poesia

El nostre granet al Dia Mundial de la Poesia: Màrius Torres, poeta lleidatà molt estimat.

      L'HOME I ELS NÚVOLS

Un home mira els núvols. Eternament
els seus ulls --els meus ulls-- guaiten enlaire
els arxipèlags blancs que al cor de l'aire
es desfan i reneixen inútilment.

Lentament es transformen al grat del vent.

       La seva bellesa no dura gaire,
       però hi ha un núvol per cada moment.

                          
                     Màrius Torres

poesia catalana (i)

BELLA I SOLA

És una rosa bella i sola,
desolada, en aquest jardí
on l'abella no brunz ni vola
l'ocell, on la gespa es marcí.

No la consola ser corol·la
ni sentir-se tan de setí.
Només la fosca la consola
i saber-se somni de mi.

        Pere Quart, Saló de tardor


Perquè torna a ser 17 de març: dia de la poesia catalana a internet.

poesia catalana

Avui, 17 de març, és el dia de la poesia catalana a Internet. És tan difícil triar la que més ens agrada, que n'hem cercat una de diferent. Perquè ciències i lletres es troben en l'examen poètic de la vida. I perquè el català és llengua de ciència i de lletra des de bon principi.


Nocturn de Cracòvia i Praga

                                                               A Copèrnic i Kepler 

      Tot més clar si gira tot entorn del sol.
     Esfera, políedre, esfera...: òrbites, planetes.
     Jo estimava el cercle, escoltava les esferes,
     he sentit grinyols i he trobat el·lipses.

... o pura indiferència?: flamarejar sense cap ull, arroentar 
sense cap pell, rugir en una mètrica d'espai inconscient,
cremar per pur i simple perquè sí, sense sentit i sense
absurd, sense bé, sense mal ...

     Tot més trist si no sóc centre?
     Tant se val. Déu sap on sóc.

... I tu voldries de vegades ser dur com la pedra: immutable i
tranquil, indiferent i sòlid, perdurable; pressenteixes que el 
camí de sorra no té final...

      Qui apunyalà la simetria? La pedra
     no fa un arc, fa una paràbola.
     El fred és una dansa de políedres i fiblades.
     La calor és un martelleig d'esferes diminutes.

                                                       David Jou, Les escriptures de l'Univers

Si de noiet

Si de noiet delia l'hora malva
I amb ull plorós cercava el no-sé-què,
I d'un mur tosc, la font i el verd d'un àlber
Bastia el clos d'on clamava una fe;

Si de fadrí fugia a punta d'alba
I anava al mar o al bosc sense voler,
Mes amb l'orgull que el cor de raça salva
Reia de foll o llanguia d'un re,

I era feliç, i trist, ensems, d'ençà
Que só granat el deler no em reposa
I, ple d'enyors, dins una estança closa,

D'un arbre en ment faig paisatge llunyà,
O de ponents perduts un cel més clar
On juguen sol i estels amb núvols rosa.

J. V. Foix, Sol i de dol

Ponentada gran

«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

Narcís Comadira, 70 anys de vida, 70 anys de poesia, pintura, de rigorosa observació i  (auto)qüestionament, a qui avui es ret merescut homenatge.
(vg. "Ponentada Comadira", Flux)

Si en voleu més: els seus articles a l'Ara
                           entrevista a Vilaweb
                           Fonalleras sobre ell a El Punt Avui
o cerqueu a la xarxa per afegir-vos a la proposta.
                         

poesia (i)

"La poésie n'est jamais un sujet de dissertation"
           [...]
"à un moment, les mots cessent de désigner, de relater: ils deviennent, ils supplantent, ils incarnent. Les mots sont le réel, comme le silence est de pierre."

            Gil Jouanard, "Préface"
a: Miquel Martí i Pol, Joie de la parole

retrat

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.
 
                            Maria-Mercè Marçal, Cau de llunes

poesia

Quan parlem de poesia, mai sabem ben bé de què parlem.
Sovint ens costa entendre la profunditat de l'ànima humana que tenim al costat; tan més doncs, l'ànima humana que despullada es mostra en les paraules que la ploma del poeta endreça.
Qui és el jo que ens parla? El del poeta o el del que llegeix paraules i els atorga sentit?

Els poetes sempre diuen que un cop escrites les paraules ja no els pertanyen. Esdevenen sentit en el moment que hom els dóna vida en llegir-les. Però venerem el poeta que les ha escrites, no el lector que les pronuncia.
Si algun cantant les musica, venerem cantant i poeta alhora --si som conscients de l'autoria de les paraules. Si no en som conscients, els llors se'ls endú només qui en cantar-les els dóna vida.

Els savis i estudiosos cerquen en les paraules escrites l'ànima del poeta que les endreçà.
Els profans en la matèria emmirallen al seu cor les paraules d'un altre per entendre l'escrit.
Potser per això és tan difícil d'entendre la poesia.
Perquè ni coneixem l'ànima del poeta ni la nostra.