novembre

Aquest mes de novembre que avui acaba
ha estat un mes emboirat.
Tant, que ens escapàvem al cim
per veure el sol i aclarir idees.
Però la plana continuava espessa.

I no és poesia.
La foto n'és la prova.
És ben veritat.

eleccions

Avui, finalment, hem rebut l'avís de correus: la carta certificada ens espera a l'estafeta. I és que, tot i la dispersió d'opinió i el descontentament acumulat, que no ens arribessin els papers que garanteixen el nostre dret i deure ens tenia una mica nerviosos aquests dies.

Des de la distància, el deure es fa més fort, ens deixa ser veu en allò que no vivim en la pròpia pell però que patim cada cop que hi fem cap. D'alguna manera ens lliga el sentiment de pertinença i el desig d'un futur millor. Estem decidits a tornar i ens feriria que quan poguéssim fer-ho la nostra cultura i tradició s'haguessin dissolt en el buit polític.
Votar és una manera de continuar lluitant.

tecnologia

La tecnologia té això, que mentre va bé, tot és més fàcil, però quan s'espatlla, la solució costa més de trobar, si és que n'hi ha alguna que no sigui la de llençar.
Així que, a casa, cansats de dependre de bateries modernes que avui potser van però demà potser no, ara hem tornat al telèfon analògic. Sí, aquell que té un cable --però que si és llarg et permet desplaçar l'aparell al sofà-- i no identifica la trucada entrant, però que es pot fer servir sempre i a tota hora.
I jo, amb l'ordinador espatllat, durant sis dies he tornat a agafar ploma, paper i llapis, diccionari físic i bloc de notes. Però avui que torno a la tecnologia punta un cop els problemes s'han solucionat, m'adono que passar a l'analogia en aquest camp és més difícil. Perquè distreu més, alhora que amplia les prestacions.
I és que no totes les tecnologies són comparables. Si bé n'hi ha que són un dispendi innecessari de recursos, d'altres són d'una utilitat considerable.

ruta

Una a una van caient les fulles dels arbres, i les branques despullades deixen veure a través. El que era frondós i vistós fins ara deixa pas a la dura realitat de la branca seca. Se'ns obre el paisatge que quedava amagat rere la frondositat, però  una bona pàtina de boira fa impossible albirar res més enllà del nas.
I així estem. Veient com el país, l'estat, la unió, el món, va perdent mica en mica el que fins ara el feia bell i lluminós, i queda sense cap perspectiva de veure-hi més enllà, car sembla que els somnis han fugit i el magma economicista incontrolat desdibuixa les boies que podrien marcar rumb.
I a la deriva enmig de  la tempesta, enfonsats després de tantes esperances frustrades, ens batem en la lluita interna de no saber si deixar passar l'embat o posar ruta a un horitzó a les fosques.

escàndol?

Potser és cert que ens escandalitzem amb poca cosa, que no acceptem certes bromes, que tenim la pell molt fina...
Però un senyor que, amb les paraules que diu, prova que té un cert coneixement de la història, hauria de vigilar en pronunciar discursos en públic; potser perquè, coneixent la història, pot comprendre que pot  reobrir ferides, encendre-les o fer anar el debat cap a on, si ho avalués bé, entendria que no l'ha de voler fer anar, precisament perquè és contraproduent a la idea que ell sembla defensar.
Sembla, car, si ho analitzem bé, ja no sabem si la defensa o la critica: la idea d'una Espanya feta a base de forçar voluntats.
Perquè, si els catalans hi som perquè "ens van bombardejar", què els empara ara a continuar obligant-nos a formar part d'allò que no volem ser? I si realment creu que els hauria anat més bé forçant a d'altres, per què han de continuar "convencent-nos" d'estar al mateix vaixell? De fet, ell mateix indica que "es deixi sortir a aquells que ho han de fer".
Només fent ús de les seves paraules, doncs, sense afegir cap altre argument, s'arriba a la conclusió que, tot i l'esforç fet al llarg de la transició i de la democràcia, la unió de les "comunitats històriques" a Espanya ha arribat a un punt en què no s'aguanta per enlloc.

I aquest és, potser, l'escàndol. Perquè no sabem acceptar el fracàs.

