divendres, 4 de juny del 2010

polítics

Quan pararan de barallar-se i de pensar en els seus interessos i faran política de veritat? Només, i sobretot, això és el que el poble els demana.

Sé que repeteixo el que alguns ja han dit, però és que no sembla que en prenguin nota.

dijous, 3 de juny del 2010

divendres, 28 de maig del 2010

jugar

Avui és el dia internacional del joc i aquí a Alemanya ja ens han avisat, que avui els nens tenen el dret de fer tan soroll com vulguin i que pobre d'aquell que es queixi.
Pobre d'aquell que es queixi avui, que altres dies sí que la justícia li pot donar la raó i foragitar places de joc i fins i tot llar d'infants del cantó de casa.
Si el soroll passa de la mesura permesa (i quins crits d'infants al pati d'una escola no son eixordadors?), la llei (només a Berlín enguany han fet una nova llei que exempta el soroll d'infants jugant d'aquesta norma) dóna la raó a qui es queixa per excessiu soroll.
Sort que la societat civil s'uneix per tal de canviar les lleis a mesura que els hàbits canvien i no esperen només la iniciativa dels polítics.

dimecres, 19 de maig del 2010

soledat








El sol brilla 
com si res hagués passat,
però el cor no canta 
com faria altres vegades.

La tristesa somorta
s'ha ensenyorit del pou
i et fa mirar el sol 
des d'una altra posada.

La bellesa de la llum
no esdevé esclat de joia;
un no saber què tens
                   sabent què tens
t'estanca.

                            EAP

dimarts, 18 de maig del 2010

expectatives

Són molt fàcils de crear, les expectatives. Només t'adones del grau que han agafat quan el desencís, que neix del xoc que suposa la confrontació amb la realitat, mica en mica t'omple.

I no parlo del país, ni dels polítics, ni de la llengua.

Només parlo d'una ciutat.

Potser és que la guia l'havia maquillada, o potser és que veníem de dues ciutats magnífiques, potser és que n'esperava massa.

El cas és que les expectatives fan que ara digui que no m'agrada.
Que potser amb la cara neta i una mica menys de deixadesa,
Liège podria ser més maca.

divendres, 14 de maig del 2010

fent pila

Apareixen de cop i volta en els llocs més insospitats.
Pacientment els retorno al seu lloc i aleshores m'adono que es procreen i multipliquen a nivell exponencial.
Els que endreço no són els que em creia reconèixer, sinó uns de bessons, exactament iguals.
I així anem fent pila, a casa, de bolígrafs;
mentre es queixa que a la feina li desapareixen tots.

diumenge, 2 de maig del 2010

maig

S'ha acabat l'abril i comença el maig. Un maig de moment regalat, es veu que la dita catalana també funciona a Freiburg. I no només regalat sinó fred. Ens esperen els sants gelats: Pancraci, Servaci i Bonifaci. La versió alemanya dels nostres barbuts però amb la mala sort de no ser al gener sinó a ple maig, del 12 al 14.
Al balcó el roser està mullat. Les tulipes ja es marceixen però les tomaqueres no s'acaben de fer. I ara amb aquest fred no sabem com reaccionaran les pebroteres que, de moment, no passen dels dos dits.

diumenge, 18 d’abril del 2010

calma

Tinc un veí que està planxant al balcó. Sí, home, planxa i balcó.
Me n'ha fet venir ganes i tot.
Segur que amb aquesta temperatura primaveral, sol, cel blau, arbres florits  i cants d'ocells és molt més gratificant i relaxant que davant de la caixa tonta.


