reencetant

Un dijous com avui ahir fa cinc anys encetava l'aventura d'escriure a la finestra.
I els anys han anat passant i els canvis han succeït més o menys escrivint-los.

Fins ara fa prop d'un any, quan tornar a casa va significar el retrobament amb un silenci a moments incòmode però sempre necessari per pair el canvi més gran: retornar allà on saps que coneixes i et coneixen per descobrir que ni coneixes ni et coneixen tan bé com tots donem per sabut. 

Però un cop les aigües tornen a lloc, el silenci s'apaga i tornes a necessitar l'aventura encetada un dia de pluja amb hores perdudes per endavant.
I el cuc encara es fa més imperatiu quan tornes a casa d'una nova trobada amb Maria Barbal, l'escriptora que, humil i tenaç, continua "explicant històries per la necessitat de comprendre-les".
Fa quatre anys la trobava a Alemanya presentant Emma en alemany; avui a La llar del Llibre amb En la pell de l'altre.
No faré comparatives d'auditoris i ciutats. Només diré que n'hem d'aprendre molt encara, i que, gràcies potser a aquest cercle que avui es tanca, torno a encetar fulls en el bloc que un dia vaig obrir a la comunitat.

Hi algú, encara?

moderns

N'hi ha que no s'han assabentat que ja som en temps de la postmodernitat.
Que la modernitat fa temps que ha quedat enrere.

#11s2013

Fem via!

ministres

Bo i tornats, després de 15 dies de tràfecs d'arribada i Festa Major, ens preparem per la Diada tot escoltant paraules que em fan preguntar:

La llei està al servei de poble o el poble al servei de la llei?

El poble demà es manifestarà.

Veurem com reaccionen els qui creuen que tenen la clau de les lleis.

tornar

En un moment en què n'hi ha molts que marxen, alguns que no ho fan però ho aconsellen, d'altres que ho farien però no poden, nosaltres tornem.
Sí, 6 anys i 100.000 km més tard tornem a casa, perquè ha arribat l'hora, més enllà de contextos econòmics.
I ho fem contents i amb empenta. Il·lusionats pel nou projecte que encetem. Amb ganes d'empènyer una mica aquest país nostre que sembla encallat en el desànim.
Si les forces -de grat o per obligació- marxen, cal que n'arribin de noves i no s'hi val titllar-nos de bojos. Mireu-nos amb bons ulls: venim contents i us volem encomanar els ànims!

armes

Fa temps que els veig, els cartells, però no per això deixen de sobtar-me i ferir-me cada cop. Més que passar al costat d'una caserna de l'exèrcit.
Això de què sigui tot un poble, i no només uns quants, els que calgui que estiguin preparats per defensar-se em xoca i m'espanta.
No podem,  a ple segle XXI, fer bandera els que ens autoproclamem pobles civilitzats d'una confiança autèntica en l'altre que comenci per abandonar la preparació per la defensa?
No podem, a ple segle XXI, deixar de banda la violència i desterrar els exèrcits?

Catalunya no la vull amb exèrcit. Digueu-me il·lusa, però m'agrada creure en un món millor.

diada

Sant Jordi pensatiu ha aterrat al balcó.

Ens encomana sol i energia

perquè res ens faci por.

De lluny la diada pot ser pobra

si ni places ni carrers 

se n'han assabentat.

Però no, si convertim tulipes
en roses i vides en llibres
plens d'imaginació.

fermesa

S'ha desfermat una nova tempesta. Wert ataca amb llengua viperina i hi estem responent a cor calent.

La tempesta, però, l'hem de saber mirar fredament per avaluar-ne les característiques i prevenir els possibles danys.

Ja que no es tracta, només, de continuar duent a terme la immersió a les escoles, sinó que cal fornir d'arguments sòlids els nostres actes per tal de naturalitzar-los fins i tot per aquells que podrien trobar-los estranys.

Perquè el que cerquen no és fer-nos perdre el català -saben que ho tenen perdut-, sinó trencar l'entesa de la societat catalana que fins ara s'ha mantingut ferma al voltant de l'escola.