Ai!

Quan els polítics s'entesten a canviar tradicions i forçar modes fins a convertir-les en costums pretèrits, és que alguna cosa no va bé.
Sobretot per part del poble si ho accepta i no sap estimar la seva identitat.

vaques

Les vaques són totes unes xafarderes.
Només cal que t'aturis al costat del prat perquè vinguin a veure què fas durant l'espera.

tons

Abans no arribi l'hivern
el paisatge desplega
la tonalitat
dels colors càlids.

Potser perquè
de la finestra estant
no ens faci mandra
sortir a admirar-los.

construir

Sobre el que dèiem abans d'ahir... ens mou l'emoció o el pensament?
Seguint Zygmunt Bauman, mentre sigui l'emoció, poc farem.
Recordeu l'onada del moviment d'antiglobalització de fa quinze anys? I els hippies de fa quaranta?
Emocionar-se aporta poc si no ho acompanyem de pensament actiu i força constructora.
Tinguem-ho present pel país, també.

15-O

Hem anat a Ginebra. A Place des Nations. Hi hem arribat tard, però hi hem estat tota una hora, per manifestar el nostre desacord amb les polítiques mundials, per fer costat a aquells que fa temps que ho fan.
La darrera hora ha servit perquè tothom qui volgués expressés lliurement la seva indignació i els motius d'indignació a una ciutat com Ginebra. També hi ha qui ha explicat altres maneres de viure, altres maneres d'entendre el món. I qui escoltàvem aixecàvem les mans o aplaudíem o xiulàvem. I per un moment he pensat que, avui que les esglésies es buiden, els joves s'apleguen a les places per sentir consells de vida. I també he pensat que si tots els que érem allà i que avui s'aplegaran arreu del món pel mateix motiu aprenguéssim a estar-nos de l'últim model de mòbil, tablet, mp3, ordinador, càmera, televisor, cotxe, nevera, jaqueta, pantalons, ulleres, ulleres de sol, camisa, vestit, taula, sofà, beguda, etcètera, etcètera, i aprenguéssim a esgotar la vida dels objectes també ajudaríem a provocar canvis.
Tants o més que asseient-nos a les places i reclamant canvis legals.

amagar-se

Cada cop s'imposa més que les forces policials europees es tapin la cara en exercir algunes de les tasques menys populars --sobretot en desallotjaments, sigui d'immobles o de manifestacions. Diuen que es fa per preservar la seguretat, la intimitat, però, em pregunto si caldria.
No estan exercint d'acord amb les lleis avalades per un parlament elegit democràticament? No és el poble, a través de les institucions, qui els ha demanat que actuessin? De què s'amaguen, de què s'avergonyeixen, de què tenen por? I el poble, per què no els atorga d'entrada la confiança que es dóna a aquell que fa la seva feina?

tastaolletes

Aquest és el mot que defineix els que es decanten per la llicenciatura d'Humanitats. I si be, té una vessant positiva, tenir una mirada àmplia, no tancar-se ni enrocar-se fàcilment, també en té una de, si més no, perillosa: no arribar al fons de res.
De fet, els llicenciats en Humanitats som perfectes per la societat actual. Experts en tot, savis en poc ;-)

bloc

Ja fa dos anys que vaig començar aquesta aventura. Dos anys de tenir una llibreta oberta. De qüestionar-me què escric, quan, com. I no és fàcil, i per això admiro aquells que ho aconsegueixen cada dia, sempre amb temàtiques suggerents, sempre amb el to adequat.
Perquè una de les qüestions que m'obsedeixen és el to i el tema: em mostro poc, em mostro massa; és absurd, és pertinent?
I de fons: el narcisisme. Cal aquest bloc en l'allau contemporani? Quina necessitat hi ha de proclamar aquests neguits? No podria restar silent en el quadern groc?

gradació

Divendres, observant una fotografia del febrer passat, m'adonava que per sort els canvis són sempre graduals. Perquè els arbres pelats em van espantar, i el que el mes de febrer em semblava bell, ara, amb els colors de la tardor davant, veia pobre i despullat.
Tardor i primavera, estiu i hivern mai són plans. Els canvis se succeeixen gradualment, però les generalitats els tergiversen.
Avui, per exemple, ens hem llevat amb el Jura blanc, fred d'hivern, humitat, i ens ha calgut posar-nos l'abric que potser demà passat tornarem a tancar a l'armari.