Per cert, heu notat que no hi ha tant soroll d'ambient? Amb l'espai aeri tancat, hi ha enquestes obertes per valorar si ens sentim menys tensos. Aquests alemanys!

dissabte, 17 d’abril del 2010

volcà

Ens creiem que el món gira al voltant nostre, però, un cop més, la natura s'ocupa de demostrar-nos  que no som més que una petita part d'un molt que no podem ni preveure ni controlar.
Quan aprendrem a tenir-ho en compte?

dilluns, 12 d’abril del 2010

pau



la pau és difícil de trobar

vol que acceptis que perds

però tu la vols sense perdre

dimecres, 31 de març del 2010

síntesi

Ahir algú (gràcies!) em va qüestionar sobre la meva darrera entrada.
Ja se sap,  després de llegir moltes redaccions inspirades en la frase "Para ser bella hay que sufrir" (el que té ser professor d'idioma estranger), s'està tant ficat en el tema que emets la teva sentència sense pensar que tal vegada resultarà críptica a aquells que no saben d'on ve.
M'explico, totes les meves alumnes tenen molt clar (o almenys així ho escriuen, per tant no seré pas jo qui dubti de la seva sinceritat) que la moda no ha de condicionar el seu fer. I que la bellesa no només és externa, sinó part del caràcter de la persona.
I aquí venia el meu comentari.

Una altra possibilitat fóra el que m'ha enviat l'amiga de qui us parlava.
"Moda i bellesa segons Forges", l'ha titulat.

Que vagi de gust!

diumenge, 28 de març del 2010

moda i bellesa

La teoria la tenim molt clara, però sovint el subconscient ens delata en la pràctica.

dijous, 25 de març del 2010

llega

He de reconèixer que em sento totalment llega en la matèria. 
Els colors del bloc em varien si canvio d'ordinador, estableixo enllaços que l'endemà ja no rutllen, evito facebooks i twitters, pateixo pels rastres que deixo i m'espanta la magnitud de la xarxa.

Sóc principiant d'un món on em fa basarda anar a escola.

dimarts, 23 de març del 2010

lliçó

N'hi ha que són una veritable lliçó. Precisament pel seu realisme humil, per la seva senzillesa diàfana.
Fins avui no n'havia llegit mai res, però a partir d'ara tinc un nom més  a la llista de les descobertes a fer.

David Grossman

PS: Espero que l'enllaç rutlli, tot i que passin els dies. Si no, cerqueu-lo. Val la pena.

dilluns, 22 de març del 2010

Quaresma

Ja s'acaba el temps de Quaresma. Temps de frenar, estar-se de superficialitats i tornar a l'essencial.
Temps de fred intens enguany, que ens ha obligat a recloure'ns a casa, a tornar a conviure amb la neu quan ens pensàvem que la primavera ja havia arribat.
Però és que el recomençar sovint és més dur del que voldríem.

Si l'Advent són només quatre setmanes, quatre setmanes d'espera per a una nova llum, la Quaresma en són unes quantes més. Perquè ara som nosaltres qui cal transformar.
Igual que el tronc sec que ha travessat l'hivern ara rebrota, també nosaltres, si fem una bona poda, podrem tornar a gaudir d'allò que val.

Els alemanys, que són els reis dels pensaments escrits en cartolines maques, també fan un calendari de la Quaresma. Cada dia unes paraules i un impuls per reflexionar.

diumenge, 21 de març del 2010

intercanvi

Hem tingut visita.
Un grup d'alumnes de 3r i 4t d'ESO de prop de Vigo han estat allotjats a casa d'alummnes de la classe 9 del Gymnasium.
I a part de fer coneixences i amistats, turisme i practicar llengües, el més important ha estat que han conegut i conviscut amb una altra cultura.

Tots som europeus i ens creiem semblants, però sortir de casa t'ensenya que res és igual si t'ho mires amb ulls escèptics, i que de tot s'aprèn si t'ho mires amb ulls interessats.

A finals de setembre ens esperen a Galícia.

dissabte, 20 de març del 2010

escriure

Escriure tampoc és tan fàcil com sovint ens pensem. I per aprendre'n cal dedicar-hi moltes hores i esforços, papers i esborranys. I llegir, per poder imitar, i admirar, per ser capaços de millorar dia a dia.

I és que hi ha escriptors que en saben de lligar les idees, de saber deixar ben travades les idees que volen expressar.

