dilluns, 19 de juliol del 2010
dilluns, 12 de juliol del 2010
portada
Els diumenges no editen els diaris regionals alemanys. Avui, però, compartim portada i pàgina 2 amb la roja al "Badische Zeitung": "Eine Million Katalanen fordern Unabhängigkeit": Un milió de catalans reclamen la independència.
A la pàgina dos, fotografia amb color de quart de pàgina de la manifestació i l'article: "Catalunya diu Adéu Espanya"
Katalonien sagt Adéu Espanya (veröffentlicht am 12. Juli 2010 auf badische-zeitung.de) ,
fotografia de Puyol amb Torres per il·lustrar l'article "En el Mundial els catalans són temporalment espanyols"
Bei der WM sind die Katalanen für kurze Zeit Spanier (veröffentlicht am 12. Juli 2010 auf badische-zeitung.de)
i al marge dret l'aclariment "Catalunya, el país dels catalans"
Katalonien, das Land der Katalanen (veröffentlicht am 12. Juli 2010 auf badische-zeitung.de)
Fa goig arribar a casa, després d'un matí rebent felicitacions (perquè si et feliciten és de malagraït no acceptar-les), i trobar-me amb un diari més ple de senyeres que de rojigualda.
Fins i tot, si remeneu, podreu veure (fotografia 10/10) Xavi i Puyol amb la senyera i el trofeu del mundial passejant pel camp (després d'haver senyalat moltes vegades el trofeu i la senyera tot dient paraules que no vam saber llegir dels seus llavis).
Spanien auf dem WM-Thron - 1:0 gegen Holland (veröffentlicht am 12. Juli 2010 00:09 Uhr auf badische-zeitung.de)
Simplificats, però som notícia fins i tot en un racó d'Alemanya.
A la pàgina dos, fotografia amb color de quart de pàgina de la manifestació i l'article: "Catalunya diu Adéu Espanya"
Katalonien sagt Adéu Espanya (veröffentlicht am 12. Juli 2010 auf badische-zeitung.de) ,
fotografia de Puyol amb Torres per il·lustrar l'article "En el Mundial els catalans són temporalment espanyols"
Bei der WM sind die Katalanen für kurze Zeit Spanier (veröffentlicht am 12. Juli 2010 auf badische-zeitung.de)
i al marge dret l'aclariment "Catalunya, el país dels catalans"
Katalonien, das Land der Katalanen (veröffentlicht am 12. Juli 2010 auf badische-zeitung.de)
Fa goig arribar a casa, després d'un matí rebent felicitacions (perquè si et feliciten és de malagraït no acceptar-les), i trobar-me amb un diari més ple de senyeres que de rojigualda.
Fins i tot, si remeneu, podreu veure (fotografia 10/10) Xavi i Puyol amb la senyera i el trofeu del mundial passejant pel camp (després d'haver senyalat moltes vegades el trofeu i la senyera tot dient paraules que no vam saber llegir dels seus llavis).
Spanien auf dem WM-Thron - 1:0 gegen Holland (veröffentlicht am 12. Juli 2010 00:09 Uhr auf badische-zeitung.de)
Simplificats, però som notícia fins i tot en un racó d'Alemanya.
diumenge, 11 de juliol del 2010
al·legoria
Fotografia: Vicenç Palmero
"Una gentada. Un garbuix d'estelades, senyeres i persones de totes les edats. Enmig de l'enrenou, els polítics. Aquest dissabte ens ha obsequiat amb una al·legoria ben real: els polítics, amb tots els seus cordons policials, les seves desavinences i els seus estira-i-arronsa a la senyera, no van poder arribar a port. En canvi, la resta de ciutadans, duts pel sentiment de qui estima la seva terra, sí que va poder arribar al final i gaudir de les paraules de llibertat i el cant dels segadors. Van suar i maldar per escapolir-se de les dificultats i van arribar heroics al final de la manifestació. Espero ansiosament que algú en prengui nota, perquè els qui votem ho fem perquè siguin polítics líders que arrosseguin i facin mans i mànigues davant les dificultats per tal d'arribar a la meta i no pas que hagin de sortir per un lateral de mala manera."
Text de Xavier Portell
dissabte, 10 de juliol del 2010
divendres, 9 de juliol del 2010
identitat
He estat remenant per pàgines catalanes.
Com volem que ens reconeguin des de l'exterior si de dins sempre ens presentem separats?
