fermesa

S'ha desfermat una nova tempesta. Wert ataca amb llengua viperina i hi estem responent a cor calent.

La tempesta, però, l'hem de saber mirar fredament per avaluar-ne les característiques i prevenir els possibles danys.

Ja que no es tracta, només, de continuar duent a terme la immersió a les escoles, sinó que cal fornir d'arguments sòlids els nostres actes per tal de naturalitzar-los fins i tot per aquells que podrien trobar-los estranys.

Perquè el que cerquen no és fer-nos perdre el català -saben que ho tenen perdut-, sinó trencar l'entesa de la societat catalana que fins ara s'ha mantingut ferma al voltant de l'escola.

Molts pocs pares i mares, fins ara, veien com un greuge imposat l'escola en català. Si la llei canvia i els tribunals la ratifiquen, potser alguns més pensaran que és allà on rau la veritat.

Hem de potenciar l'argumentari que avala 30 anys d'immersió lingüística. No per defensar-nos a Madrid, sinó perquè continuï essent propi i naturalment admès pels pares i mares de l'escola a Catalunya.

No podem permetre que es creïn dues escoles. No podem permetre que es divideixi la societat catalana perquè perdrem el país.

escollir

Ha arribat l'hora d'escollir.
Fem-ho amb la mateixa fermesa i decisió amb què vam prendre el carrer el dia 11.

onada

Feia temps que teníem pendent de veure Die Welle (2008)
Ahir la vam anar a veure en francès al teatre del poble.
Molt bona pel·lícula. Molt ben feta.
Surts qüestionant-te fins a quin punt som capaços de perdre el control de la situació, quan ens deixem portar per la joia de l'embat de les ones.
Fins a quin punt podem perdre el nord i esdevenir excloents en reafirmar una col·lectivitat.
La línia és molt fina, i es pot trepitjar sense ser-ne conscients.

La Catalunya que volem construir ha de ser monolingüe o bilingüe?
Si és monolingüe, caurem en l'exclusió de part de la població que avui és Catalunya?
Si és bilingüe, perdrem la identitat lingüística i cultural que ens defineix?
Definir sense excloure, integrar sense perdre: equilibri que requereix habilitat, voluntat, objectivitat i grans dosis de criticisme constructiu per part de tots.
Disposats a trencar-nos-hi les banyes?

meteorit

Fa una setmana que no paro de resseguir i rellegir articles i opinions de diaris.
Per un costat gratament sorpresa; per l'altre, cada cop més atònita si no catatònica.

La il·lusió neix, evidentment, en veure el poble català manifestant-se pacíficament i lliure i el govern nostre recollint-ne el mandat.
Som un poble viu, que, davant la crisi d'idees, de valors, crisi política i econòmica, cerquem solucions i tracem nous plans de futur, continuem lluitant pel que som i volem ser i ho fem amb consonància amb el moment històric que vivim.

L'estupor creix a mesura que passen els dies i s'acumulen les reaccions de l'Espanya de sempre a la nostra proposta. L'esquerra, d'entrada, va intentar posar-se a l'alçada de les circumstàncies. Va expressar un esforç de diàleg i entesa fins ara desconegut, però mica en mica ha quedat silenciada per les veus d'uns que no viuen al segle XXI, que ens tornen a reclamar l'actitud de submisa concòrdia que fa segles que arrosseguem mentre ells continuen exercint lliurement de jutge i part contra nosaltres.
Només faltava el rei i l'exèrcit.
L'Espanya que parla continua ancorada en el passat i la que està al segle XXI, o no parla o no es fa escoltar.

