al·legoria

Fotografia: Vicenç Palmero

"Una gentada. Un garbuix d'estelades, senyeres i persones de totes les edats. Enmig de l'enrenou, els polítics. Aquest dissabte ens ha obsequiat amb una al·legoria ben real: els polítics, amb tots els seus cordons policials, les seves desavinences i els seus estira-i-arronsa a la senyera, no van poder arribar a port. En canvi, la resta de ciutadans, duts pel sentiment de qui estima la seva terra, sí que va poder arribar al final i gaudir de les paraules de llibertat i el cant dels segadors. Van suar i maldar per escapolir-se de les dificultats i van arribar heroics al final de la manifestació. Espero ansiosament que algú en prengui nota, perquè els qui votem ho fem perquè siguin polítics líders que arrosseguin i facin mans i mànigues davant les dificultats per tal d'arribar a la meta i no pas que hagin de sortir per un lateral de mala manera."


Text de Xavier Portell

manifestació

Des de Freiburg, també ens manifestem.

identitat

He estat remenant per pàgines catalanes.
Com volem que ens reconeguin des de l'exterior si de dins sempre ens presentem separats?
A l'Associació d'Escriptors no hi ha totalitat d'escriptors (1). A l'ILC no hi ha referència automàtica a l'Associació d'Escriptors (2). Els antics presidents es presenten junts, però els actuals polítics matisen les diferències. L'Òmnium per a alguns és entitat representativa, per a d'altres, ens privat en mans de socis.

Potser caldria reconèixer que som nació en tant que actuem com a tal: societat lliure amb fòbies i fílies que es divideix i baralla, s'uneix i se separara, s'estima i s'odia com a bona mediterrània.
Però no som nació perquè ens falta el que fa que a les altres hi hagi orgull patri per sobre de fílies i desavinences. Una imatge a l'exterior, una publicitat que no es posa en entredit: ser estat. Les nacions amb estat es barallen internament al parlament mentre externament s'uneixen a favor d'uns sols colors. O uns sols colors les uneixen, mirem-nos-ho com ens sembli.

Les diferències que no acabem de resoldre hi són perquè, per a bona part dels catalans, la nació que duem al cor no pot emmirallar-se amb l'estat que ens representa a l'exterior, perquè aquest estat presenta una nació distinta de la que sentim i portem a dins.
El fracàs de la transició espanyola rau en no haver sabut fer confluir els diferents sentiments de nacions que hi ha en el seu territori amb el sentiment d'un sol estat.
Segurament era la idea que alguns dels pares de la Constitució van voler plasmar en forma de llei. Una idea contracorrent i agosarada, que demana generositat, imaginació i saber trencar motlles. El problema és que no s'ha sabut potenciar al llarg de trenta anys, ans al contrari. S'ha usat o menyspreat depenent de les circumstàncies.

I aquí ens teniu. Trenta anys després i un segle més tard tornant-nos a preguntar si l'ou o la gallina enlloc de plantejar-nos seriosament la nostra responsabilitat.
Responsabilitat íntima de qüestionar-nos i decidir-nos. Cadascú.
I ser qui som, i buscar la manera d'exercir-ho.
No tornar a allò que sabem fer tan bé de no explicitar ben clarament per tal de, si es pot, aprofitar l'avinentesa i la feina i, sobretot, no quedar malament.
Ens hem d'explicitar. I si quedem malament, acceptar-ho. I si en sortim escaldats, posar-hi aigua freda.
Si som catalans, que em penso que pocs ho neguen, siguem-ho fins a les últimes conseqüències i no ho matisem amb tonalitats.

---------------
(1) Cadascú és lliure d'afegir-se a una entitat associativa, és clar. 
(2) Es deixa a decisió de l'autor la informació i els enllaços que apareixen a la pàgina.

roja?

Acabo d'arribar de veure el partit a casa d'uns amics alemanys. I els he deixat tan moixos que em sento culpable. Culpable de no deixar  prou clar que no és la meva, la roja. Que si els he animat en els contracops i lloat en les recuperades no és perquè la senti meva sinó perquè conec els jugadors i per aquests sí que em fa il·lusió que se'n surtin si ho fan bé. No els he explicat que mentre me'ls mirava somniava en poder-los veure un dia jugant com a selecció catalana, amb el mateix nivell, el mateix estil de joc.
I no ho he explicat perquè sé que no ho entendran. Ho he intentat massa vegades. Aquesta esquizofrènia catalana de no sentir uns colors que per a ells hauríem de sentir automàticament només per haver nascut on hem nascut, motiu pel qual, precisament, no els sentim, és difícil de transmetre. Ni nosaltres mateixos no l'entenem.
He tornat a casa i tot Freiburg plorava. I jo pensava, no ploreu que són molt joves i ho han fet molt bé. El que passa és que els altres han estat millors i això és el que compta. N'aprendran i el següent cop ho faran més bé.
I pel cap em passava una i altra vegada la imatge dels jugadors catalans, després d'haver guanyat i ser campions, unint-se i dient a la roja: Visca les quatre barres! Fins que no reconegueu qui som, farem vaga.