A l'Associació d'Escriptors no hi ha totalitat d'escriptors (1). A l'ILC no hi ha referència automàtica a l'Associació d'Escriptors (2). Els antics presidents es presenten junts, però els actuals polítics matisen les diferències. L'Òmnium per a alguns és entitat representativa, per a d'altres, ens privat en mans de socis.
Potser caldria reconèixer que som nació en tant que actuem com a tal: societat lliure amb fòbies i fílies que es divideix i baralla, s'uneix i se separara, s'estima i s'odia com a bona mediterrània.
Però no som nació perquè ens falta el que fa que a les altres hi hagi orgull patri per sobre de fílies i desavinences. Una imatge a l'exterior, una publicitat que no es posa en entredit: ser estat. Les nacions amb estat es barallen internament al parlament mentre externament s'uneixen a favor d'uns sols colors. O uns sols colors les uneixen, mirem-nos-ho com ens sembli.
Les diferències que no acabem de resoldre hi són perquè, per a bona part dels catalans, la nació que duem al cor no pot emmirallar-se amb l'estat que ens representa a l'exterior, perquè aquest estat presenta una nació distinta de la que sentim i portem a dins.
El fracàs de la transició espanyola rau en no haver sabut fer confluir els diferents sentiments de nacions que hi ha en el seu territori amb el sentiment d'un sol estat.
Segurament era la idea que alguns dels pares de la Constitució van voler plasmar en forma de llei. Una idea contracorrent i agosarada, que demana generositat, imaginació i saber trencar motlles. El problema és que no s'ha sabut potenciar al llarg de trenta anys, ans al contrari. S'ha usat o menyspreat depenent de les circumstàncies.
I aquí ens teniu. Trenta anys després i un segle més tard tornant-nos a preguntar si l'ou o la gallina enlloc de plantejar-nos seriosament la nostra responsabilitat.
Responsabilitat íntima de qüestionar-nos i decidir-nos. Cadascú.
I ser qui som, i buscar la manera d'exercir-ho.
No tornar a allò que sabem fer tan bé de no explicitar ben clarament per tal de, si es pot, aprofitar l'avinentesa i la feina i, sobretot, no quedar malament.
Ens hem d'explicitar. I si quedem malament, acceptar-ho. I si en sortim escaldats, posar-hi aigua freda.
Si som catalans, que em penso que pocs ho neguen, siguem-ho fins a les últimes conseqüències i no ho matisem amb tonalitats.
---------------
(1) Cadascú és lliure d'afegir-se a una entitat associativa, és clar.
(2) Es deixa a decisió de l'autor la informació i els enllaços que apareixen a la pàgina.
Com volem que ens reconeguin des de l'exterior si de dins sempre ens presentem separats?
A l'Associació d'Escriptors no hi ha totalitat d'escriptors (1). A l'ILC no hi ha referència automàtica a l'Associació d'Escriptors (2). Els antics presidents es presenten junts, però els actuals polítics matisen les diferències. L'Òmnium per a alguns és entitat representativa, per a d'altres, ens privat en mans de socis.
Potser caldria reconèixer que som nació en tant que actuem com a tal: societat lliure amb fòbies i fílies que es divideix i baralla, s'uneix i se separara, s'estima i s'odia com a bona mediterrània.
Però no som nació perquè ens falta el que fa que a les altres hi hagi orgull patri per sobre de fílies i desavinences. Una imatge a l'exterior, una publicitat que no es posa en entredit: ser estat. Les nacions amb estat es barallen internament al parlament mentre externament s'uneixen a favor d'uns sols colors. O uns sols colors les uneixen, mirem-nos-ho com ens sembli.
Les diferències que no acabem de resoldre hi són perquè, per a bona part dels catalans, la nació que duem al cor no pot emmirallar-se amb l'estat que ens representa a l'exterior, perquè aquest estat presenta una nació distinta de la que sentim i portem a dins.
El fracàs de la transició espanyola rau en no haver sabut fer confluir els diferents sentiments de nacions que hi ha en el seu territori amb el sentiment d'un sol estat.
Segurament era la idea que alguns dels pares de la Constitució van voler plasmar en forma de llei. Una idea contracorrent i agosarada, que demana generositat, imaginació i saber trencar motlles. El problema és que no s'ha sabut potenciar al llarg de trenta anys, ans al contrari. S'ha usat o menyspreat depenent de les circumstàncies.
