rutines

Quan sobra temps, falta imaginació.
Quan falta el temps, sobra la imaginació.
I així les rutines perduren.

armes

Fa temps que els veig, els cartells, però no per això deixen de sobtar-me i ferir-me cada cop. Més que passar al costat d'una caserna de l'exèrcit.
Això de què sigui tot un poble, i no només uns quants, els que calgui que estiguin preparats per defensar-se em xoca i m'espanta.
No podem,  a ple segle XXI, fer bandera els que ens autoproclamem pobles civilitzats d'una confiança autèntica en l'altre que comenci per abandonar la preparació per la defensa?
No podem, a ple segle XXI, deixar de banda la violència i desterrar els exèrcits?

Catalunya no la vull amb exèrcit. Digueu-me il·lusa, però m'agrada creure en un món millor.

pandora

         mai sap,
quan l'obre,
        que en pot sortir,
de la capsa.

paradoxes

La feina de buscar feina no et deixa temps per fer la feina.

I encara una altra, tot i que, malauradament, si coneixes -i pateixes- aquest món i el país, no t'ho sembla.

atàvics

Mirat de lluny, fa somriure veure com els que dimarts acabaven desconsolats una diada festiva, l'endemà reviscolaven de joia amb la derrota de l'enemic.

Mirat de prop, fa pensar veure com, per molt que ens culturitzem, continuem lligats al camp de batalla.

I jo, la primera.

preguntes

Preguntem, preguntem, preguntem...

...però no escoltem les respostes.

migracions

          primer arriba la gent
          i després les cases;
          o primer les cases
          i després la gent?

cargol

Com un cargol enrevessat que no saps
ni on comença ni on acaba,
on queden els interessos públics
i on hi ha els interessos privats.

Per contemplar els tripijocs de la política
cal tenir els peus ben plantats.

olivera

Ahir matí tenia neu damunt la capçada -la neu que havíem amagat a la maleta quan no ens deixava marxar fa dues setmanes.
Vista des de la finestra de casa els pares, enmig d'un món hostil, fa goig i llueix sota el sol que avui brilla però no escalfa.
És ferma i s'arrela amb força a la nostra terra aspra. Supera tenaçment les adversitats i no perd mai el verd de l'esperança.

el pas (i)

Quan t'hi pares,
l'acumulació en forma d'imatge
de festes, viatges i efemèrides
en els bits de la memòria
et sorprèn i t'espanta.

disjunció

Tornar de gran a indrets que la memòria d'infant
ha mantingut com paradisos immensos
i modificar-ne el record,
o defugir-los i així conservar la màgia intacta?

dites casolanes (ii)

Hi ha dies que quan rellegeixes el que has publicat et voldries amagar sota terra.

Però de petita et van deixar ben clar que fitxa a terra va a la guerra.

neu i Déu

Darrera la pantalla, la neu cau a través de la finestra.
I mentre la veig caure, escolto veus de savis de lluny que m'expliquen que Déu és el buit.
Tant com la neu que, tot i saber que és, quan la intentes tocar deixa de ser.
Només la pots contemplar, sentir, notar...

onada

Feia temps que teníem pendent de veure Die Welle (2008)
Ahir la vam anar a veure en francès al teatre del poble.
Molt bona pel·lícula. Molt ben feta.
Surts qüestionant-te fins a quin punt som capaços de perdre el control de la situació, quan ens deixem portar per la joia de l'embat de les ones.
Fins a quin punt podem perdre el nord i esdevenir excloents en reafirmar una col·lectivitat.
La línia és molt fina, i es pot trepitjar sense ser-ne conscients.