calor

Ha arribat el juliol i la calor. Sembla que aquest 2009-2010 les estacions respecten els cànons.
Però amb el juliol no ens han arribat les vacances encara.
Les escoles de Baden-Württemberg treballem fins el dia 28.
A canvi  tenim altres setmanes de festa durant el curs escolar.
I per la calor s'inventen la màxima de poder alliberar l'alumnat de fer les classe de migdia i tarda si el termòmetre s'excedeix més del que el cos pot aguantar. Els directors decideixen.
Aquest divendres mateix a 2/4 d'1 el director ens comunicava pel sistema de megafonia que se suspenien les classes de la tarda. El termòmetre marcava 31 graus.

ànima

Tornes a sentir arreu la incomprensió
d'aquells que volen imposar-te.
Sent foranis, dicten partit,
critiquen els teus i sentencien màximes.
No entenen(t) res del que es viu,
marquen la teva paraula.
No et deixen ser el que ets,
volen transformar-te.

fanatisme

He rebut un correu d'aquests redigirits a multituds que corren per Internet sobre el fanatisme. I si bé els exemples històrics que es donen com a premisses són vàlids, la conclusió resultant és perillosament tendenciosa, considero. Perquè el fanatisme pot venir per tots costats. També per part dels que assenyalen els altres com a fanàtics. (Fixem-nos, si no,  en els que des de Madrid ens titllen de nacionalistes sense tenir en compte que ells també ho són.) 
Cal ser molt savi i ponderat per a poder destriar el gra de la palla i les generalitzacions no hi ajuden mai. La societat no es regeix científicament i cridar tempesta pot provocar la tempesta, encara que de bon principi no hi hagués ni un sol núvol, si la gent es deixa convèncer i guanyar per la por a tempesta i oblida que la tempesta només era una de moltes possibilitats.
Que surti el sol (per cert, gran llibre publicat per La Campana de Peres) també depèn de si donem, o no, a les tempestes més importància de la que tenen.

plats forts

La setmana passada va ser una setmana molt atrafegada.
Escriure, fer classes, corregir, volar, tocar la flauta...
Però com sempre hi va haver, enmig de l'atabalament, espais de delit.

Dijous m'arribava a Emmendingen, una ciutat de 25.000 habitants a 20 quilòmetres de Freiburg, per a gaudir de l'elogi de la literatura catalana i d'una de les nostres escriptores més famoses actualment a Alemanya: Maria Barbal. Si amb Pedra de tartera va aconseguir molt ressò, amb País íntim ha entrat a les llistes dels més venuts. I un auditori d'una cinquantena de persones vam tenir el gust i el goig de sentir-la llegir fragments de la seva última novel·la, Emma, en català.
La traductora a l'alemany va fer una extensa i interessant exposició sobre la llengua catalana i l'obra de l'escriptora, i també va llegir fragments -massa llargs, pel meu gust, perquè ens va descobrir la novel.la- de la traducció. Una traducció que és una meravella, tot s'ha de dir; que llisca sense fregar, avança i no s'atura i que és,  m'explicava Maria Barbal, a qui ella agraeix l'èxit que té. La traductora, per la seva banda, agraïa la disponibilitat de l'autora a resoldre dubtes, a treballar en comú, a explicar expressions, voluntats amagades que hi ha rere qualsevol escrit.
El diari explicava l'acte així:
Vom schonungslosen, demütigenden Überleben auf der Straße (publicat el 12 de junys de 2010 a  badische-zeitung.de) 

A mi, el que em va agradar va ser poder sentir la veu de la literatura catalana en un espai reduït.
Sentir-se reconegut no en una gran ciutat, on hi ha espai per elits culturals potents, sinó en una sala plena de gent senzillament amant de la lectura.
Veure així que els autors catalans, el món vist a través de la llengua catalana, hi tenen un lloc.

polítics

Quan pararan de barallar-se i de pensar en els seus interessos i faran política de veritat? Només, i sobretot, això és el que el poble els demana.