Molts pocs pares i mares, fins ara, veien com un greuge imposat l'escola en català. Si la llei canvia i els tribunals la ratifiquen, potser alguns més pensaran que és allà on rau la veritat.

Hem de potenciar l'argumentari que avala 30 anys d'immersió lingüística. No per defensar-nos a Madrid, sinó perquè continuï essent propi i naturalment admès pels pares i mares de l'escola a Catalunya.

No podem permetre que es creïn dues escoles. No podem permetre que es divideixi la societat catalana perquè perdrem el país.

valor

Sí, valor positiu. 

No acceptem el valor de canvi* que ens donen a Madrid.

Si hem subsistit altres vegades, ara també ho podem fer. 

No defallim i lluitem pel que és nostre.

* significat de la paraula alemanya "Wert"  

escollir

Ha arribat l'hora d'escollir.
Fem-ho amb la mateixa fermesa i decisió amb què vam prendre el carrer el dia 11.

drets i deures

Ahir començava el termini per als tràmits electorals.
Avui farem la trucada de rigor al consolat per tal que ens diguin que per telèfon ells no ens poden resoldre res i que cal anar-hi personalment (3 hores de viatge i 40 euros de benzina i peatge) o esperar-nos perquè, "si estem inscrits, ja ho rebrem a casa".
Però, escamnats de la darrera vegada, aquesta vegada n'estarem més pendents.

onada

Feia temps que teníem pendent de veure Die Welle (2008)
Ahir la vam anar a veure en francès al teatre del poble.
Molt bona pel·lícula. Molt ben feta.
Surts qüestionant-te fins a quin punt som capaços de perdre el control de la situació, quan ens deixem portar per la joia de l'embat de les ones.
Fins a quin punt podem perdre el nord i esdevenir excloents en reafirmar una col·lectivitat.
La línia és molt fina, i es pot trepitjar sense ser-ne conscients.

La Catalunya que volem construir ha de ser monolingüe o bilingüe?
Si és monolingüe, caurem en l'exclusió de part de la població que avui és Catalunya?
Si és bilingüe, perdrem la identitat lingüística i cultural que ens defineix?
Definir sense excloure, integrar sense perdre: equilibri que requereix habilitat, voluntat, objectivitat i grans dosis de criticisme constructiu per part de tots.
Disposats a trencar-nos-hi les banyes?

meteorit

Fa una setmana que no paro de resseguir i rellegir articles i opinions de diaris.
Per un costat gratament sorpresa; per l'altre, cada cop més atònita si no catatònica.

La il·lusió neix, evidentment, en veure el poble català manifestant-se pacíficament i lliure i el govern nostre recollint-ne el mandat.
Som un poble viu, que, davant la crisi d'idees, de valors, crisi política i econòmica, cerquem solucions i tracem nous plans de futur, continuem lluitant pel que som i volem ser i ho fem amb consonància amb el moment històric que vivim.

L'estupor creix a mesura que passen els dies i s'acumulen les reaccions de l'Espanya de sempre a la nostra proposta. L'esquerra, d'entrada, va intentar posar-se a l'alçada de les circumstàncies. Va expressar un esforç de diàleg i entesa fins ara desconegut, però mica en mica ha quedat silenciada per les veus d'uns que no viuen al segle XXI, que ens tornen a reclamar l'actitud de submisa concòrdia que fa segles que arrosseguem mentre ells continuen exercint lliurement de jutge i part contra nosaltres.
Només faltava el rei i l'exèrcit.
L'Espanya que parla continua ancorada en el passat i la que està al segle XXI, o no parla o no es fa escoltar.

Però anem amb compte, perquè per molt que nosaltres ho tinguem clar i ho expliquem tan bé com sapiguem, el fet català costa d'entendre fins i tot en societats educades en la llibertat i la democràcia però amb un fort sentiment identificador. 
Així, no només per espanyols m'he sentit qüestionada pel fet de viure i voler viure en català; alemanys i francesos també m'han qüestionat.
No entenen perquè ens entestem a viure i lluitar per una llengua minoritària podent abraçar fàcilment una de les llengües més parlades del planeta.
Fins ara, després de l'exposició pacient d'argumentacions, he acabat callant i esperant que alguna estrella fugaç els fes acceptar la meva decisió.
A partir d'ara, cal treballar per ser nosaltres mateixos el meteorit que els faci entendre que som adults lliures capaços d'escollir i que cal que així ens respectin.
I l'experiència m'ha fet aprendre que, a l'estranger, per molt civilitzats que es diguin, només et comprenen si darrere tens un estat.