mirada

Sóc jo qui decideix si l'ampolla està mig buida o mig plena.
Sóc jo qui decideix gaudir del que tinc o plorar pel que em falta.
L'alegria no només depèn del que passa al meu voltant.
Sóc jo que hi he d'apostar per fabricar-la.

ciutat

Tornes a ciutat, després de dies de no ser-hi.
I hi vas amb la il·lusió de retrobar els racons que estimes.
Però la pressa de la gent i el brogit de la multitud desencanten la mirada.

veïnatge

Han arribat uns veïns nous. No els he vistos però n'estic segura, perquè al balcó s'ha configurat un nou so de conversa en llengua eslava que he d'afegir al brogit del pati de l'institut, el soroll dels avions i el piular dels ocells que el meu cervell ja tenia naturalitzats.
I és curiós com arriba un punt en què deixem de sentir allò que és rutina i, si no ens hi fixem especialment, només ens trenca la concentració allò que és nou.

contradiccions

Els polítics pagant a 69 cèntims el cafè diuen que entenen la realitat economicosocial que retallen.
Alguns funcionaris europeus -amb sous més alts fent la mateixa feina- s'estalvien de pagar alguns impostos.
Alguns ciutadans de països amb economies més precàries gaudeixen de gratuïtat sanitària que a d'altres fa temps que s'ha retallat.

I si no ho fas, si essent funcionari pagues els impostos perquè no et vols desentendre de la caixa comuna, o vivint en un altre país comunitari no t'aprofites de l'antiga targeta sanitària per fer passar per la caixa d'on ja no tributes els serveis que no entren al país on cobres, et titllen de ruc.

La novel.la picaresca sempre ha tingut més èxit que la moralista, però una cosa és la literatura i l'altra la vida. O era a la inversa?

comparatives

Per què per dir que un és bo s'ha de mesurar respecte l'altre?
Sí bé és cert que, per molt que no vulguis, sempre hi ha llistes, les de la literatura catalana han tendit sovint a ser massa estretes de mira.
Potser ens han fet creure --i hem cregut!-- que el nombre de bons autors havia de ser relatiu al nombre de possibles lectors i així hem enxiquit la mirada i esborrat noms que molt o poc comptaven per a d'altres.
Per sort, però, el dia de l'efemèride ens tornem generosos i, per tal de celebrar, traiem pit i ens omplim la boca dels que fins ara no gosàvem anomenar per si de cas ens renyava algú.
I és aleshores quan ens adonem que l'instint que hem soterrat sota la teoria no ens enganya. 
--Jo, a casa des de ben petita he sentit a parlar de Màrius Torres, de Josep M. de Sagarra, de Ferran de Pol, i de tants d'altres, que en canvi a les aules sovint només he sentit anomenar de passada.

tombant

Aquests primers matins de tardor el dia es lleva sense sol, només una lleugera pàtina de boira tenyeix la mirada. És més tard que arriba el gran astre amb el seu color ataronjat, baix encara, i mica en mica s'aixeca escalfant la terra gebrada. Al migdia crema, i peta amb força tota la tarda. Podries pensar que és agost, si no fos per les partícules d'aigua que han quedat ancorades tot el dia al fons del paisatge.

lectures

Per no carregar pes, abans d'envolar-nos vaig omplir el lector amb l'ajuda de la Gutenberg, i el cas és que encara en visc i no he obert els que vaig comprar de parla anglesa.
Així he tornat a la rutina gessiana llegint ironies burgeses noucentistes i drames rurals modernistes. Una barreja que casa de meravella amb la lectura a la vora del llac dissabte a Ginebra i el mercat dominical de Thoiry.
I quan la ficció s'acomoda al dia a dia, aleshores poc sembla realitat i les vacances s'allarguen dolçament.

miralls

Vancouver és una ciutat de miralls.
L'aigua, els edificis, la llum, les mirades...