Però anem amb compte, perquè per molt que nosaltres ho tinguem clar i ho expliquem tan bé com sapiguem, el fet català costa d'entendre fins i tot en societats educades en la llibertat i la democràcia però amb un fort sentiment identificador. 
Així, no només per espanyols m'he sentit qüestionada pel fet de viure i voler viure en català; alemanys i francesos també m'han qüestionat.
No entenen perquè ens entestem a viure i lluitar per una llengua minoritària podent abraçar fàcilment una de les llengües més parlades del planeta.
Fins ara, després de l'exposició pacient d'argumentacions, he acabat callant i esperant que alguna estrella fugaç els fes acceptar la meva decisió.
A partir d'ara, cal treballar per ser nosaltres mateixos el meteorit que els faci entendre que som adults lliures capaços d'escollir i que cal que així ens respectin.
I l'experiència m'ha fet aprendre que, a l'estranger, per molt civilitzats que es diguin, només et comprenen si darrere tens un estat.

Catalunya

Tots fem història, una mica cada dia amb les nostres actituds i actuacions.
Però diuen els experts que les d'avui avui seran encara més remarcables.
Tant de bo no s'equivoquin. I sobretot que no sigui perquè nosaltres no sapiguem continuar.

Els catalans avui comencem a dir PROU amb veu alta i ferma, sense subterfugis ni indecisions. Que se'ns continuï sentint quan vinguin les hores fosques, que en vindran, que continuem treballant per construir el nostre estat, escoltant però sense aturar-nos per les veus que ens voldran frenar.

El lema és clar: CATALUNYA, LLIBERTAT!

canvis

Tornem a ser setembre: mes de retrobar rutines; rutines i tradicions.
Però aquest any sembla que les tradicions apunten canvis.
Avui la mare m'ha trucat per explicar-me que ha comprat una estelada.
Que aquesta diada deixarà al calaix la senyera que ha penjat fidelment durant gairebé 40 anys de casada.
Perquè no podrà anar a la manifestació, però això no vol dir que no n'estigui cansada, d'haver de pidolar respecte.

Ai!

Quan els polítics s'entesten a canviar tradicions i forçar modes fins a convertir-les en costums pretèrits, és que alguna cosa no va bé.
Sobretot per part del poble si ho accepta i no sap estimar la seva identitat.

divisions

Ciutats, pobles, paisatges, costums, cultura, llengua...
Ens dividim en grups, perquè ens assenyalem les diferències.
Quan traspassem fronteres i ens veiem les semblances, ens sentim bé.
Però amb tot ens fixem en les diferències; sia per aprendre'n, sia per poder tornar a creuar fronteres i no perdre'ns en el comú anonimat.

manifestació

Des de Freiburg, també ens manifestem.

identitat

He estat remenant per pàgines catalanes.
Com volem que ens reconeguin des de l'exterior si de dins sempre ens presentem separats?
A l'Associació d'Escriptors no hi ha totalitat d'escriptors (1). A l'ILC no hi ha referència automàtica a l'Associació d'Escriptors (2). Els antics presidents es presenten junts, però els actuals polítics matisen les diferències. L'Òmnium per a alguns és entitat representativa, per a d'altres, ens privat en mans de socis.

Potser caldria reconèixer que som nació en tant que actuem com a tal: societat lliure amb fòbies i fílies que es divideix i baralla, s'uneix i se separara, s'estima i s'odia com a bona mediterrània.
Però no som nació perquè ens falta el que fa que a les altres hi hagi orgull patri per sobre de fílies i desavinences. Una imatge a l'exterior, una publicitat que no es posa en entredit: ser estat. Les nacions amb estat es barallen internament al parlament mentre externament s'uneixen a favor d'uns sols colors. O uns sols colors les uneixen, mirem-nos-ho com ens sembli.

Les diferències que no acabem de resoldre hi són perquè, per a bona part dels catalans, la nació que duem al cor no pot emmirallar-se amb l'estat que ens representa a l'exterior, perquè aquest estat presenta una nació distinta de la que sentim i portem a dins.
El fracàs de la transició espanyola rau en no haver sabut fer confluir els diferents sentiments de nacions que hi ha en el seu territori amb el sentiment d'un sol estat.
Segurament era la idea que alguns dels pares de la Constitució van voler plasmar en forma de llei. Una idea contracorrent i agosarada, que demana generositat, imaginació i saber trencar motlles. El problema és que no s'ha sabut potenciar al llarg de trenta anys, ans al contrari. S'ha usat o menyspreat depenent de les circumstàncies.

