Si l'actualitat surt en la conversa, o callo o renego i m'enfilo impotent parets amunt, encauada com em sento en un món miserable, en un context economicopoliticosocial impossible de trencar.
I és per això que tampoc escric, mancada de braços i idees. Silenciada per la misèria absoluta del qui se sent entitellat.
Perquè en titelles és en el que sento que ens hem convertit. En titelles d'una obra funesta maniobrats per uns malànimes que només pensen en ells, que amagats rere noms de déus inimpugnables han reconvertit el món postmodern en un règim teocràtic nou.
Sé que l'esperança no es pot perdre, que l'econocràcia actual, com tots els règims que hi ha hagut a llarg de la història, tard o d'hora caurà.
Però a voltes la impotència em fa amagar el cap per no veure-hi.
A voltes, prefereixo somniar que veure-hi clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada