprendre'n, sia per poder tornar a creuar fronteres i no perdre'ns en el comú anonimat.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

sis i mig

Busquem la dona deu, el menú deu, la casa deu...
Sempre busquem l'excel·lència.
Avui som deu del deu del deu.
És un dia deu?

A mi m'han ensenyat a estimar el sis i mig.  ; )

dijous, 7 d’octubre del 2010

sabadellenca

Més d'un cop m'ha passat que, volent escriure una paraula que he sentit i dit mil cops, no l'he trobat recollida a cap diccionari. Ni tan sols, a vegades, a l'Alcover-Moll. D'aquí que avui m'hagi fet molta il·lusió llegir la referència de Màrius Serra als nostres particularismes.
Sí, sóc sabadellenca i per tant des de petita he menjat xurruques, estrep i petador. La meva àvia tota la vida ha anat tupera perquè és coixa des dels 13 anys i les cases sempre havien tingut el vàter a l'eixida.
I és que, si bé Pere Quart ho va dir molt clar, els vallesans sempre topem amb gent que no ens saben situar quan ens senten parlar. Ens fan lluny del Barcelonès obviant que, fins fa no gaire, Collserola era frontera.

divendres, 1 d’octubre del 2010

memòria

Ahir, des de Galícia, vaig llegir que havia mort el senyor Triadú.
I em va saber molt greu.
No el coneixia personalment, només de conviure els estius a Cantoni (Cantonigròs pels llecs), i de sentir-ne parlar als pares. A la mare, com aquell professor que els va fer classes de català per primer cop, i al pare, com aquell gran savi i erudit que tant havia fet per la llengua.
Jo sempre el recordaré pel que l'estiu passat va provocar, i que només alguns vam notar, en la festa d'homenatge a l'antic rector de Cantoni. Feu un parlament, ple d'anècdotes i fina ironia, recordant el que suposà per la llengua i el despertar de la consciència esclafada el Concurs de Poesia, i com hi ajudà i intervingué Mn. Josep.
I el desgranar de les anècdotes, la cruesa de les vivències relatades, ens refermà a alguns la consciència, tant com a d'altres va ofendre. Perquè el que aconseguí fou que algunes persones ---per sort comptades però les que sempre sabem tot i el pas dels anys--- abandonessin l'envelat a la meitat del seu discurs.
I si penses que el que els ofengué fou el relat de com mossèn Josep eludí les amenaces rebudes, cosa que hom podia imaginar que havia existit, sense anomenar ningú, aixecar-se significa als meus ulls no només fer-se responsable dels fets sinó també estar-hi d'acord, avui dia, després de 33 anys de democràcia i convivència en una societat catalanitzada.
Potser és per això que, cada cop que mor algú dels que ens pot recordar el que foren els anys de la dictadura sense por d'ofendre, penso que es mor un tros de la nostra memòria, aquell tros de memòria que als nascuts els primers anys de democràcia no ens van saber explicar a les aules per por d'ofendre o poques ganes de comprometre's.

dimecres, 29 de setembre del 2010

limitacions

De fet, el nostre cap és limitat. I quan sents parlar quatre llengües a la vegada, tres de les quals hauries de dominar i una entendre, es crea un garbuix mental que acabes no sabent què dius.

dimarts, 21 de setembre del 2010

ai!

Ai, la llengua!
Ai, la puntuació!
Perdoneu-me, però, els periodistes no haurien de ser els reis de l'expressió?

dijous, 16 de setembre del 2010

arguments penjats


Vaig llegir que és la nova tendència, però a mi, em costen.
Potser encara n'he d'aprendre.
Però és com si després de fer un zoom per veure un detall, oblidés de fer la fotografia completa.
Digueu-me clàssica si voleu, però m'agraden massa els bons contes on qualsevol dels fils oberts es resol amb força.

dimarts, 14 de setembre del 2010

xesco

En el seu moment em va passar per alt aquest capítol de Noms, però l'he descobert quan feia cerques per trobar el conte del flautista narrat per ell. No he trobat el conte, però l'he descobert una mica més.
Xesco Boix. Ningú no comprèn ningú.

