miralls

Vancouver és una ciutat de miralls.
L'aigua, els edificis, la llum, les mirades...

A la Vancouver Art Gallery vaig veure una exposició que emmirallava Surrealisme i l'art de les Primeres Nacions.
En sortir al carrer, el sol havia vençut la pluja i els edificis emmirallaven els 125 anys d'història de la ciutat.

església(-es)

de la col·lecció del MOA

Passejant per Vancouver hem trobat dues esglésies catòliques romanes, la catedral del Sant Rosari i la parròquia de l'Àngel de la Guarda. I més enllà del nom, els horaris de pregàries, resos, contemplacions, anunciats a l'entrada fan que els que hem pujat amb l'esperit del Concili Vaticà II i ens identifiquem amb l'Església que un dia va ser i mica en mica es transforma, ens sentim perduts com un dia van estar-ho els qui ara es retroben.
I és que si en el seu moment i amb el mestre davant, dotze no es posaven d'acord, com volem nosaltres avui compartir amb tants res més que l'essencial i moltes desavinences?

espera

Tot just fa un parell de dies a l'aeroport de Zuric mentre esperàvem el vol que ens havia de dur a Vancouver, pensava que de moments morts en tenim una pila, a la vida.
Però l'espai que ens hostatjava ho feia tot menys difícil. Perquè la fantàstica arquitectura de l'edifici donava aire i motius de contemplació, i la contemplació omple de sentit l'espera.

vistes

Al costat de casa,
hi ha racons que enamoren.

Prenc vistes.

Gravo els colors del final d'estiu.

Quan tornem,
la natura ja farà camí cap a la tardor.

agost

A les tardes, l'acumulació de sol escalfa cada cop més l'aire, i sortir al carrer és com entrar a un immens assecador.

Parapetats al Jura, aquest final d'agost trenquem previsions seculars i juguem a començar vacances.

calma d'estiu

La lluna, el llac, el Montblanc il.luminat per un sol que ja va a la posta, barques que aprofiten els últims raigs de llum i joves que ja treuen la canya per veure què pesquen.
Capvespre a Nyon. La càmera i el polaritzador.

retrat

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.
 
                            Maria-Mercè Marçal, Cau de llunes

diner

Diner crida diner; com més en tens, més en guanyes; diuen les dites populars. I les dites populars no s'equivoquen, malauradament.
I així mentre els uns s'enriqueixen a costa de jugar amb els mercats com si fos el joc del monopoli, pensant que l'única finalitat de la vida és guanyar i que si l'altre perd és perquè no ha sabut jugar amb la sort que li ha tocat; altres reclamen que no es jugui sense tenir en compte les conseqüències en l'altre; i altres només demanen si se'ls permet demanar que els fills no se'ls morin als braços de fam.
I la història passa i els cicles es repeteixen, perquè per molt que l'home hagi escoltat i escolti entusiasmat els grans pensadors humanistes que cada tant sorgeixen, quan té el diner a les mans, els somnis canvien i en lloc d'una humanitat altruista, somnia una vida planera i actua pel seu interès.

viatjar

Ara que és estiu, molts diem que ens n'anem de viatge. Però és cert? Podem dir del visitar llocs minuciosament planificat viatjar? Potser és més visitar que viatjar.
Des de la nostra torre d'ivori que ens permet moure'ns  d'un lloc a l'altre lliurament i retornar després sense canviar gaire més en nosaltres que l'acumulació d'imatges, ens creiem qui sap què.
Però el viatge només és aquell que transforma, que arran de les dificultats, les incerteses i les descobertes genera aprenentatge i modifica d'arrel algunes conviccions.
Viatjar és deixar els orígens i fer rumb a mercè dels vents, escometre l'embat amb una única certesa: la del retorn.
Viatjar, d'alguna manera, és el que ens disposem a fer cada matí quan sortim de casa si ens deixem portar i no sabem ni quan ni com tornarem. Si obrim els ulls i ens deixem transformar per la quotidianitat que ens desafia.
Quan marxem de vacances amb el full de ruta traçat no podem dir que viatgem; visitem i encara gràcies.

expectatives(ii)

Com un Bartleby més, és quan disposem del temps i la dedicació que les paraules no surten. Anhels malentesos bloquegen les idees i tot allò que hauria de ser no és, i no essent ens preguntem si mai hauria d'haver estat.

