moderns

N'hi ha que no s'han assabentat que ja som en temps de la postmodernitat.
Que la modernitat fa temps que ha quedat enrere.

#11s2013

Fem via!

ministres

Bo i tornats, després de 15 dies de tràfecs d'arribada i Festa Major, ens preparem per la Diada tot escoltant paraules que em fan preguntar:

La llei està al servei de poble o el poble al servei de la llei?

El poble demà es manifestarà.

Veurem com reaccionen els qui creuen que tenen la clau de les lleis.

tornar

En un moment en què n'hi ha molts que marxen, alguns que no ho fan però ho aconsellen, d'altres que ho farien però no poden, nosaltres tornem.
Sí, 6 anys i 100.000 km més tard tornem a casa, perquè ha arribat l'hora, més enllà de contextos econòmics.
I ho fem contents i amb empenta. Il·lusionats pel nou projecte que encetem. Amb ganes d'empènyer una mica aquest país nostre que sembla encallat en el desànim.
Si les forces -de grat o per obligació- marxen, cal que n'arribin de noves i no s'hi val titllar-nos de bojos. Mireu-nos amb bons ulls: venim contents i us volem encomanar els ànims!

armes

Fa temps que els veig, els cartells, però no per això deixen de sobtar-me i ferir-me cada cop. Més que passar al costat d'una caserna de l'exèrcit.
Això de què sigui tot un poble, i no només uns quants, els que calgui que estiguin preparats per defensar-se em xoca i m'espanta.
No podem,  a ple segle XXI, fer bandera els que ens autoproclamem pobles civilitzats d'una confiança autèntica en l'altre que comenci per abandonar la preparació per la defensa?
No podem, a ple segle XXI, deixar de banda la violència i desterrar els exèrcits?

Catalunya no la vull amb exèrcit. Digueu-me il·lusa, però m'agrada creure en un món millor.

revolució

Les flors, cansades d'esperar el sol que encara li costa, han decidit fer via soles.

paradoxes

La feina de buscar feina no et deixa temps per fer la feina.

I encara una altra, tot i que, malauradament, si coneixes -i pateixes- aquest món i el país, no t'ho sembla.

atàvics

Mirat de lluny, fa somriure veure com els que dimarts acabaven desconsolats una diada festiva, l'endemà reviscolaven de joia amb la derrota de l'enemic.

Mirat de prop, fa pensar veure com, per molt que ens culturitzem, continuem lligats al camp de batalla.

I jo, la primera.

migracions

          primer arriba la gent
          i després les cases;
          o primer les cases
          i després la gent?

cargol

Com un cargol enrevessat que no saps
ni on comença ni on acaba,
on queden els interessos públics
i on hi ha els interessos privats.

Per contemplar els tripijocs de la política
cal tenir els peus ben plantats.

titular

Potser sí que és defugir la realitat de forma irresponsable, però és que em cansa donar voltes als mateixos temes una i altra vegada sense resultat.
Faig vaga de premsa política.

fermesa

S'ha desfermat una nova tempesta. Wert ataca amb llengua viperina i hi estem responent a cor calent.

La tempesta, però, l'hem de saber mirar fredament per avaluar-ne les característiques i prevenir els possibles danys.

Ja que no es tracta, només, de continuar duent a terme la immersió a les escoles, sinó que cal fornir d'arguments sòlids els nostres actes per tal de naturalitzar-los fins i tot per aquells que podrien trobar-los estranys.

Perquè el que cerquen no és fer-nos perdre el català -saben que ho tenen perdut-, sinó trencar l'entesa de la societat catalana que fins ara s'ha mantingut ferma al voltant de l'escola.

Molts pocs pares i mares, fins ara, veien com un greuge imposat l'escola en català. Si la llei canvia i els tribunals la ratifiquen, potser alguns més pensaran que és allà on rau la veritat.

Hem de potenciar l'argumentari que avala 30 anys d'immersió lingüística. No per defensar-nos a Madrid, sinó perquè continuï essent propi i naturalment admès pels pares i mares de l'escola a Catalunya.

No podem permetre que es creïn dues escoles. No podem permetre que es divideixi la societat catalana perquè perdrem el país.

valor

Sí, valor positiu. 

No acceptem el valor de canvi* que ens donen a Madrid.

Si hem subsistit altres vegades, ara també ho podem fer. 

No defallim i lluitem pel que és nostre.

* significat de la paraula alemanya "Wert"  

escollir

Ha arribat l'hora d'escollir.
Fem-ho amb la mateixa fermesa i decisió amb què vam prendre el carrer el dia 11.

drets i deures

Ahir començava el termini per als tràmits electorals.
Avui farem la trucada de rigor al consolat per tal que ens diguin que per telèfon ells no ens poden resoldre res i que cal anar-hi personalment (3 hores de viatge i 40 euros de benzina i peatge) o esperar-nos perquè, "si estem inscrits, ja ho rebrem a casa".
Però, escamnats de la darrera vegada, aquesta vegada n'estarem més pendents.

pomes

Ahir al migdia eren notícia la quantitat de gent, majoritàriament joves, que havien passat la nit fent cua a París per ser els primers a comprar el nou telèfon de la poma.
I a continuació ens mostraven els venedors comptant bitllets de 50 com qui compta monedalla.
650 euros, si ho vaig entendre bé, costa l'artefacte.

