poesia catalana (i)

BELLA I SOLA

És una rosa bella i sola,
desolada, en aquest jardí
on l'abella no brunz ni vola
l'ocell, on la gespa es marcí.

No la consola ser corol·la
ni sentir-se tan de setí.
Només la fosca la consola
i saber-se somni de mi.

        Pere Quart, Saló de tardor


Perquè torna a ser 17 de març: dia de la poesia catalana a internet.

literatura i lectors

Joan Sales i la veritat de les formigues .

"En tots els moments, fins en els pitjors,[...] ens ha sostingut la confortadora companyia d'un públic fidel. És ell qui va fer possibles les edicions catalanes després de la hivernada més severa de tota la seva història; sense ell, haurien estat inútils tots els esforços dels qui ens vam llençar a editar de nou en català. Donada la suma d'obstacles que se'ns oposaven, i que potser algun dia explicarem, les nostres temptatives s'haurien estavellat contra una realitat que ens era quasi totalment adversa si uns milers de lectors no ens haguessin sostingut. Perquè tant o més que els autors i els editors, una literatura la fan els lectors que la sostenen; és doncs a ells que torno a donar avui, com sempre que algun dels llibres del Club dels Novel·listes les gràcies més expressives. Amb vosaltres tan cordialment al nostre costat, podem prosseguir amb nou delit el camí que ens vam emprendre i que no hem volgut deixar mai, fossin quines en fossin les conseqüències.

 Joan Sales, "Confessió de l'autor -Afegit a la 3a edició", Incerta Glòria

fermesa

S'ha desfermat una nova tempesta. Wert ataca amb llengua viperina i hi estem responent a cor calent.

La tempesta, però, l'hem de saber mirar fredament per avaluar-ne les característiques i prevenir els possibles danys.

Ja que no es tracta, només, de continuar duent a terme la immersió a les escoles, sinó que cal fornir d'arguments sòlids els nostres actes per tal de naturalitzar-los fins i tot per aquells que podrien trobar-los estranys.

Perquè el que cerquen no és fer-nos perdre el català -saben que ho tenen perdut-, sinó trencar l'entesa de la societat catalana que fins ara s'ha mantingut ferma al voltant de l'escola.

Molts pocs pares i mares, fins ara, veien com un greuge imposat l'escola en català. Si la llei canvia i els tribunals la ratifiquen, potser alguns més pensaran que és allà on rau la veritat.

Hem de potenciar l'argumentari que avala 30 anys d'immersió lingüística. No per defensar-nos a Madrid, sinó perquè continuï essent propi i naturalment admès pels pares i mares de l'escola a Catalunya.

No podem permetre que es creïn dues escoles. No podem permetre que es divideixi la societat catalana perquè perdrem el país.

valor

Sí, valor positiu. 

No acceptem el valor de canvi* que ens donen a Madrid.

Si hem subsistit altres vegades, ara també ho podem fer. 

No defallim i lluitem pel que és nostre.

* significat de la paraula alemanya "Wert"  

poesia catalana

Avui, 17 de març, és el dia de la poesia catalana a Internet. És tan difícil triar la que més ens agrada, que n'hem cercat una de diferent. Perquè ciències i lletres es troben en l'examen poètic de la vida. I perquè el català és llengua de ciència i de lletra des de bon principi.


Nocturn de Cracòvia i Praga

                                                               A Copèrnic i Kepler 

      Tot més clar si gira tot entorn del sol.
     Esfera, políedre, esfera...: òrbites, planetes.
     Jo estimava el cercle, escoltava les esferes,
     he sentit grinyols i he trobat el·lipses.

... o pura indiferència?: flamarejar sense cap ull, arroentar 
sense cap pell, rugir en una mètrica d'espai inconscient,
cremar per pur i simple perquè sí, sense sentit i sense
absurd, sense bé, sense mal ...

     Tot més trist si no sóc centre?
     Tant se val. Déu sap on sóc.

... I tu voldries de vegades ser dur com la pedra: immutable i
tranquil, indiferent i sòlid, perdurable; pressenteixes que el 
camí de sorra no té final...

      Qui apunyalà la simetria? La pedra
     no fa un arc, fa una paràbola.
     El fred és una dansa de políedres i fiblades.
     La calor és un martelleig d'esferes diminutes.