Mireu, si no, aquest que avui llegia. No puc fer més que treure'm el barret i donar-li les gràcies per expressar allò que jo mai hauria sabut deixar tan ben lligat.

dilluns, 15 de març del 2010

llegir

De llegir se n'aprèn, ens pensem, quan de petits ens ensenyen el significat dels símbols que conformen un text escrit. I ja està.
Per això quan la degana de la nostra facultat ens donà la benvinguda als estudis, d'això ja fa alguns anys, i ens va dir que a la carrera d'Humanitats aprendríem a llegir, ens va semblar un insult a les nostres aptituds. Com es podia dir que una persona que havia cursat EGB, BUP, COU i superat una Selectivitat no sabia llegir, ens preguntàvem aleshores. Però al cap d'un parell d'anys li donàvem la raó, tot i que a vegades ens n'oblidem.

Perquè en llegir, si ho volem fer bé, per un costat cal que activem tot el pòsit de coneixements previs i per l'altre que estiguem oberts al possible món on l'autor ens vol conduir. Si abans de començar a llegir un text, pressuposo què em dirà, estic, conscientment o inconscientment, establint pautes que condicionen la lectura que en faig. I si em manquen coneixements dels quals es nodreix l'autor en escriure el text, potser no m'apropo prou al reptes que el text em planteja. També és cert que, afegint-hi el meu bagatge, enriqueixo la lectura i puc anar més enllà del que l'autor hauria disposat.

I això no és fàcil de fer.  Cal aprendre'n, mica en mica i paral·lelament  a l'aprenentatge dels símbols que conformen les paraules i els textos. N'ensenyem els mestres i professors, o només n'aprenen aquells que a la universitat trepitgen una carrera de lletres ?

Perquè en el fons, la pregunta que caldria que un cop i un altre ens féssim en llegir és:

Llegim oberts al que hi ha escrit o llegim tancats en el que volem llegir?

dijous, 4 de març del 2010

lectura

Fa força temps que tinc clar que és el lector qui estableix la lectura, però fins a cert límit pensava.
Pensava, perquè darrerament se m'han acumulat respostes esbiaixades a textos que he escrit.  Respostes esbiaixades fruit de lectures de textos dels quals sóc autora. És cert que la lectura es fa a partir dels paràmetres mentals del lector, però basant-se en les paraules combinades que l'escriptor ha establert.

I és per això que em pregunto, fins a quin punt sóc còmplice d'aquesta lectura?
Si bé no sóc autora de la lectura, en tant que autora de la combinació de mots, sóc culpable de no haver-los fermat prou?
Els he deixat massa oberts a possibles lectures, fins i tot a aquelles que  contradiuen els meus propis valors i allò que em semblava haver escrit?


Per avui n'hi ha prou, demà continuarem.

dissabte, 27 de febrer del 2010

herències (i)

L'altre dia parlava d'herències, i em van recordar que n'hi havia un altre.

Avui li faig homenatge, perquè s'ho val.

"Madrid"

diumenge, 7 de febrer del 2010

silenci


Perquè el dia és gris i humit, el sol ha marxat i la boira s'ha apoderat de l'horitzó.
El paisatge de fa una setmana s'ha vulgaritzat i, a canvi, el constipat s'ha ensenyorit de les parts respiratòries altes.

divendres, 5 de febrer del 2010

llengua i configuració del món

Fa uns mesos explicava que darrera les paraules, amb el gènere que cada llengua els atorga, es dibuixa un món diferent, una cultura que és difícil d'aprehendre, de copsar.

Posava l'exemple de la lluna i el sol en català i alemany, perquè és  tota una altra percepció de món la que ens separa quan una simple cançó infantil que rau a la base cultural d'un infant català com ara "La lluna, la pruna" no es pot traduir a algunes llengües sense nota del traductor a peu de pàgina que expliqui el gènere.

Hi ha gent que creu que una llengua no és sinó una eina de comunicació. I és cert. Però els antropòlegs tenen clar que una llengua explica alhora que defineix una cultura. I una cultura és quelcom que evoluciona a mesura que es viu, exactament igual que la llengua en què es desenvolupa.

Ahir a l'Avui, en una carta titulada Què passa amb el català una professora reflexionava sobre el paper que els catalans donem a la nostra llengua. Potser ens han inculcat la idea que una llengua és només una eina i no som conscients de què utilitzant-la o no, transformem la nostra cultura. La cultura catalana que s'explica amb i pel català.