I em va venir al cap la gent que amb 400 han de passar tot un mes. Ells i la seva família.

Evidentment, l'estat del benestar ha estat un miratge de 50 anys.
El liberalisme li ha ben sabut guanyar la partida.

retallades

Ai! Arriben arreu, i, de moment, sempre guanyen!

Se'n queixaven a la ràdio suïssa aquest matí: les grans editorials franceses accepten haver començat a retallar els processos de correcció; de tres, han passat a dos o un.
El col·lectiu dels correctors, ja precari fins ara, esdevé més precari; la qualitat de les publicacions baixa; l'economia hi guanya?
Potser si només mirem l'engranatge de les editorials. Si mirem l'engranatge de la societat, en què uns deixen de poder treballar, i d'altres deixen de comprar empipats per la pèrdua en la relació qualitat-preu, no sé què dir-hi.
Deixant de banda, és clar, la conservació i enriquiment de la cultura. Que també té un preu que els economistes obliden d'afegir a les balances.

Penso que cal començar a imposar estudis i propostes d'engranatges macroeconòmics i no tant mirar només per la bugada de casa.

meteorit

Fa una setmana que no paro de resseguir i rellegir articles i opinions de diaris.
Per un costat gratament sorpresa; per l'altre, cada cop més atònita si no catatònica.

La il·lusió neix, evidentment, en veure el poble català manifestant-se pacíficament i lliure i el govern nostre recollint-ne el mandat.
Som un poble viu, que, davant la crisi d'idees, de valors, crisi política i econòmica, cerquem solucions i tracem nous plans de futur, continuem lluitant pel que som i volem ser i ho fem amb consonància amb el moment històric que vivim.

L'estupor creix a mesura que passen els dies i s'acumulen les reaccions de l'Espanya de sempre a la nostra proposta. L'esquerra, d'entrada, va intentar posar-se a l'alçada de les circumstàncies. Va expressar un esforç de diàleg i entesa fins ara desconegut, però mica en mica ha quedat silenciada per les veus d'uns que no viuen al segle XXI, que ens tornen a reclamar l'actitud de submisa concòrdia que fa segles que arrosseguem mentre ells continuen exercint lliurement de jutge i part contra nosaltres.
Només faltava el rei i l'exèrcit.
L'Espanya que parla continua ancorada en el passat i la que està al segle XXI, o no parla o no es fa escoltar.

Però anem amb compte, perquè per molt que nosaltres ho tinguem clar i ho expliquem tan bé com sapiguem, el fet català costa d'entendre fins i tot en societats educades en la llibertat i la democràcia però amb un fort sentiment identificador. 
Així, no només per espanyols m'he sentit qüestionada pel fet de viure i voler viure en català; alemanys i francesos també m'han qüestionat.
No entenen perquè ens entestem a viure i lluitar per una llengua minoritària podent abraçar fàcilment una de les llengües més parlades del planeta.
Fins ara, després de l'exposició pacient d'argumentacions, he acabat callant i esperant que alguna estrella fugaç els fes acceptar la meva decisió.
A partir d'ara, cal treballar per ser nosaltres mateixos el meteorit que els faci entendre que som adults lliures capaços d'escollir i que cal que així ens respectin.
I l'experiència m'ha fet aprendre que, a l'estranger, per molt civilitzats que es diguin, només et comprenen si darrere tens un estat.

canvis

Tornem a ser setembre: mes de retrobar rutines; rutines i tradicions.
Però aquest any sembla que les tradicions apunten canvis.
Avui la mare m'ha trucat per explicar-me que ha comprat una estelada.
Que aquesta diada deixarà al calaix la senyera que ha penjat fidelment durant gairebé 40 anys de casada.
Perquè no podrà anar a la manifestació, però això no vol dir que no n'estigui cansada, d'haver de pidolar respecte.

entitellada

 

Fa dies que no llegeixo els diaris, que passo de puntetes pel costat dels telenotícies, que faig com qui no sent la ràdio engegada; tot per defugir els maldecaps que em provocarien.
Si l'actualitat surt en la conversa, o callo o renego i m'enfilo impotent parets amunt, encauada com em sento en un món miserable, en un context economicopoliticosocial impossible de trencar.
I és per això que tampoc escric, mancada de braços i idees. Silenciada per la misèria absoluta del qui se sent entitellat.
Perquè en titelles és en el que sento que ens hem convertit. En titelles d'una obra funesta maniobrats per uns malànimes que només pensen en ells, que amagats rere noms de déus inimpugnables han reconvertit el món postmodern en un règim teocràtic nou.
Sé que l'esperança no es pot perdre, que l'econocràcia actual, com tots els règims que hi ha hagut a llarg de la història, tard o d'hora caurà.
Però a voltes la impotència em fa amagar el cap per no veure-hi.
A voltes, prefereixo somniar que veure-hi clar.