el flautista

Aquest estiu hem estat a Hammeln. I finalment he conegut el poble que tantes vegades havia imaginat de la veu d'en Xesco. El que no recordava és que acabés amb els nens desapareguts el conte que escoltava de petita. Potser sí, no ho he pogut revisar. Però la memòria l'havia arreglat, havia fet tornar els infants després de l'alliçonament del flautista a les autoritats del poble. Potser fou el Xesco qui refeu la severitat de la llegenda germànica.
I he recordat en Xesco, quan vingué a casa a dinar i ens signà el disc, i cantà a l'escola bressol on treballava la mare.
I també hem estat a Sabadell, i he vist antics companys de feina, i una companya m'ha recordat que li vaig recomanar els discs d'ell pels seus fills. Deia que creu que és per això que tenen una riquesa de vocabulari català i una maduresa, sense deixar de ser infants, que no tots tenen.
I potser sí que, en el fons, sóc filla de les idees i valors que en Xesco ens infonia amb la seva veu. Va ser el nostre flautista d'Hamelin, un flautista sensible i bondadós.

dijous, 26 d’agost del 2010

art



Acabo de visitar August Macke al Kunstmuseum Bonn i, un cop acabada la curta exposició de Macke i els Rheinische Expressionisten, he passat automàticament a l'exposició temporal “Der Westen leuchtet” d'artistes contemporanis.
I si bé hi havia obres prou interessants, n'hi havia d'altres que no sabia per on agafar. A part d'un cert esgotament denkístic final.

Perquè la pregunta és: què és art? Què puc definir com a art? Què depassa la quotidianitat, la naturalitat, la normalitat de l'ésser humà per tal de ser considerada obra d'art?

Evidentment hi ha d'haver voluntat autorial patentment artística. Sense un autor que cerqui crear art, l'art es crea? Em penso que no. Ara bé, només la intenció no pot ser patent d'art.

L'art no té perquè agradar, per tal de ser art. És ben sabuda la voluntat transgressora i intencionalment enlletgidora en la recerca artística d'alguns creadors contemporanis.

L'art ha de qüestionar. Ha d'interrogar l'observador, ha de provocar pulsions de qualsevol tipus --instintives, racionals, passionals, constitutives-- a aquell que el contempla.

Els cànons estètics, però, s'han ampliat de tal manera, l'art té una presència tan constant i important en la vida contemporània, tan transversal socialment, que el judici estètic perd volada.
Hom retorna a l'inicial m'agrada o no m'agrada i s'allibera d'enfarfegosos és bo o no val res que, amb tot, continuen decantant balances i creant escoles. Per poder dir m'agrada, cal haver vist molt i tenir la ment oberta. Per poder dir és bo cal haver llegit molt i après encara més.

Què és art? Una pregunta que els filòsofs i teòrics d'estètica fa segles que decreten, però que, per a mi, encara ara és indesxifrable.

dilluns, 23 d’agost del 2010

palaus


Això de voler fer vacances ens ve de lluny. N'hi ha que en fem quan podem i n'hi ha que en fan quan volen.
I per fer vacances què millor que fer-se un palauet a mida, per mirar i ser mirat, per allunyar-se del tedi de ciutat i apropar-se a la natura, ben organitzada si us plau.
I el cas és que, al cap dels segles, els continuem contemplant i d'alguna manera desitjant, com ja feien els de la seva època.

dimecres, 11 d’agost del 2010

girasol

Plantes la llavor, la regues i vigiles, passen els dies, el sol i la pluja, i germina.
La tija treu el cap entre la terra, l'acompanyes amb una estaca, passen els dies, el sol i la pluja, i va creixent de mica en mica.
I un bon dia el capciró es defineix, i el groc fa presència, i s'obre al sol enyoradís un girasol que cerca.

divendres, 6 d’agost del 2010

costumisme

Malenconia. Wechselhaftes Wetter. Trübe Stimmung. No trobar un lloc, un món. Perduts en la immensitat d'una plana inacabable.
Els caràcters dels protagonistes d'algunes -de moltes- pel·lícules ossis són estranys. Dones grises amb llavis vermells i ulls grossos i lluminosos. Homes mediocres ratllant l'absurd.
Expliquen un món rar, confús, on es busca el ser un mateix en la problemàtica del no-lloc. Pobresa, soledat, mala sort o manca de recursos, lluita desesperada, canvis constants.Recerca d'amor, abandó a mans del primer somriure, incapacitat d'expressió i capacitat malaltissa d'autoferir-se. Famílies trencades, lligams d'amistat.
Drames que no són drames, sinó retrats costumistes postmoderns d'una societat que malda entre el que era i el que no és, entre la pobresa estructural i l'empobriment social.
Uns Länder on els recursos de la reunificació han anat a parar a refer edificis i netejar paisatges, però d'on la població jove ha fugit cridada per les possibilitats enllaminadores del West, i on els que han quedat, sols i vells, no saben com sortir-se'n.

dijous, 5 d’agost del 2010

estiu









Dir que una flor no fa estiu és mirar-se la vida amb ulleres pessimistes.

dilluns, 19 de juliol del 2010

tempesta


Tard o d'hora després de la tempesta vindrà la calma. 