De la cultura n'estem cofois, de la llengua en podem prescindir. Vols dir?


dijous, 4 de febrer del 2010

canvi de plans

Tota la setmana que us vull penjar una de les fotos que vam fer diumenge (vam fer vol dir el Xavier i jo perquè totes les fotos que penjo són o bé fetes per una servidora, o pel Xavier, que de moment encara no s'ha queixat pel fet de robar-les-hi i que mereixia un dia que li fos reconeguda l'autoria... :P)

Perquè dissabte va nevar i diumenge matí també, i a la tarda vam sortir a passejar per un d'aquells paisatges que canvia radicalment amb la neu. I volia parlar-vos de la neu i el silenci i dels paisatges i els seus canvis.

Però avui, que finalment escric, fa un sol radiant. I la poca neu que ens quedava a les raconades després de dos dies plovisquejant ha acabat de desaparèixer. I penjar una foto de neu i silenci, de cop i volta, ja no té sentit.

Potser un altre dia d'aquest hivern que els alemanys estan definint com a llarg i sever s'escaurà més. Qui sap.

El cas és estar obert sempre al possible canvi de plans.

dijous, 28 de gener del 2010

confiança


De petits, la tenim tota; però de grans, la perdem.

No sé si és la societat el que ens hi torna, de desconfiats, o la intel·ligència, que en adonar-se del que podríem arribar a ser capaços, fa que desconfiem dels altres.

El cas és que molt sovint ens manca la confiança. Aquell saber refiar-se dels altres, posar-se a les seves mans.

Potser aprenem a confiar en aquell que coneixem, però confiar en el desconegut és una facultat que la societat occidental hem perdut pel camí de la nostra enculturació.

I així és com vivim sovint esporuguits, pensant sempre el pitjor i bloquejant-nos quan perdem el control.

L'experiència, però, per sort, s'encarrega  de tant en tant de demostrar-nos que ens equivoquem de mig a mig si ens deixem vèncer per la desconfiança envers l'estrany.

dimarts, 26 de gener del 2010

música al carrer

Els hauríeu d'haver sentit!

L'hivern ha tornat a Freiburg, però ells, amb les seves notes, omplien d'optimisme el Kaiser-Joseph-Strasse, el carrer principal de la ciutat.

De lluny t'arribava el brogit de l'aigua, i a mesura que t'hi apropaves anaves sentint el despertar de la natura, en una de les interpretacions de les "Quatre Estacions" de Vivaldi amb més empenta que he viscut mai.

Dos acordionistes russos desafiant les volves i el vent glaçat que es volen tornar a imposar, si no de grat per força.

--Com que no sóc cap friqui de les últimes tecnologies i fins ara no he considerat necessari tenir un mòbil d'última generació, m'he de conformar amb la meva memòria, i decorar l'entrada d'avui amb una foto del mateix Kaiser-Joseph-str. de fa un any, també un dia fred i  blanquinós com avui.

dissabte, 23 de gener del 2010

rutina

Després d'unes llargues vacances i unes primeres setmanes entrebancades, és temps que, mica en mica, la rutina es comenci a assentar. I amb la rutina, els hàbits a la feina, a casa...
Hàbits i rutines donen ritme al dia, impedeixen que el buit faci forat.

dimecres, 20 de gener del 2010

emocions

Tots ens entenem quan parlem d'emocions. Tots sabem què significa quan algú expressa que ha viscut una emoció molt forta, o que ha patit un cúmul d'emocions. Però definir què és una emoció no deu ser tan senzill quan les definicions dels dos grans diccionaris de la llengua catalana s'allunyen d'aquesta manera:
DIEC 2: emoció f. [LC] [PS] Reacció afectiva, en general intensa, provocada per un factor extern o pel pensament, que es manifesta per una commoció orgànica més o menys visible. 
GDLC: emoció f PSIC Estat d'ànim que oscil·la entre el plaer i el desplaer i reacció relativa a l'objecte que la provoca, que pot oscil·lar entre l'atracció i la fugida.