La imaginació vola més que caminen els passos i en el buit de la immaterialitat sentim que diem "would prefer not to".

herències (ii)

Els uns se'n van, però les herències sempre resten. I gaudir-ne fa que recordem els qui ens han deixat.

"Quan escric, respiro millor" diu ara en una nova entrevista. Tant de bo molts més sabessin fer-ho com ell, en el món del periodisme i l'escriptura...

inclassificable

PS: del 23 de maig de 2011

narcisisme (i)

Quan et vénen uns mots al cap clamant perennitat i el primer que visualitzes és el bloc i no la llibreta groga, és quan notes el canvi.

Has perdut la por a la publicitat?
Has deixat que el bloc esdevingui part del jo íntim?
Ja no escrius per tu mateixa?
Un cop tastada, necessites la publicació pel que suposa d'aprovació de l'altre?

Ai, narcisa!
No et creguis que, perquè tu t'embadoques davant del mirall, l'altre també s'exalta!

tram

Asseguda al tramvia, camí de casa.
Entren dos Hohner vells i amenitzen la jornada, sonors i lleugers talment Stradivarius, en les mans àgils de dos zíngars de cara somrient i pell colrada.
El  viatge esdevé lluminós i la cortina d'aigua ja no mulla les imatges durant tres parades.

noms

La Natàlia no torna a ser ella fins que s'allibera de la Colometa que en Quimet li ha imposat.
L'Helene abandona el fill de l'Alice per retrobar la germana i, a través d'aquesta, el seu jo.
Els noms ens els posen en néixer, però ens hi identifiquem i defineixen el nostre ser i la nostra vida.
Al món 2.0 hi viuen molts àlies i avatars.

S'autoimposen una identitat externa o s'alliberen de la imposada?
.

résistance

Si l'altre dia m'entristia, ara mateix he quedat desconcertada. Sóc a la biblioteca de Ginebra, de fons se sent una de les actuacions de la Fête de la musique. I després d'un "Bella ciao" estrident, "L'estaca" cantada amb un català forçat, però que m'ha posat la pell de gallina.
I amb aquest estat de coses, me'n torno a treballar...

entristida

Ahir que la sinusitis no em deixava treballar em vaig dedicar a repassar alguns Ànima del 33 via web. I vaig topar amb l'entrevista a Ester Pujol directora editorial de Grup 62.
I em vaig entristir de veure quines eren les prioritats en les prescripcions de llibres que feien just abans de Sant Jordi, i quina era el pes del català en la selecció d'editorials petites emergents que presentaven. Perquè n'hi ha més de bons llibres, i més d'editorials petites que aposten pel català.

I ara he obert el diari i m'he entristit. Perquè ha arribat l'hora a Jorge Semprún. Sempre admiraré La escritura o la vida. Escriptura profunda, vida compromesa.
Si el voleu conèixer o recordar, no us perdeu Juan Cruz. Val la pena.

divertiment

Quan la paraula és fàcil,
tot flueix amb naturalitat.
Res és costós, i l'escriptura,
un divertiment.

precisió

Què és abans, al bloc, la imatge o la paraula?
Tot depèn. A vegades és la imatge que acompanya la paraula, a vegades és la paraula la que acompanya la imatge.
Perquè no és cert que una imatge valgui més que mil paraules com tampoc és cert que una paraula valgui meś que mil imatges.