I aquí ens teniu. Trenta anys després i un segle més tard tornant-nos a preguntar si l'ou o la gallina enlloc de plantejar-nos seriosament la nostra responsabilitat.
Responsabilitat íntima de qüestionar-nos i decidir-nos. Cadascú.
I ser qui som, i buscar la manera d'exercir-ho.
No tornar a allò que sabem fer tan bé de no explicitar ben clarament per tal de, si es pot, aprofitar l'avinentesa i la feina i, sobretot, no quedar malament.
Ens hem d'explicitar. I si quedem malament, acceptar-ho. I si en sortim escaldats, posar-hi aigua freda.
Si som catalans, que em penso que pocs ho neguen, siguem-ho fins a les últimes conseqüències i no ho matisem amb tonalitats.

---------------
(1) Cadascú és lliure d'afegir-se a una entitat associativa, és clar. 
(2) Es deixa a decisió de l'autor la informació i els enllaços que apareixen a la pàgina.

roja?

Acabo d'arribar de veure el partit a casa d'uns amics alemanys. I els he deixat tan moixos que em sento culpable. Culpable de no deixar  prou clar que no és la meva, la roja. Que si els he animat en els contracops i lloat en les recuperades no és perquè la senti meva sinó perquè conec els jugadors i per aquests sí que em fa il·lusió que se'n surtin si ho fan bé. No els he explicat que mentre me'ls mirava somniava en poder-los veure un dia jugant com a selecció catalana, amb el mateix nivell, el mateix estil de joc.
I no ho he explicat perquè sé que no ho entendran. Ho he intentat massa vegades. Aquesta esquizofrènia catalana de no sentir uns colors que per a ells hauríem de sentir automàticament només per haver nascut on hem nascut, motiu pel qual, precisament, no els sentim, és difícil de transmetre. Ni nosaltres mateixos no l'entenem.
He tornat a casa i tot Freiburg plorava. I jo pensava, no ploreu que són molt joves i ho han fet molt bé. El que passa és que els altres han estat millors i això és el que compta. N'aprendran i el següent cop ho faran més bé.
I pel cap em passava una i altra vegada la imatge dels jugadors catalans, després d'haver guanyat i ser campions, unint-se i dient a la roja: Visca les quatre barres! Fins que no reconegueu qui som, farem vaga.

ànima

Tornes a sentir arreu la incomprensió
d'aquells que volen imposar-te.
Sent foranis, dicten partit,
critiquen els teus i sentencien màximes.
No entenen(t) res del que es viu,
marquen la teva paraula.
No et deixen ser el que ets,
volen transformar-te.

llengua i configuració del món

Fa uns mesos explicava que darrera les paraules, amb el gènere que cada llengua els atorga, es dibuixa un món diferent, una cultura que és difícil d'aprehendre, de copsar.

Posava l'exemple de la lluna i el sol en català i alemany, perquè és  tota una altra percepció de món la que ens separa quan una simple cançó infantil que rau a la base cultural d'un infant català com ara "La lluna, la pruna" no es pot traduir a algunes llengües sense nota del traductor a peu de pàgina que expliqui el gènere.

Hi ha gent que creu que una llengua no és sinó una eina de comunicació. I és cert. Però els antropòlegs tenen clar que una llengua explica alhora que defineix una cultura. I una cultura és quelcom que evoluciona a mesura que es viu, exactament igual que la llengua en què es desenvolupa.

Ahir a l'Avui, en una carta titulada Què passa amb el català una professora reflexionava sobre el paper que els catalans donem a la nostra llengua. Potser ens han inculcat la idea que una llengua és només una eina i no som conscients de què utilitzant-la o no, transformem la nostra cultura. La cultura catalana que s'explica amb i pel català.

De la cultura n'estem cofois, de la llengua en podem prescindir. Vols dir?

tradicions

Les tradicions ens expliquen. Transmeses de generació en generació, lliguen passat i present i ens donen identitat.