El cas és que són les  emocions el que ens fan sentir vius. Hi ha algú que aquest cap de setmana m'explicava que ell no acostuma a plorar si no és d'emoció. 


La realitat l'entoma, les emocions les viu. 

 

dissabte, 19 de desembre del 2009

neu

Després d'uns quants dies de fred intens, avui ens hem llevat amb la primera gran nevada a la ciutat.     I continua nevant, d'aquí que el cel sigui blanc i la llum no acabi de trencar.
Fa il·lusió que hagi nevat i estigui tot blanc. Els d'aquí sempre diuen que un Nadal sense neu no és tant Nadal i últimament no els neva gaire. Potser perquè la neu fa ganes de quedar-te a casa, ben calent, darrera els vidres de la finestra i passar les hores embadocat, sense pensar gaire ni parlar gaire. La neu agermana.

dijous, 17 de desembre del 2009

herències

Sempre que puc, segueixo els seus articles de premsa i llibres de reflexions. L'únic que encara no he fet és llegir un dels seus relats de viatges a peu -i començo a pensar que potser és hora d'agafar-ne algun de la llibreria dels avis.
Són els avis els que em van encomanar la fidelitat a la lletra escrita d'aquest modest català. De fet, inconscientment, sempre que el llegeixo el fusiono amb l'avi --desconec quines connexions mentals els han col·locat tan a prop que llegir l'un significa rememorar l'altre.
Però no sé com s'hauria pres el seu canvi a El periódico, per molt que fos a l'edició en català. En el meu record, l'avi era massa fidel a l'Avui i al catalanisme moderat i silent per acceptar un canvi cap a l'esquerra --o al menys s'hi mostrava, perquè ara que ho penso una de les altres herències que em deixà fou l'admiració per Montserrat Roig, de la qual també en seguia els articles i llibres.

Fa uns dies vaig topar amb aquesta entrevista i vaig tornar a pensar en l'avi. I en el regal de Reis de l'àvia, que ja sé quin serà.

dimecres, 9 de desembre del 2009

poesia


Quan parlem de poesia, mai sabem ben bé de què parlem.
Sovint ens costa entendre la profunditat de l'ànima humana que tenim al costat; tan més doncs, l'ànima humana que despullada es mostra en les paraules que la ploma del poeta endreça.
Qui és el jo que ens parla? El del poeta o el del que llegeix paraules i els atorga sentit?

Els poetes sempre diuen que un cop escrites les paraules ja no els pertanyen. Esdevenen sentit en el moment que hom els dóna vida en llegir-les. Però venerem el poeta que les ha escrites, no el lector que les pronuncia.
Si algun cantant les musica, venerem cantant i poeta alhora --si som conscients de l'autoria de les paraules. Si no en som conscients, els llors se'ls endú només qui en cantar-les els dóna vida.

Els savis i estudiosos cerquen en les paraules escrites l'ànima del poeta que les endreçà.
Els profans en la matèria emmirallen al seu cor les paraules d'un altre per entendre l'escrit.
Potser per això és tan difícil d'entendre la poesia.
Perquè ni coneixem l'ànima del poeta ni la nostra.

dijous, 3 de desembre del 2009

voltes

Conec una persona que és indesxifrable.

Extremadament seriosa, el primer contacte és fred. Ras i curt, paraules justes i sense mirar als ulls. Sembla que et defugi.
Una rebuda així comporta inseguretats, i les inseguretats poden generar conflictes.
Això és el que em passà el primer any de treballar junts.
Pensant que els alemanys diuen directament el que pensen, m'hi vaig dirigir de forma clara i li vaig expressar el meu malestar.
A partir d'aquell moment mai més ha estat sec. Continua sense mirar-me als ulls, això sí; però és capaç de mostrar-me l'humor que tothom que el coneix li sap.

Si n'escric és perquè l'altre dia una companya me'l va treure a tema.
És el seu primer any a l'escola i pel que vaig veure li ha passat el que em passà a mi.

Per què les dones donem moltes més voltes al que els homes consideren secundari?