Hem d'aprendre de paciència.

dilluns, 12 de juliol del 2010

portada

Els diumenges no editen els diaris regionals alemanys. Avui, però, compartim portada i pàgina 2 amb la roja al "Badische Zeitung": "Eine Million Katalanen fordern Unabhängigkeit": Un milió de catalans reclamen la independència.
A la pàgina dos, fotografia amb color de quart de pàgina de la manifestació i l'article: "Catalunya diu Adéu Espanya"
Katalonien sagt Adéu Espanya (veröffentlicht  am 12. Juli 2010 auf badische-zeitung.de) ,
fotografia de Puyol amb Torres per il·lustrar l'article "En el Mundial els catalans són temporalment espanyols"
Bei der WM sind die Katalanen für kurze Zeit Spanier (veröffentlicht  am 12. Juli 2010 auf badische-zeitung.de)
i al marge dret l'aclariment "Catalunya, el país dels catalans"
Katalonien, das Land der Katalanen (veröffentlicht  am 12. Juli 2010 auf badische-zeitung.de)

Fa goig arribar a casa, després d'un matí rebent felicitacions (perquè si et feliciten és de malagraït no acceptar-les), i trobar-me amb un diari més ple de senyeres que de rojigualda.

Fins i tot, si remeneu, podreu veure (fotografia 10/10)  Xavi i Puyol amb la senyera i el trofeu del mundial passejant pel camp (després d'haver senyalat moltes vegades el trofeu i la senyera tot dient paraules que no vam saber llegir dels seus llavis).
Spanien auf dem WM-Thron - 1:0 gegen Holland (veröffentlicht  am 12. Juli 2010 00:09 Uhr auf badische-zeitung.de)

Simplificats, però som notícia fins i tot en un racó d'Alemanya.

diumenge, 11 de juliol del 2010

al·legoria

Fotografia: Vicenç Palmero

"Una gentada. Un garbuix d'estelades, senyeres i persones de totes les edats. Enmig de l'enrenou, els polítics. Aquest dissabte ens ha obsequiat amb una al·legoria ben real: els polítics, amb tots els seus cordons policials, les seves desavinences i els seus estira-i-arronsa a la senyera, no van poder arribar a port. En canvi, la resta de ciutadans, duts pel sentiment de qui estima la seva terra, sí que va poder arribar al final i gaudir de les paraules de llibertat i el cant dels segadors. Van suar i maldar per escapolir-se de les dificultats i van arribar heroics al final de la manifestació. Espero ansiosament que algú en prengui nota, perquè els qui votem ho fem perquè siguin polítics líders que arrosseguin i facin mans i mànigues davant les dificultats per tal d'arribar a la meta i no pas que hagin de sortir per un lateral de mala manera."


Text de Xavier Portell

divendres, 9 de juliol del 2010

identitat

He estat remenant per pàgines catalanes.
Com volem que ens reconeguin des de l'exterior si de dins sempre ens presentem separats?
A l'Associació d'Escriptors no hi ha totalitat d'escriptors (1). A l'ILC no hi ha referència automàtica a l'Associació d'Escriptors (2). Els antics presidents es presenten junts, però els actuals polítics matisen les diferències. L'Òmnium per a alguns és entitat representativa, per a d'altres, ens privat en mans de socis.

Potser caldria reconèixer que som nació en tant que actuem com a tal: societat lliure amb fòbies i fílies que es divideix i baralla, s'uneix i se separara, s'estima i s'odia com a bona mediterrània.
Però no som nació perquè ens falta el que fa que a les altres hi hagi orgull patri per sobre de fílies i desavinences. Una imatge a l'exterior, una publicitat que no es posa en entredit: ser estat. Les nacions amb estat es barallen internament al parlament mentre externament s'uneixen a favor d'uns sols colors. O uns sols colors les uneixen, mirem-nos-ho com ens sembli.

Les diferències que no acabem de resoldre hi són perquè, per a bona part dels catalans, la nació que duem al cor no pot emmirallar-se amb l'estat que ens representa a l'exterior, perquè aquest estat presenta una nació distinta de la que sentim i portem a dins.
El fracàs de la transició espanyola rau en no haver sabut fer confluir els diferents sentiments de nacions que hi ha en el seu territori amb el sentiment d'un sol estat.
Segurament era la idea que alguns dels pares de la Constitució van voler plasmar en forma de llei. Una idea contracorrent i agosarada, que demana generositat, imaginació i saber trencar motlles. El problema és que no s'ha sabut potenciar al llarg de trenta anys, ans al contrari. S'ha usat o menyspreat depenent de les circumstàncies.