                                                       David Jou, Les escriptures de l'Univers

Si de noiet

Si de noiet delia l'hora malva
I amb ull plorós cercava el no-sé-què,
I d'un mur tosc, la font i el verd d'un àlber
Bastia el clos d'on clamava una fe;

Si de fadrí fugia a punta d'alba
I anava al mar o al bosc sense voler,
Mes amb l'orgull que el cor de raça salva
Reia de foll o llanguia d'un re,

I era feliç, i trist, ensems, d'ençà
Que só granat el deler no em reposa
I, ple d'enyors, dins una estança closa,

D'un arbre en ment faig paisatge llunyà,
O de ponents perduts un cel més clar
On juguen sol i estels amb núvols rosa.

J. V. Foix, Sol i de dol

món

Aprofitant les vacances de Nadal vaig manllevar un dels diccionaris de sinònims i antònims que hi ha a casa els pares: el famós d'en Pey publicat per Teide/Lavínia a principis dels anys 70 que ornava bona part de llars catalanes.
Potser és vell i molt polsós, però després de quatre anys sense, ja no recordava el gust de remenar per les seves pàgines cercant mots nous per descriure impressions repetides.
I és el que tenen els diccionaris de paper: són més lents perquè sempre acabes passant els ulls  per sobre, sota, el costat i la pàgina anterior a la de la paraula que buscaves.
Un bon diccionari t'obre el món.

passat, present, futur

A Sabadell per Nadal juguem al Quinto i, per confirmar que el quinto o la plena són bons, el lloro canta: "Que se li pagui, que és ben bo(na)!". Aquesta és la frase que m'ha vingut al cap després de veure aquest capítol de "Sense ficció".

Que se li pagui!

comparatives

Per què per dir que un és bo s'ha de mesurar respecte l'altre?
Sí bé és cert que, per molt que no vulguis, sempre hi ha llistes, les de la literatura catalana han tendit sovint a ser massa estretes de mira.
Potser ens han fet creure --i hem cregut!-- que el nombre de bons autors havia de ser relatiu al nombre de possibles lectors i així hem enxiquit la mirada i esborrat noms que molt o poc comptaven per a d'altres.
Per sort, però, el dia de l'efemèride ens tornem generosos i, per tal de celebrar, traiem pit i ens omplim la boca dels que fins ara no gosàvem anomenar per si de cas ens renyava algú.
I és aleshores quan ens adonem que l'instint que hem soterrat sota la teoria no ens enganya. 
--Jo, a casa des de ben petita he sentit a parlar de Màrius Torres, de Josep M. de Sagarra, de Ferran de Pol, i de tants d'altres, que en canvi a les aules sovint només he sentit anomenar de passada.

entristida

Ahir que la sinusitis no em deixava treballar em vaig dedicar a repassar alguns Ànima del 33 via web. I vaig topar amb l'entrevista a Ester Pujol directora editorial de Grup 62.
I em vaig entristir de veure quines eren les prioritats en les prescripcions de llibres que feien just abans de Sant Jordi, i quina era el pes del català en la selecció d'editorials petites emergents que presentaven. Perquè n'hi ha més de bons llibres, i més d'editorials petites que aposten pel català.

I ara he obert el diari i m'he entristit. Perquè ha arribat l'hora a Jorge Semprún. Sempre admiraré La escritura o la vida. Escriptura profunda, vida compromesa.
Si el voleu conèixer o recordar, no us perdeu Juan Cruz. Val la pena.

llengua

Ahir un amic valencià em va escriure que pel sopar de demà portaria guacamole perquè sinó els alvocats se li farien roïns -"o ‘malbé’ crec que es diu per allà amunt, encara que és la paraula mes autocontradictòria que m’he trobat mai", va especificar.

I la veritat és que no se m'havia acudit mai que "malbé" és una paraula contradictòria, però mirat així, li vaig donar la raó.

Avui he remenat per diccionaris i butlletins en línia (meravelles de la digitalització) i he vist que en temps de Llull, March i tants d'altres tots dèiem fer roí. Però que al segle XIX ja apareix el malbé  i que a primers del XX en cerquen l'origen. I si bé Montoliu el 1913 va escriure que malver derivava de fer un malfer, que es convertí en el fer malfer i després passà al fer malver; Spitzer el 1915 el corregia en saber que en un  francès dialectal existia mabin de faire mal bien i que, per tant, la contradicció inherent a fer malbé era compartida.

I de tot plegat?