Sé que repeteixo el que alguns ja han dit, però és que no sembla que en prenguin nota.

vacances

Quan en tenim, haver de ens provoca urticària.

jugar

Avui és el dia internacional del joc i aquí a Alemanya ja ens han avisat, que avui els nens tenen el dret de fer tan soroll com vulguin i que pobre d'aquell que es queixi.
Pobre d'aquell que es queixi avui, que altres dies sí que la justícia li pot donar la raó i foragitar places de joc i fins i tot llar d'infants del cantó de casa.
Si el soroll passa de la mesura permesa (i quins crits d'infants al pati d'una escola no son eixordadors?), la llei (només a Berlín enguany han fet una nova llei que exempta el soroll d'infants jugant d'aquesta norma) dóna la raó a qui es queixa per excessiu soroll.
Sort que la societat civil s'uneix per tal de canviar les lleis a mesura que els hàbits canvien i no esperen només la iniciativa dels polítics.

soledat

El sol brilla 

com si res hagués passat,

però el cor no canta 

com faria altres vegades.

La tristesa somorta

s'ha ensenyorit del pou

i et fa mirar el sol 

des d'una altra posada.

La bellesa de la llum

no esdevé esclat de joia;

un no saber què tens

                   sabent què tens

t'estanca.

                            EAP

expectatives

Són molt fàcils de crear, les expectatives. Només t'adones del grau que han agafat quan el desencís, que neix del xoc que suposa la confrontació amb la realitat, mica en mica t'omple.

I no parlo del país, ni dels polítics, ni de la llengua.

Només parlo d'una ciutat.

Potser és que la guia l'havia maquillada, o potser és que veníem de dues ciutats magnífiques, potser és que n'esperava massa.

El cas és que les expectatives fan que ara digui que no m'agrada.
Que potser amb la cara neta i una mica menys de deixadesa,
Liège podria ser més maca.

fent pila

Apareixen de cop i volta en els llocs més insospitats.
Pacientment els retorno al seu lloc i aleshores m'adono que es procreen i multipliquen a nivell exponencial.
Els que endreço no són els que em creia reconèixer, sinó uns de bessons, exactament iguals.
I així anem fent pila, a casa, de bolígrafs;
mentre es queixa que a la feina li desapareixen tots.

maig

S'ha acabat l'abril i comença el maig. Un maig de moment regalat, es veu que la dita catalana també funciona a Freiburg. I no només regalat sinó fred. Ens esperen els sants gelats: Pancraci, Servaci i Bonifaci. La versió alemanya dels nostres barbuts però amb la mala sort de no ser al gener sinó a ple maig, del 12 al 14.
Al balcó el roser està mullat. Les tulipes ja es marceixen però les tomaqueres no s'acaben de fer. I ara amb aquest fred no sabem com reaccionaran les pebroteres que, de moment, no passen dels dos dits.

calma

Tinc un veí que està planxant al balcó. Sí, home, planxa i balcó.
Me n'ha fet venir ganes i tot.
Segur que amb aquesta temperatura primaveral, sol, cel blau, arbres florits  i cants d'ocells és molt més gratificant i relaxant que davant de la caixa tonta.


Per cert, heu notat que no hi ha tant soroll d'ambient? Amb l'espai aeri tancat, hi ha enquestes obertes per valorar si ens sentim menys tensos. Aquests alemanys!

volcà

Ens creiem que el món gira al voltant nostre, però, un cop més, la natura s'ocupa de demostrar-nos  que no som més que una petita part d'un molt que no podem ni preveure ni controlar.
Quan aprendrem a tenir-ho en compte?

pau

la pau és difícil de trobar

vol que acceptis que perds

però tu la vols sense perdre

síntesi

Ahir algú (gràcies!) em va qüestionar sobre la meva darrera entrada.
Ja se sap,  després de llegir moltes redaccions inspirades en la frase "Para ser bella hay que sufrir" (el que té ser professor d'idioma estranger), s'està tant ficat en el tema que emets la teva sentència sense pensar que tal vegada resultarà críptica a aquells que no saben d'on ve.
M'explico, totes les meves alumnes tenen molt clar (o almenys així ho escriuen, per tant no seré pas jo qui dubti de la seva sinceritat) que la moda no ha de condicionar el seu fer. I que la bellesa no només és externa, sinó part del caràcter de la persona.
I aquí venia el meu comentari.

Una altra possibilitat fóra el que m'ha enviat l'amiga de qui us parlava.
"Moda i bellesa segons Forges", l'ha titulat.

Que vagi de gust!

moda i bellesa

La teoria la tenim molt clara, però sovint el subconscient ens delata en la pràctica.

llega

He de reconèixer que em sento totalment llega en la matèria. 
Els colors del bloc em varien si canvio d'ordinador, estableixo enllaços que l'endemà ja no rutllen, evito facebooks i twitters, pateixo pels rastres que deixo i m'espanta la magnitud de la xarxa.

Sóc principiant d'un món on em fa basarda anar a escola.

lliçó

N'hi ha que són una veritable lliçó. Precisament pel seu realisme humil, per la seva senzillesa diàfana.
Fins avui no n'havia llegit mai res, però a partir d'ara tinc un nom més  a la llista de les descobertes a fer.