I aquí ens teniu. Trenta anys després i un segle més tard tornant-nos a preguntar si l'ou o la gallina enlloc de plantejar-nos seriosament la nostra responsabilitat.
Responsabilitat íntima de qüestionar-nos i decidir-nos. Cadascú.
I ser qui som, i buscar la manera d'exercir-ho.
No tornar a allò que sabem fer tan bé de no explicitar ben clarament per tal de, si es pot, aprofitar l'avinentesa i la feina i, sobretot, no quedar malament.
Ens hem d'explicitar. I si quedem malament, acceptar-ho. I si en sortim escaldats, posar-hi aigua freda.
Si som catalans, que em penso que pocs ho neguen, siguem-ho fins a les últimes conseqüències i no ho matisem amb tonalitats.

---------------
(1) Cadascú és lliure d'afegir-se a una entitat associativa, és clar. 
(2) Es deixa a decisió de l'autor la informació i els enllaços que apareixen a la pàgina.

dijous, 8 de juliol del 2010

roja?

Acabo d'arribar de veure el partit a casa d'uns amics alemanys. I els he deixat tan moixos que em sento culpable. Culpable de no deixar  prou clar que no és la meva, la roja. Que si els he animat en els contracops i lloat en les recuperades no és perquè la senti meva sinó perquè conec els jugadors i per aquests sí que em fa il·lusió que se'n surtin si ho fan bé. No els he explicat que mentre me'ls mirava somniava en poder-los veure un dia jugant com a selecció catalana, amb el mateix nivell, el mateix estil de joc.
I no ho he explicat perquè sé que no ho entendran. Ho he intentat massa vegades. Aquesta esquizofrènia catalana de no sentir uns colors que per a ells hauríem de sentir automàticament només per haver nascut on hem nascut, motiu pel qual, precisament, no els sentim, és difícil de transmetre. Ni nosaltres mateixos no l'entenem.
He tornat a casa i tot Freiburg plorava. I jo pensava, no ploreu que són molt joves i ho han fet molt bé. El que passa és que els altres han estat millors i això és el que compta. N'aprendran i el següent cop ho faran més bé.
I pel cap em passava una i altra vegada la imatge dels jugadors catalans, després d'haver guanyat i ser campions, unint-se i dient a la roja: Visca les quatre barres! Fins que no reconegueu qui som, farem vaga.

dissabte, 3 de juliol del 2010

calor

Ha arribat el juliol i la calor. Sembla que aquest 2009-2010 les estacions respecten els cànons.
Però amb el juliol no ens han arribat les vacances encara.
Les escoles de Baden-Württemberg treballem fins el dia 28.
A canvi  tenim altres setmanes de festa durant el curs escolar.
I per la calor s'inventen la màxima de poder alliberar l'alumnat de fer les classe de migdia i tarda si el termòmetre s'excedeix més del que el cos pot aguantar. Els directors decideixen.
Aquest divendres mateix a 2/4 d'1 el director ens comunicava pel sistema de megafonia que se suspenien les classes de la tarda. El termòmetre marcava 31 graus.

dimarts, 29 de juny del 2010

ànima

Tornes a sentir arreu la incomprensió
d'aquells que volen imposar-te.
Sent foranis, dicten partit,
critiquen els teus i sentencien màximes.
No entenen(t) res del que es viu,
marquen la teva paraula.
No et deixen ser el que ets,
volen transformar-te.

dimarts, 22 de juny del 2010

fanatisme

He rebut un correu d'aquests redigirits a multituds que corren per Internet sobre el fanatisme. I si bé els exemples històrics que es donen com a premisses són vàlids, la conclusió resultant és perillosament tendenciosa, considero. Perquè el fanatisme pot venir per tots costats. També per part dels que assenyalen els altres com a fanàtics. (Fixem-nos, si no,  en els que des de Madrid ens titllen de nacionalistes sense tenir en compte que ells també ho són.) 
Cal ser molt savi i ponderat per a poder destriar el gra de la palla i les generalitzacions no hi ajuden mai. La societat no es regeix científicament i cridar tempesta pot provocar la tempesta, encara que de bon principi no hi hagués ni un sol núvol, si la gent es deixa convèncer i guanyar per la por a tempesta i oblida que la tempesta només era una de moltes possibilitats.
Que surti el sol (per cert, gran llibre publicat per La Campana de Peres) també depèn de si donem, o no, a les tempestes més importància de la que tenen.

dimarts, 15 de juny del 2010

plats forts

La setmana passada va ser una setmana molt atrafegada.
Escriure, fer classes, corregir, volar, tocar la flauta...
Però com sempre hi va haver, enmig de l'atabalament, espais de delit.