Catalunya

Tots fem història, una mica cada dia amb les nostres actituds i actuacions.
Però diuen els experts que les d'avui avui seran encara més remarcables.
Tant de bo no s'equivoquin. I sobretot que no sigui perquè nosaltres no sapiguem continuar.

Els catalans avui comencem a dir PROU amb veu alta i ferma, sense subterfugis ni indecisions. Que se'ns continuï sentint quan vinguin les hores fosques, que en vindran, que continuem treballant per construir el nostre estat, escoltant però sense aturar-nos per les veus que ens voldran frenar.

El lema és clar: CATALUNYA, LLIBERTAT!

canvis

Tornem a ser setembre: mes de retrobar rutines; rutines i tradicions.
Però aquest any sembla que les tradicions apunten canvis.
Avui la mare m'ha trucat per explicar-me que ha comprat una estelada.
Que aquesta diada deixarà al calaix la senyera que ha penjat fidelment durant gairebé 40 anys de casada.
Perquè no podrà anar a la manifestació, però això no vol dir que no n'estigui cansada, d'haver de pidolar respecte.

nord

Des de fora a voltes em sembla que el govern ha perdut el nord.
Com un pare que respon amb violència quan se sent superat per l'emancipació del fill a qui abans no ha sabut o pogut donar el suport que convenia.
Perquè no anem bé, quan són les entitats privades les que estableixen la xarxa principal de suport als més desfavorits.
No anem bé, quan els que ens han de protegir actuen contra nostra.

Sort n'hi ha que el país encara està ple de gent que, enllà de l'acció pública, sap actuar amb bona consciència.

exèrcits

Ahir, passant per Ginebra, vaig veure en un plafó d'informació d'affaires militaires que es feien cursos de tir per jubilats. I em va xocar, com sempre que em paro a mirar aquests plafons d'informació que hi ha a cada poble suís.
Aleshores em va venir al cap Catalunya, el nostre petit país. I em va horroritzar pensar que, si mai aconseguim l'oficialitat, hi haurà qui en voldrà una, d'institució d'aquest tipus. Em va horroritzar tant, que vaig caure en la trampa de pensar que valia més continuar en l'anonimat i poder carregar la culpa de la institució als que no són del nostres.
Perquè, ai las!, no vaig creure possible que ens deixessin oficialitzar un país de la nostra mida pacifista i sense exèrcit.
Deu ser la lectura de l'actualitat que m'ha fet perdre el costum de somniar...

sant jordi

I arriba un altre Sant Jordi lluny de la festa. Més ventós, fred i humit del que és usual. I les roses no han sortit als carrers, encara poblats de tulipes; i els llibres han quedat als prestatges d'escollides llibreries de la ciutat enllà. El poble, encara amb la ressaca de la jornada electoral, no s'ha assabentat que avui és diada assenyalada.

passat, present, futur

A Sabadell per Nadal juguem al Quinto i, per confirmar que el quinto o la plena són bons, el lloro canta: "Que se li pagui, que és ben bo(na)!". Aquesta és la frase que m'ha vingut al cap després de veure aquest capítol de "Sense ficció".

Que se li pagui!

eleccions

Avui, finalment, hem rebut l'avís de correus: la carta certificada ens espera a l'estafeta. I és que, tot i la dispersió d'opinió i el descontentament acumulat, que no ens arribessin els papers que garanteixen el nostre dret i deure ens tenia una mica nerviosos aquests dies.

Des de la distància, el deure es fa més fort, ens deixa ser veu en allò que no vivim en la pròpia pell però que patim cada cop que hi fem cap. D'alguna manera ens lliga el sentiment de pertinença i el desig d'un futur millor. Estem decidits a tornar i ens feriria que quan poguéssim fer-ho la nostra cultura i tradició s'haguessin dissolt en el buit polític.
Votar és una manera de continuar lluitant.