A la Vancouver Art Gallery vaig veure una exposició que emmirallava Surrealisme i l'art de les Primeres Nacions.
En sortir al carrer, el sol havia vençut la pluja i els edificis emmirallaven els 125 anys d'història de la ciutat.

església(-es)

de la col·lecció del MOA

Passejant per Vancouver hem trobat dues esglésies catòliques romanes, la catedral del Sant Rosari i la parròquia de l'Àngel de la Guarda. I més enllà del nom, els horaris de pregàries, resos, contemplacions, anunciats a l'entrada fan que els que hem pujat amb l'esperit del Concili Vaticà II i ens identifiquem amb l'Església que un dia va ser i mica en mica es transforma, ens sentim perduts com un dia van estar-ho els qui ara es retroben.
I és que si en el seu moment i amb el mestre davant, dotze no es posaven d'acord, com volem nosaltres avui compartir amb tants res més que l'essencial i moltes desavinences?

espera

Tot just fa un parell de dies a l'aeroport de Zuric mentre esperàvem el vol que ens havia de dur a Vancouver, pensava que de moments morts en tenim una pila, a la vida.
Però l'espai que ens hostatjava ho feia tot menys difícil. Perquè la fantàstica arquitectura de l'edifici donava aire i motius de contemplació, i la contemplació omple de sentit l'espera.

vistes

Al costat de casa,
hi ha racons que enamoren.

Prenc vistes.

Gravo els colors del final d'estiu.

Quan tornem,
la natura ja farà camí cap a la tardor.

agost

A les tardes, l'acumulació de sol escalfa cada cop més l'aire, i sortir al carrer és com entrar a un immens assecador.

Parapetats al Jura, aquest final d'agost trenquem previsions seculars i juguem a començar vacances.

calma d'estiu

La lluna, el llac, el Montblanc il.luminat per un sol que ja va a la posta, barques que aprofiten els últims raigs de llum i joves que ja treuen la canya per veure què pesquen.
Capvespre a Nyon. La càmera i el polaritzador.

retrat

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.
 
                            Maria-Mercè Marçal, Cau de llunes

diner

Diner crida diner; com més en tens, més en guanyes; diuen les dites populars. I les dites populars no s'equivoquen, malauradament.
I així mentre els uns s'enriqueixen a costa de jugar amb els mercats com si fos el joc del monopoli, pensant que l'única finalitat de la vida és guanyar i que si l'altre perd és perquè no ha sabut jugar amb la sort que li ha tocat; altres reclamen que no es jugui sense tenir en compte les conseqüències en l'altre; i altres només demanen si se'ls permet demanar que els fills no se'ls morin als braços de fam.
I la història passa i els cicles es repeteixen, perquè per molt que l'home hagi escoltat i escolti entusiasmat els grans pensadors humanistes que cada tant sorgeixen, quan té el diner a les mans, els somnis canvien i en lloc d'una humanitat altruista, somnia una vida planera i actua pel seu interès.

viatjar

Ara que és estiu, molts diem que ens n'anem de viatge. Però és cert? Podem dir del visitar llocs minuciosament planificat viatjar? Potser és més visitar que viatjar.
Des de la nostra torre d'ivori que ens permet moure'ns  d'un lloc a l'altre lliurament i retornar després sense canviar gaire més en nosaltres que l'acumulació d'imatges, ens creiem qui sap què.
Però el viatge només és aquell que transforma, que arran de les dificultats, les incerteses i les descobertes genera aprenentatge i modifica d'arrel algunes conviccions.
Viatjar és deixar els orígens i fer rumb a mercè dels vents, escometre l'embat amb una única certesa: la del retorn.
Viatjar, d'alguna manera, és el que ens disposem a fer cada matí quan sortim de casa si ens deixem portar i no sabem ni quan ni com tornarem. Si obrim els ulls i ens deixem transformar per la quotidianitat que ens desafia.
Quan marxem de vacances amb el full de ruta traçat no podem dir que viatgem; visitem i encara gràcies.

expectatives(ii)

Com un Bartleby més, és quan disposem del temps i la dedicació que les paraules no surten. Anhels malentesos bloquegen les idees i tot allò que hauria de ser no és, i no essent ens preguntem si mai hauria d'haver estat.

La imaginació vola més que caminen els passos i en el buit de la immaterialitat sentim que diem "would prefer not to".