I aquí ens teniu. Trenta anys després i un segle més tard tornant-nos a preguntar si l'ou o la gallina enlloc de plantejar-nos seriosament la nostra responsabilitat.
Responsabilitat íntima de qüestionar-nos i decidir-nos. Cadascú.
I ser qui som, i buscar la manera d'exercir-ho.
No tornar a allò que sabem fer tan bé de no explicitar ben clarament per tal de, si es pot, aprofitar l'avinentesa i la feina i, sobretot, no quedar malament.
Ens hem d'explicitar. I si quedem malament, acceptar-ho. I si en sortim escaldats, posar-hi aigua freda.
Si som catalans, que em penso que pocs ho neguen, siguem-ho fins a les últimes conseqüències i no ho matisem amb tonalitats.
---------------
(1) Cadascú és lliure d'afegir-se a una entitat associativa, és clar.
(2) Es deixa a decisió de l'autor la informació i els enllaços que apareixen a la pàgina.
Etiquetes
Catalunya,
història,
identitat,
pensaments,
societat
dijous, 8 de juliol del 2010
roja?
Acabo d'arribar de veure el partit a casa d'uns amics alemanys. I els he deixat tan moixos que em sento culpable. Culpable de no deixar prou clar que no és la meva, la roja. Que si els he animat en els contracops i lloat en les recuperades no és perquè la senti meva sinó perquè conec els jugadors i per aquests sí que em fa il·lusió que se'n surtin si ho fan bé. No els he explicat que mentre me'ls mirava somniava en poder-los veure un dia jugant com a selecció catalana, amb el mateix nivell, el mateix estil de joc.
I no ho he explicat perquè sé que no ho entendran. Ho he intentat massa vegades. Aquesta esquizofrènia catalana de no sentir uns colors que per a ells hauríem de sentir automàticament només per haver nascut on hem nascut, motiu pel qual, precisament, no els sentim, és difícil de transmetre. Ni nosaltres mateixos no l'entenem.
He tornat a casa i tot Freiburg plorava. I jo pensava, no ploreu que són molt joves i ho han fet molt bé. El que passa és que els altres han estat millors i això és el que compta. N'aprendran i el següent cop ho faran més bé.
I pel cap em passava una i altra vegada la imatge dels jugadors catalans, després d'haver guanyat i ser campions, unint-se i dient a la roja: Visca les quatre barres! Fins que no reconegueu qui som, farem vaga.
I no ho he explicat perquè sé que no ho entendran. Ho he intentat massa vegades. Aquesta esquizofrènia catalana de no sentir uns colors que per a ells hauríem de sentir automàticament només per haver nascut on hem nascut, motiu pel qual, precisament, no els sentim, és difícil de transmetre. Ni nosaltres mateixos no l'entenem.
He tornat a casa i tot Freiburg plorava. I jo pensava, no ploreu que són molt joves i ho han fet molt bé. El que passa és que els altres han estat millors i això és el que compta. N'aprendran i el següent cop ho faran més bé.
I pel cap em passava una i altra vegada la imatge dels jugadors catalans, després d'haver guanyat i ser campions, unint-se i dient a la roja: Visca les quatre barres! Fins que no reconegueu qui som, farem vaga.
dissabte, 3 de juliol del 2010
calor
Ha arribat el juliol i la calor. Sembla que aquest 2009-2010 les estacions respecten els cànons.
Però amb el juliol no ens han arribat les vacances encara.
Les escoles de Baden-Württemberg treballem fins el dia 28.
A canvi tenim altres setmanes de festa durant el curs escolar.
I per la calor s'inventen la màxima de poder alliberar l'alumnat de fer les classe de migdia i tarda si el termòmetre s'excedeix més del que el cos pot aguantar. Els directors decideixen.
Aquest divendres mateix a 2/4 d'1 el director ens comunicava pel sistema de megafonia que se suspenien les classes de la tarda. El termòmetre marcava 31 graus.
Però amb el juliol no ens han arribat les vacances encara.
Les escoles de Baden-Württemberg treballem fins el dia 28.
A canvi tenim altres setmanes de festa durant el curs escolar.
I per la calor s'inventen la màxima de poder alliberar l'alumnat de fer les classe de migdia i tarda si el termòmetre s'excedeix més del que el cos pot aguantar. Els directors decideixen.
Aquest divendres mateix a 2/4 d'1 el director ens comunicava pel sistema de megafonia que se suspenien les classes de la tarda. El termòmetre marcava 31 graus.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)