Dijous m'arribava a Emmendingen, una ciutat de 25.000 habitants a 20 quilòmetres de Freiburg, per a gaudir de l'elogi de la literatura catalana i d'una de les nostres escriptores més famoses actualment a Alemanya: Maria Barbal. Si amb Pedra de tartera va aconseguir molt ressò, amb País íntim ha entrat a les llistes dels més venuts. I un auditori d'una cinquantena de persones vam tenir el gust i el goig de sentir-la llegir fragments de la seva última novel·la, Emma, en català.
La traductora a l'alemany va fer una extensa i interessant exposició sobre la llengua catalana i l'obra de l'escriptora, i també va llegir fragments -massa llargs, pel meu gust, perquè ens va descobrir la novel.la- de la traducció. Una traducció que és una meravella, tot s'ha de dir; que llisca sense fregar, avança i no s'atura i que és,  m'explicava Maria Barbal, a qui ella agraeix l'èxit que té. La traductora, per la seva banda, agraïa la disponibilitat de l'autora a resoldre dubtes, a treballar en comú, a explicar expressions, voluntats amagades que hi ha rere qualsevol escrit.
El diari explicava l'acte així:
Vom schonungslosen, demütigenden Überleben auf der Straße (publicat el 12 de junys de 2010 a  badische-zeitung.de) 

A mi, el que em va agradar va ser poder sentir la veu de la literatura catalana en un espai reduït.
Sentir-se reconegut no en una gran ciutat, on hi ha espai per elits culturals potents, sinó en una sala plena de gent senzillament amant de la lectura.
Veure així que els autors catalans, el món vist a través de la llengua catalana, hi tenen un lloc.

divendres, 4 de juny del 2010

polítics

Quan pararan de barallar-se i de pensar en els seus interessos i faran política de veritat? Només, i sobretot, això és el que el poble els demana.

Sé que repeteixo el que alguns ja han dit, però és que no sembla que en prenguin nota.

dijous, 3 de juny del 2010

divendres, 28 de maig del 2010

jugar

Avui és el dia internacional del joc i aquí a Alemanya ja ens han avisat, que avui els nens tenen el dret de fer tan soroll com vulguin i que pobre d'aquell que es queixi.
Pobre d'aquell que es queixi avui, que altres dies sí que la justícia li pot donar la raó i foragitar places de joc i fins i tot llar d'infants del cantó de casa.
Si el soroll passa de la mesura permesa (i quins crits d'infants al pati d'una escola no son eixordadors?), la llei (només a Berlín enguany han fet una nova llei que exempta el soroll d'infants jugant d'aquesta norma) dóna la raó a qui es queixa per excessiu soroll.
Sort que la societat civil s'uneix per tal de canviar les lleis a mesura que els hàbits canvien i no esperen només la iniciativa dels polítics.

dimecres, 19 de maig del 2010

soledat








El sol brilla 
com si res hagués passat,
però el cor no canta 
com faria altres vegades.

La tristesa somorta
s'ha ensenyorit del pou
i et fa mirar el sol 
des d'una altra posada.

La bellesa de la llum
no esdevé esclat de joia;
un no saber què tens
                   sabent què tens
t'estanca.

                            EAP

dimarts, 18 de maig del 2010

expectatives

Són molt fàcils de crear, les expectatives. Només t'adones del grau que han agafat quan el desencís, que neix del xoc que suposa la confrontació amb la realitat, mica en mica t'omple.

I no parlo del país, ni dels polítics, ni de la llengua.

Només parlo d'una ciutat.

Potser és que la guia l'havia maquillada, o potser és que veníem de dues ciutats magnífiques, potser és que n'esperava massa.

El cas és que les expectatives fan que ara digui que no m'agrada.
Que potser amb la cara neta i una mica menys de deixadesa,
Liège podria ser més maca.

divendres, 14 de maig del 2010

fent pila

Apareixen de cop i volta en els llocs més insospitats.
Pacientment els retorno al seu lloc i aleshores m'adono que es procreen i multipliquen a nivell exponencial.
Els que endreço no són els que em creia reconèixer, sinó uns de bessons, exactament iguals.
I així anem fent pila, a casa, de bolígrafs;
mentre es queixa que a la feina li desapareixen tots.

diumenge, 2 de maig del 2010

maig

S'ha acabat l'abril i comença el maig. Un maig de moment regalat, es veu que la dita catalana també funciona a Freiburg. I no només regalat sinó fred. Ens esperen els sants gelats: Pancraci, Servaci i Bonifaci. La versió alemanya dels nostres barbuts però amb la mala sort de no ser al gener sinó a ple maig, del 12 al 14.
Al balcó el roser està mullat. Les tulipes ja es marceixen però les tomaqueres no s'acaben de fer. I ara amb aquest fred no sabem com reaccionaran les pebroteres que, de moment, no passen dels dos dits.

diumenge, 18 d’abril del 2010

calma

Tinc un veí que està planxant al balcó. Sí, home, planxa i balcó.
Me n'ha fet venir ganes i tot.
Segur que amb aquesta temperatura primaveral, sol, cel blau, arbres florits  i cants d'ocells és molt més gratificant i relaxant que davant de la caixa tonta.


Per cert, heu notat que no hi ha tant soroll d'ambient? Amb l'espai aeri tancat, hi ha enquestes obertes per valorar si ens sentim menys tensos. Aquests alemanys!

dissabte, 17 d’abril del 2010

volcà

Ens creiem que el món gira al voltant nostre, però, un cop més, la natura s'ocupa de demostrar-nos  que no som més que una petita part d'un molt que no podem ni preveure ni controlar.
Quan aprendrem a tenir-ho en compte?

dilluns, 12 d’abril del 2010

pau



la pau és difícil de trobar

vol que acceptis que perds

però tu la vols sense perdre

dimecres, 31 de març del 2010

síntesi

Ahir algú (gràcies!) em va qüestionar sobre la meva darrera entrada.
Ja se sap,  després de llegir moltes redaccions inspirades en la frase "Para ser bella hay que sufrir" (el que té ser professor d'idioma estranger), s'està tant ficat en el tema que emets la teva sentència sense pensar que tal vegada resultarà críptica a aquells que no saben d'on ve.
M'explico, totes les meves alumnes tenen molt clar (o almenys així ho escriuen, per tant no seré pas jo qui dubti de la seva sinceritat) que la moda no ha de condicionar el seu fer. I que la bellesa no només és externa, sinó part del caràcter de la persona.
I aquí venia el meu comentari.

Una altra possibilitat fóra el que m'ha enviat l'amiga de qui us parlava.
"Moda i bellesa segons Forges", l'ha titulat.

Que vagi de gust!

diumenge, 28 de març del 2010

moda i bellesa

La teoria la tenim molt clara, però sovint el subconscient ens delata en la pràctica.

dijous, 25 de març del 2010

llega

He de reconèixer que em sento totalment llega en la matèria. 
Els colors del bloc em varien si canvio d'ordinador, estableixo enllaços que l'endemà ja no rutllen, evito facebooks i twitters, pateixo pels rastres que deixo i m'espanta la magnitud de la xarxa.

Sóc principiant d'un món on em fa basarda anar a escola.

dimarts, 23 de març del 2010

lliçó

N'hi ha que són una veritable lliçó. Precisament pel seu realisme humil, per la seva senzillesa diàfana.
Fins avui no n'havia llegit mai res, però a partir d'ara tinc un nom més  a la llista de les descobertes a fer.

David Grossman

PS: Espero que l'enllaç rutlli, tot i que passin els dies. Si no, cerqueu-lo. Val la pena.

dilluns, 22 de març del 2010

Quaresma

Ja s'acaba el temps de Quaresma. Temps de frenar, estar-se de superficialitats i tornar a l'essencial.
Temps de fred intens enguany, que ens ha obligat a recloure'ns a casa, a tornar a conviure amb la neu quan ens pensàvem que la primavera ja havia arribat.
Però és que el recomençar sovint és més dur del que voldríem.

Si l'Advent són només quatre setmanes, quatre setmanes d'espera per a una nova llum, la Quaresma en són unes quantes més. Perquè ara som nosaltres qui cal transformar.
Igual que el tronc sec que ha travessat l'hivern ara rebrota, també nosaltres, si fem una bona poda, podrem tornar a gaudir d'allò que val.

Els alemanys, que són els reis dels pensaments escrits en cartolines maques, també fan un calendari de la Quaresma. Cada dia unes paraules i un impuls per reflexionar.

diumenge, 21 de març del 2010

intercanvi

Hem tingut visita.
Un grup d'alumnes de 3r i 4t d'ESO de prop de Vigo han estat allotjats a casa d'alummnes de la classe 9 del Gymnasium.
I a part de fer coneixences i amistats, turisme i practicar llengües, el més important ha estat que han conegut i conviscut amb una altra cultura.