Res, que fa gràcia veure com en parlar escollim, abandonem, conservem, originem, transformem paraules. I escollint, abandonant, conservant, originant, transformant paraules fem llengua, fem patrimoni compartit.

classificacions

Remenant per la biblioteca ginebrina m'he trobat a les lleixes de "literatura espanyola", Martí i Pol al costat de la Mistral, Ramon Llull entre l'Amadís de Gaula i El cid campeador, i Vinyoli al costat de Zoe Valdés. No dic que no puguin establir converses, però si és que classifiquen per llengües i no per estats... Coneixen el concepte llengua catalana?
Els bibliotecaris de Ginebra, de la polèmica de la Fira de Frankfurt l'any 2007, en van aprendre ben poc. Devien fer com els cignes ahir al llac, continuar la seva vida prescindint del pòsit de les tempestes.

dites casolanes

"Tria-la maca i neta que lletja i xona ja s'hi torna" va dir la meva àvia al Xavi poc abans de casar-nos. I vam riure, ella sempre tan directa. Del que no érem conscients, sabadellencs com som tots dos, és que a altres llocs potser no ens entendrien.

sabadellenca

Més d'un cop m'ha passat que, volent escriure una paraula que he sentit i dit mil cops, no l'he trobat recollida a cap diccionari. Ni tan sols, a vegades, a l'Alcover-Moll. D'aquí que avui m'hagi fet molta il·lusió llegir la referència de Màrius Serra als nostres particularismes.
Sí, sóc sabadellenca i per tant des de petita he menjat xurruques, estrep i petador. La meva àvia tota la vida ha anat tupera perquè és coixa des dels 13 anys i les cases sempre havien tingut el vàter a l'eixida.
I és que, si bé Pere Quart ho va dir molt clar, els vallesans sempre topem amb gent que no ens saben situar quan ens senten parlar. Ens fan lluny del Barcelonès obviant que, fins fa no gaire, Collserola era frontera.

memòria

Ahir, des de Galícia, vaig llegir que havia mort el senyor Triadú.
I em va saber molt greu.
No el coneixia personalment, només de conviure els estius a Cantoni (Cantonigròs pels llecs), i de sentir-ne parlar als pares. A la mare, com aquell professor que els va fer classes de català per primer cop, i al pare, com aquell gran savi i erudit que tant havia fet per la llengua.
Jo sempre el recordaré pel que l'estiu passat va provocar, i que només alguns vam notar, en la festa d'homenatge a l'antic rector de Cantoni. Feu un parlament, ple d'anècdotes i fina ironia, recordant el que suposà per la llengua i el despertar de la consciència esclafada el Concurs de Poesia, i com hi ajudà i intervingué Mn. Josep.
I el desgranar de les anècdotes, la cruesa de les vivències relatades, ens refermà a alguns la consciència, tant com a d'altres va ofendre. Perquè el que aconseguí fou que algunes persones ---per sort comptades però les que sempre sabem tot i el pas dels anys--- abandonessin l'envelat a la meitat del seu discurs.
I si penses que el que els ofengué fou el relat de com mossèn Josep eludí les amenaces rebudes, cosa que hom podia imaginar que havia existit, sense anomenar ningú, aixecar-se significa als meus ulls no només fer-se responsable dels fets sinó també estar-hi d'acord, avui dia, després de 33 anys de democràcia i convivència en una societat catalanitzada.
Potser és per això que, cada cop que mor algú dels que ens pot recordar el que foren els anys de la dictadura sense por d'ofendre, penso que es mor un tros de la nostra memòria, aquell tros de memòria que als nascuts els primers anys de democràcia no ens van saber explicar a les aules per por d'ofendre o poques ganes de comprometre's.

ai!

Ai, la llengua!
Ai, la puntuació!
Perdoneu-me, però, els periodistes no haurien de ser els reis de l'expressió?

el flautista

Aquest estiu hem estat a Hammeln. I finalment he conegut el poble que tantes vegades havia imaginat de la veu d'en Xesco. El que no recordava és que acabés amb els nens desapareguts el conte que escoltava de petita. Potser sí, no ho he pogut revisar. Però la memòria l'havia arreglat, havia fet tornar els infants després de l'alliçonament del flautista a les autoritats del poble. Potser fou el Xesco qui refeu la severitat de la llegenda germànica.
I he recordat en Xesco, quan vingué a casa a dinar i ens signà el disc, i cantà a l'escola bressol on treballava la mare.
I també hem estat a Sabadell, i he vist antics companys de feina, i una companya m'ha recordat que li vaig recomanar els discs d'ell pels seus fills. Deia que creu que és per això que tenen una riquesa de vocabulari català i una maduresa, sense deixar de ser infants, que no tots tenen.
I potser sí que, en el fons, sóc filla de les idees i valors que en Xesco ens infonia amb la seva veu. Va ser el nostre flautista d'Hamelin, un flautista sensible i bondadós.