És en complementar-nos que ens definim i esdevenim més precisos encara. Perdem amplitud, però guanyem enfoc.

indignació elegida

A la primavera, quan l'aire és net i el sol brilla, tot es veu clar.
Però d'ulls n'hi ha molts, i de mirades encara més.
Ja ho diuen que depèn d'on bufa el vent.
I a alguns col·legis no devia bufar el mateix que a les places.

traducció

Avui, discutint amb uns amics, em deien que el millor és llegir en la llengua original. I sí, però no.
Una bona traducció es pot posar al mateix nivell que un original, considero. És un enriquiment per la llengua d'arribada i per la lectura de l'original.
Això sí, no totes les traduccions són bones. I aquest és el punt que la gent no sap apreciar i, per tant, van a la resolució de conflicte fàcil: sense traducció no hi haurà traïció.
Han pensat, però, que la seva lectura també pot ser traïdora? I si és bona, rai; ara bé, si és dolenta...

humilitat

Saber caure, aquesta és la qüestió.

contra les feres

... música.
Avui no me n'he pogut estar.

vida pròpia

 

Explica Eagleton que diu Machery que l'escriptor és el primer lector, que descobreix més que inventa, que troba més que crea. I a fe de Déu, que és ben veritat! Ahir els personatges em van sortir per on no m'esperava...

paraules

Després d'una setmana plena de paraules, ens adonem altra vegada de quina força podem arribar a donar-los, com les podem convertir en eines esmolades capaces de ferir més que mil espases, de destruir més honors i temples que mil exèrcits, de tergiversar el que sembla més evident.
I n'hi ha que es pregunten encara com pot ser que alguns dictadors tinguin l'aval de les urnes!

el pas

El temps passa ràpid, molt més ràpid del que voldríem imaginar, però quan mirem enrere ens apareix  lent i llunyà perquè hi ha més coses a entendre de les que podem assimilar.
Qui se'n recorda que tot just fa un any un volcà frenava avions i col·lapsava mitja Europa?
Potser és que les llunes han capgirat la Pasqua i enguany tarda a arribar fent-nos més boirós  allò que va passar després del pas del darrer any.

narcisisme

Quant n'hi ha en voler observar i ser observat?

enlluernada

de tant llegir savis,
em costa escriure


perquè, a vegades, més val callar

sacs

Un altre mes s'acaba i s'afegeix a la llista dels que, més o menys ràpid, també se'ns han escolat entre les mans. I així, poc o molt, anem engruixint el sac del viscut i enxiquint el del que ens queda per viure, amb projectes i il·lusions.
El que és difícil dels sacs és trobar la mida justa, la que s'adapti a la nostra natura. Tots dos ens són necessaris -l'ase ha dur el pes equilibrat-, però els hem de saber omplir i gestionar. Perquè si els sacs pesen més del que la nostra força pot carregar, se'ns doblegaran les cames i no podrem avançar.
A la vida a vegades hem d'aprendre o a treure pes o a reforçar músculs.

verds!

Sí, Baden-Württemberg és el primer Land verd. I jo n'estic contenta, després  de viure tres anys i mig a Freiburg, la primera ciutat verda d'Alemanya, on ara han votat més verd que mai.
I si us fixeu en el repartiment de vots que mostra el mapa, podeu veure que són les ciutats universitàries les que han tombat la truita. Per sort, mica en mica deixem enrere la lluita de classes i lluitem pel poc tros de planeta que ens queda després de la batalla, per intentar conservar-lo i traspassar-lo millor als qui vinguin.

xocs

"comme Coleridge l'affirme dans Biographia Litteraria, la compréhension et le plaisir résultent d'un desequilibre ou d'une tension entre l'attendu et le choc du nouveau, lequel est lui-même au plus beau de sa forme un choc de reconnaissance, un 'déjà vu'. [...] Lire, c'est comparer."
             George Steiner, "Lire en frontalier" a Passions impunies

Fa un mes, llegint Die Mittagsfrau vaig veure la Colometa en Alice i els oncles de Peter em recordaren Schöne Tage.