Tots som europeus i ens creiem semblants, però sortir de casa t'ensenya que res és igual si t'ho mires amb ulls escèptics, i que de tot s'aprèn si t'ho mires amb ulls interessats.

A finals de setembre ens esperen a Galícia.

dissabte, 20 de març del 2010

escriure

Escriure tampoc és tan fàcil com sovint ens pensem. I per aprendre'n cal dedicar-hi moltes hores i esforços, papers i esborranys. I llegir, per poder imitar, i admirar, per ser capaços de millorar dia a dia.

I és que hi ha escriptors que en saben de lligar les idees, de saber deixar ben travades les idees que volen expressar.

Mireu, si no, aquest que avui llegia. No puc fer més que treure'm el barret i donar-li les gràcies per expressar allò que jo mai hauria sabut deixar tan ben lligat.

dilluns, 15 de març del 2010

llegir

De llegir se n'aprèn, ens pensem, quan de petits ens ensenyen el significat dels símbols que conformen un text escrit. I ja està.
Per això quan la degana de la nostra facultat ens donà la benvinguda als estudis, d'això ja fa alguns anys, i ens va dir que a la carrera d'Humanitats aprendríem a llegir, ens va semblar un insult a les nostres aptituds. Com es podia dir que una persona que havia cursat EGB, BUP, COU i superat una Selectivitat no sabia llegir, ens preguntàvem aleshores. Però al cap d'un parell d'anys li donàvem la raó, tot i que a vegades ens n'oblidem.

Perquè en llegir, si ho volem fer bé, per un costat cal que activem tot el pòsit de coneixements previs i per l'altre que estiguem oberts al possible món on l'autor ens vol conduir. Si abans de començar a llegir un text, pressuposo què em dirà, estic, conscientment o inconscientment, establint pautes que condicionen la lectura que en faig. I si em manquen coneixements dels quals es nodreix l'autor en escriure el text, potser no m'apropo prou al reptes que el text em planteja. També és cert que, afegint-hi el meu bagatge, enriqueixo la lectura i puc anar més enllà del que l'autor hauria disposat.

I això no és fàcil de fer.  Cal aprendre'n, mica en mica i paral·lelament  a l'aprenentatge dels símbols que conformen les paraules i els textos. N'ensenyem els mestres i professors, o només n'aprenen aquells que a la universitat trepitgen una carrera de lletres ?

Perquè en el fons, la pregunta que caldria que un cop i un altre ens féssim en llegir és:

Llegim oberts al que hi ha escrit o llegim tancats en el que volem llegir?

dijous, 4 de març del 2010

lectura

Fa força temps que tinc clar que és el lector qui estableix la lectura, però fins a cert límit pensava.
Pensava, perquè darrerament se m'han acumulat respostes esbiaixades a textos que he escrit.  Respostes esbiaixades fruit de lectures de textos dels quals sóc autora. És cert que la lectura es fa a partir dels paràmetres mentals del lector, però basant-se en les paraules combinades que l'escriptor ha establert.

I és per això que em pregunto, fins a quin punt sóc còmplice d'aquesta lectura?
Si bé no sóc autora de la lectura, en tant que autora de la combinació de mots, sóc culpable de no haver-los fermat prou?
Els he deixat massa oberts a possibles lectures, fins i tot a aquelles que  contradiuen els meus propis valors i allò que em semblava haver escrit?


Per avui n'hi ha prou, demà continuarem.

dissabte, 27 de febrer del 2010

herències (i)

L'altre dia parlava d'herències, i em van recordar que n'hi havia un altre.

Avui li faig homenatge, perquè s'ho val.

"Madrid"

diumenge, 7 de febrer del 2010

silenci


Perquè el dia és gris i humit, el sol ha marxat i la boira s'ha apoderat de l'horitzó.
El paisatge de fa una setmana s'ha vulgaritzat i, a canvi, el constipat s'ha ensenyorit de les parts respiratòries altes.

divendres, 5 de febrer del 2010

llengua i configuració del món

Fa uns mesos explicava que darrera les paraules, amb el gènere que cada llengua els atorga, es dibuixa un món diferent, una cultura que és difícil d'aprehendre, de copsar.

Posava l'exemple de la lluna i el sol en català i alemany, perquè és  tota una altra percepció de món la que ens separa quan una simple cançó infantil que rau a la base cultural d'un infant català com ara "La lluna, la pruna" no es pot traduir a algunes llengües sense nota del traductor a peu de pàgina que expliqui el gènere.

Hi ha gent que creu que una llengua no és sinó una eina de comunicació. I és cert. Però els antropòlegs tenen clar que una llengua explica alhora que defineix una cultura. I una cultura és quelcom que evoluciona a mesura que es viu, exactament igual que la llengua en què es desenvolupa.