La Catalunya que volem construir ha de ser monolingüe o bilingüe?
Si és monolingüe, caurem en l'exclusió de part de la població que avui és Catalunya?
Si és bilingüe, perdrem la identitat lingüística i cultural que ens defineix?
Definir sense excloure, integrar sense perdre: equilibri que requereix habilitat, voluntat, objectivitat i grans dosis de criticisme constructiu per part de tots.
Disposats a trencar-nos-hi les banyes?

fal·làcies

Fer la feina ben feta és condició necessària per poder aspirar als objectius que hom es proposa.
Però aspirar als objectius que hom es proposa fent la feina ben feta no és garant d'aconseguir allò desitjat.
L'inconscient, el subconscient o no sé quin complicat mecanisme mental fa que sovint de la primera premissa n'extraguem una conclusió fal·laç: sempre aprovarem l'examen.
D'aquí els desencantaments, les decepcions i pessimismes.
Cal aprendre a ser feliç de fer la feina ben feta i no únicament del resultat que se n'obtingui.

pomes

Ahir al migdia eren notícia la quantitat de gent, majoritàriament joves, que havien passat la nit fent cua a París per ser els primers a comprar el nou telèfon de la poma.
I a continuació ens mostraven els venedors comptant bitllets de 50 com qui compta monedalla.
650 euros, si ho vaig entendre bé, costa l'artefacte.

I em va venir al cap la gent que amb 400 han de passar tot un mes. Ells i la seva família.

Evidentment, l'estat del benestar ha estat un miratge de 50 anys.
El liberalisme li ha ben sabut guanyar la partida.

empenta

Una proposta externa,
que no esperaves ni havies imaginat,
fa que de cop s'allunyin els fantasmes
i recuperis forces.

Ara només cal tenacitat i perseverança.

Aprofitar la claror del sol tardoral
per superar les hores de fosca.

retallades

Ai! Arriben arreu, i, de moment, sempre guanyen!

Se'n queixaven a la ràdio suïssa aquest matí: les grans editorials franceses accepten haver començat a retallar els processos de correcció; de tres, han passat a dos o un.
El col·lectiu dels correctors, ja precari fins ara, esdevé més precari; la qualitat de les publicacions baixa; l'economia hi guanya?
Potser si només mirem l'engranatge de les editorials. Si mirem l'engranatge de la societat, en què uns deixen de poder treballar, i d'altres deixen de comprar empipats per la pèrdua en la relació qualitat-preu, no sé què dir-hi.
Deixant de banda, és clar, la conservació i enriquiment de la cultura. Que també té un preu que els economistes obliden d'afegir a les balances.

Penso que cal començar a imposar estudis i propostes d'engranatges macroeconòmics i no tant mirar només per la bugada de casa.

Catalunya

Tots fem història, una mica cada dia amb les nostres actituds i actuacions.
Però diuen els experts que les d'avui avui seran encara més remarcables.
Tant de bo no s'equivoquin. I sobretot que no sigui perquè nosaltres no sapiguem continuar.

Els catalans avui comencem a dir PROU amb veu alta i ferma, sense subterfugis ni indecisions. Que se'ns continuï sentint quan vinguin les hores fosques, que en vindran, que continuem treballant per construir el nostre estat, escoltant però sense aturar-nos per les veus que ens voldran frenar.

El lema és clar: CATALUNYA, LLIBERTAT!

entitellada

 

Fa dies que no llegeixo els diaris, que passo de puntetes pel costat dels telenotícies, que faig com qui no sent la ràdio engegada; tot per defugir els maldecaps que em provocarien.
Si l'actualitat surt en la conversa, o callo o renego i m'enfilo impotent parets amunt, encauada com em sento en un món miserable, en un context economicopoliticosocial impossible de trencar.
I és per això que tampoc escric, mancada de braços i idees. Silenciada per la misèria absoluta del qui se sent entitellat.
Perquè en titelles és en el que sento que ens hem convertit. En titelles d'una obra funesta maniobrats per uns malànimes que només pensen en ells, que amagats rere noms de déus inimpugnables han reconvertit el món postmodern en un règim teocràtic nou.
Sé que l'esperança no es pot perdre, que l'econocràcia actual, com tots els règims que hi ha hagut a llarg de la història, tard o d'hora caurà.
Però a voltes la impotència em fa amagar el cap per no veure-hi.
A voltes, prefereixo somniar que veure-hi clar.