portada

Els diumenges no editen els diaris regionals alemanys. Avui, però, compartim portada i pàgina 2 amb la roja al "Badische Zeitung": "Eine Million Katalanen fordern Unabhängigkeit": Un milió de catalans reclamen la independència.
A la pàgina dos, fotografia amb color de quart de pàgina de la manifestació i l'article: "Catalunya diu Adéu Espanya"
Katalonien sagt Adéu Espanya (veröffentlicht  am 12. Juli 2010 auf badische-zeitung.de) ,
fotografia de Puyol amb Torres per il·lustrar l'article "En el Mundial els catalans són temporalment espanyols"
Bei der WM sind die Katalanen für kurze Zeit Spanier (veröffentlicht  am 12. Juli 2010 auf badische-zeitung.de)
i al marge dret l'aclariment "Catalunya, el país dels catalans"
Katalonien, das Land der Katalanen (veröffentlicht  am 12. Juli 2010 auf badische-zeitung.de)

Fa goig arribar a casa, després d'un matí rebent felicitacions (perquè si et feliciten és de malagraït no acceptar-les), i trobar-me amb un diari més ple de senyeres que de rojigualda.

Fins i tot, si remeneu, podreu veure (fotografia 10/10)  Xavi i Puyol amb la senyera i el trofeu del mundial passejant pel camp (després d'haver senyalat moltes vegades el trofeu i la senyera tot dient paraules que no vam saber llegir dels seus llavis).
Spanien auf dem WM-Thron - 1:0 gegen Holland (veröffentlicht  am 12. Juli 2010 00:09 Uhr auf badische-zeitung.de)

Simplificats, però som notícia fins i tot en un racó d'Alemanya.

plats forts

La setmana passada va ser una setmana molt atrafegada.
Escriure, fer classes, corregir, volar, tocar la flauta...
Però com sempre hi va haver, enmig de l'atabalament, espais de delit.

Dijous m'arribava a Emmendingen, una ciutat de 25.000 habitants a 20 quilòmetres de Freiburg, per a gaudir de l'elogi de la literatura catalana i d'una de les nostres escriptores més famoses actualment a Alemanya: Maria Barbal. Si amb Pedra de tartera va aconseguir molt ressò, amb País íntim ha entrat a les llistes dels més venuts. I un auditori d'una cinquantena de persones vam tenir el gust i el goig de sentir-la llegir fragments de la seva última novel·la, Emma, en català.
La traductora a l'alemany va fer una extensa i interessant exposició sobre la llengua catalana i l'obra de l'escriptora, i també va llegir fragments -massa llargs, pel meu gust, perquè ens va descobrir la novel.la- de la traducció. Una traducció que és una meravella, tot s'ha de dir; que llisca sense fregar, avança i no s'atura i que és,  m'explicava Maria Barbal, a qui ella agraeix l'èxit que té. La traductora, per la seva banda, agraïa la disponibilitat de l'autora a resoldre dubtes, a treballar en comú, a explicar expressions, voluntats amagades que hi ha rere qualsevol escrit.
El diari explicava l'acte així:
Vom schonungslosen, demütigenden Überleben auf der Straße (publicat el 12 de junys de 2010 a  badische-zeitung.de) 

A mi, el que em va agradar va ser poder sentir la veu de la literatura catalana en un espai reduït.
Sentir-se reconegut no en una gran ciutat, on hi ha espai per elits culturals potents, sinó en una sala plena de gent senzillament amant de la lectura.
Veure així que els autors catalans, el món vist a través de la llengua catalana, hi tenen un lloc.

llengua i configuració del món

Fa uns mesos explicava que darrera les paraules, amb el gènere que cada llengua els atorga, es dibuixa un món diferent, una cultura que és difícil d'aprehendre, de copsar.

Posava l'exemple de la lluna i el sol en català i alemany, perquè és  tota una altra percepció de món la que ens separa quan una simple cançó infantil que rau a la base cultural d'un infant català com ara "La lluna, la pruna" no es pot traduir a algunes llengües sense nota del traductor a peu de pàgina que expliqui el gènere.

Hi ha gent que creu que una llengua no és sinó una eina de comunicació. I és cert. Però els antropòlegs tenen clar que una llengua explica alhora que defineix una cultura. I una cultura és quelcom que evoluciona a mesura que es viu, exactament igual que la llengua en què es desenvolupa.

Ahir a l'Avui, en una carta titulada Què passa amb el català una professora reflexionava sobre el paper que els catalans donem a la nostra llengua. Potser ens han inculcat la idea que una llengua és només una eina i no som conscients de què utilitzant-la o no, transformem la nostra cultura. La cultura catalana que s'explica amb i pel català.

De la cultura n'estem cofois, de la llengua en podem prescindir. Vols dir?