Ahir a l'Avui, en una carta titulada Què passa amb el català una professora reflexionava sobre el paper que els catalans donem a la nostra llengua. Potser ens han inculcat la idea que una llengua és només una eina i no som conscients de què utilitzant-la o no, transformem la nostra cultura. La cultura catalana que s'explica amb i pel català.

De la cultura n'estem cofois, de la llengua en podem prescindir. Vols dir?


dijous, 4 de febrer del 2010

canvi de plans

Tota la setmana que us vull penjar una de les fotos que vam fer diumenge (vam fer vol dir el Xavier i jo perquè totes les fotos que penjo són o bé fetes per una servidora, o pel Xavier, que de moment encara no s'ha queixat pel fet de robar-les-hi i que mereixia un dia que li fos reconeguda l'autoria... :P)

Perquè dissabte va nevar i diumenge matí també, i a la tarda vam sortir a passejar per un d'aquells paisatges que canvia radicalment amb la neu. I volia parlar-vos de la neu i el silenci i dels paisatges i els seus canvis.

Però avui, que finalment escric, fa un sol radiant. I la poca neu que ens quedava a les raconades després de dos dies plovisquejant ha acabat de desaparèixer. I penjar una foto de neu i silenci, de cop i volta, ja no té sentit.

Potser un altre dia d'aquest hivern que els alemanys estan definint com a llarg i sever s'escaurà més. Qui sap.

El cas és estar obert sempre al possible canvi de plans.

dijous, 28 de gener del 2010

confiança


De petits, la tenim tota; però de grans, la perdem.

No sé si és la societat el que ens hi torna, de desconfiats, o la intel·ligència, que en adonar-se del que podríem arribar a ser capaços, fa que desconfiem dels altres.

El cas és que molt sovint ens manca la confiança. Aquell saber refiar-se dels altres, posar-se a les seves mans.

Potser aprenem a confiar en aquell que coneixem, però confiar en el desconegut és una facultat que la societat occidental hem perdut pel camí de la nostra enculturació.

I així és com vivim sovint esporuguits, pensant sempre el pitjor i bloquejant-nos quan perdem el control.

L'experiència, però, per sort, s'encarrega  de tant en tant de demostrar-nos que ens equivoquem de mig a mig si ens deixem vèncer per la desconfiança envers l'estrany.

dimarts, 26 de gener del 2010

música al carrer

Els hauríeu d'haver sentit!

L'hivern ha tornat a Freiburg, però ells, amb les seves notes, omplien d'optimisme el Kaiser-Joseph-Strasse, el carrer principal de la ciutat.

De lluny t'arribava el brogit de l'aigua, i a mesura que t'hi apropaves anaves sentint el despertar de la natura, en una de les interpretacions de les "Quatre Estacions" de Vivaldi amb més empenta que he viscut mai.

Dos acordionistes russos desafiant les volves i el vent glaçat que es volen tornar a imposar, si no de grat per força.

--Com que no sóc cap friqui de les últimes tecnologies i fins ara no he considerat necessari tenir un mòbil d'última generació, m'he de conformar amb la meva memòria, i decorar l'entrada d'avui amb una foto del mateix Kaiser-Joseph-str. de fa un any, també un dia fred i  blanquinós com avui.

dissabte, 23 de gener del 2010

rutina

Després d'unes llargues vacances i unes primeres setmanes entrebancades, és temps que, mica en mica, la rutina es comenci a assentar. I amb la rutina, els hàbits a la feina, a casa...
Hàbits i rutines donen ritme al dia, impedeixen que el buit faci forat.

dimecres, 20 de gener del 2010

emocions

Tots ens entenem quan parlem d'emocions. Tots sabem què significa quan algú expressa que ha viscut una emoció molt forta, o que ha patit un cúmul d'emocions. Però definir què és una emoció no deu ser tan senzill quan les definicions dels dos grans diccionaris de la llengua catalana s'allunyen d'aquesta manera:
DIEC 2: emoció f. [LC] [PS] Reacció afectiva, en general intensa, provocada per un factor extern o pel pensament, que es manifesta per una commoció orgànica més o menys visible. 
GDLC: emoció f PSIC Estat d'ànim que oscil·la entre el plaer i el desplaer i reacció relativa a l'objecte que la provoca, que pot oscil·lar entre l'atracció i la fugida.

El cas és que són les  emocions el que ens fan sentir vius. Hi ha algú que aquest cap de setmana m'explicava que ell no acostuma a plorar si no és d'emoció. 


La realitat l'entoma, les emocions les viu.