dimecres, 30 de novembre del 2011

novembre


Aquest mes de novembre que avui acaba
ha estat un mes emboirat.
Tant, que ens escapàvem al cim
per veure el sol i aclarir idees.
Però la plana continuava espessa.

I no és poesia.
La foto n'és la prova.
És ben veritat.

dimarts, 15 de novembre del 2011

eleccions

Avui, finalment, hem rebut l'avís de correus: la carta certificada ens espera a l'estafeta. I és que, tot i la dispersió d'opinió i el descontentament acumulat, que no ens arribessin els papers que garanteixen el nostre dret i deure ens tenia una mica nerviosos aquests dies.
Des de la distància, el deure es fa més fort, ens deixa ser veu en allò que no vivim en la pròpia pell però que patim cada cop que hi fem cap. D'alguna manera ens lliga el sentiment de pertinença i el desig d'un futur millor. Estem decidits a tornar i ens feriria que quan poguéssim fer-ho la nostra cultura i tradició s'haguessin dissolt en el buit polític.
Votar és una manera de continuar lluitant.

divendres, 11 de novembre del 2011

tecnologia

La tecnologia té això, que mentre va bé, tot és més fàcil, però quan s'espatlla, la solució costa més de trobar, si és que n'hi ha alguna que no sigui la de llençar.
Així que, a casa, cansats de dependre de bateries modernes que avui potser van però demà potser no, ara hem tornat al telèfon analògic. Sí, aquell que té un cable --però que si és llarg et permet desplaçar l'aparell al sofà-- i no identifica la trucada entrant, però que es pot fer servir sempre i a tota hora.
I jo, amb l'ordinador espatllat, durant sis dies he tornat a agafar ploma, paper i llapis, diccionari físic i bloc de notes. Però avui que torno a la tecnologia punta un cop els problemes s'han solucionat, m'adono que passar a l'analogia en aquest camp és més difícil. Perquè distreu més, alhora que amplia les prestacions.
I és que no totes les tecnologies són comparables. Si bé n'hi ha que són un dispendi innecessari de recursos, d'altres són d'una utilitat considerable.

dijous, 3 de novembre del 2011

ruta

Una a una van caient les fulles dels arbres, i les branques despullades deixen veure a través. El que era frondós i vistós fins ara deixa pas a la dura realitat de la branca seca. Se'ns obre el paisatge que quedava amagat rere la frondositat, però  una bona pàtina de boira fa impossible albirar res més enllà del nas.
I així estem. Veient com el país, l'estat, la unió, el món, va perdent mica en mica el que fins ara el feia bell i lluminós, i queda sense cap perspectiva de veure-hi més enllà, car sembla que els somnis han fugit i el magma economicista incontrolat desdibuixa les boies que podrien marcar rumb.
I a la deriva enmig de  la tempesta, enfonsats després de tantes esperances frustrades, ens batem en la lluita interna de no saber si deixar passar l'embat o posar ruta a un horitzó a les fosques.