David Grossman

PS: Espero que l'enllaç rutlli, tot i que passin els dies. Si no, cerqueu-lo. Val la pena.

Quaresma

Ja s'acaba el temps de Quaresma. Temps de frenar, estar-se de superficialitats i tornar a l'essencial.
Temps de fred intens enguany, que ens ha obligat a recloure'ns a casa, a tornar a conviure amb la neu quan ens pensàvem que la primavera ja havia arribat.
Però és que el recomençar sovint és més dur del que voldríem.

Si l'Advent són només quatre setmanes, quatre setmanes d'espera per a una nova llum, la Quaresma en són unes quantes més. Perquè ara som nosaltres qui cal transformar.
Igual que el tronc sec que ha travessat l'hivern ara rebrota, també nosaltres, si fem una bona poda, podrem tornar a gaudir d'allò que val.

Els alemanys, que són els reis dels pensaments escrits en cartolines maques, també fan un calendari de la Quaresma. Cada dia unes paraules i un impuls per reflexionar.

intercanvi

Hem tingut visita.
Un grup d'alumnes de 3r i 4t d'ESO de prop de Vigo han estat allotjats a casa d'alummnes de la classe 9 del Gymnasium.
I a part de fer coneixences i amistats, turisme i practicar llengües, el més important ha estat que han conegut i conviscut amb una altra cultura.

Tots som europeus i ens creiem semblants, però sortir de casa t'ensenya que res és igual si t'ho mires amb ulls escèptics, i que de tot s'aprèn si t'ho mires amb ulls interessats.

A finals de setembre ens esperen a Galícia.

escriure

Escriure tampoc és tan fàcil com sovint ens pensem. I per aprendre'n cal dedicar-hi moltes hores i esforços, papers i esborranys. I llegir, per poder imitar, i admirar, per ser capaços de millorar dia a dia.

I és que hi ha escriptors que en saben de lligar les idees, de saber deixar ben travades les idees que volen expressar.

Mireu, si no, aquest que avui llegia. No puc fer més que treure'm el barret i donar-li les gràcies per expressar allò que jo mai hauria sabut deixar tan ben lligat.

llegir

De llegir se n'aprèn, ens pensem, quan de petits ens ensenyen el significat dels símbols que conformen un text escrit. I ja està.
Per això quan la degana de la nostra facultat ens donà la benvinguda als estudis, d'això ja fa alguns anys, i ens va dir que a la carrera d'Humanitats aprendríem a llegir, ens va semblar un insult a les nostres aptituds. Com es podia dir que una persona que havia cursat EGB, BUP, COU i superat una Selectivitat no sabia llegir, ens preguntàvem aleshores. Però al cap d'un parell d'anys li donàvem la raó, tot i que a vegades ens n'oblidem.

Perquè en llegir, si ho volem fer bé, per un costat cal que activem tot el pòsit de coneixements previs i per l'altre que estiguem oberts al possible món on l'autor ens vol conduir. Si abans de començar a llegir un text, pressuposo què em dirà, estic, conscientment o inconscientment, establint pautes que condicionen la lectura que en faig. I si em manquen coneixements dels quals es nodreix l'autor en escriure el text, potser no m'apropo prou al reptes que el text em planteja. També és cert que, afegint-hi el meu bagatge, enriqueixo la lectura i puc anar més enllà del que l'autor hauria disposat.

I això no és fàcil de fer.  Cal aprendre'n, mica en mica i paral·lelament  a l'aprenentatge dels símbols que conformen les paraules i els textos. N'ensenyem els mestres i professors, o només n'aprenen aquells que a la universitat trepitgen una carrera de lletres ?

Perquè en el fons, la pregunta que caldria que un cop i un altre ens féssim en llegir és:

Llegim oberts al que hi ha escrit o llegim tancats en el que volem llegir?

lectura

Fa força temps que tinc clar que és el lector qui estableix la lectura, però fins a cert límit pensava.
Pensava, perquè darrerament se m'han acumulat respostes esbiaixades a textos que he escrit.  Respostes esbiaixades fruit de lectures de textos dels quals sóc autora. És cert que la lectura es fa a partir dels paràmetres mentals del lector, però basant-se en les paraules combinades que l'escriptor ha establert.

I és per això que em pregunto, fins a quin punt sóc còmplice d'aquesta lectura?
Si bé no sóc autora de la lectura, en tant que autora de la combinació de mots, sóc culpable de no haver-los fermat prou?
Els he deixat massa oberts a possibles lectures, fins i tot a aquelles que  contradiuen els meus propis valors i allò que em semblava haver escrit?


Per avui n'hi ha prou, demà continuarem.

herències (i)

L'altre dia parlava d'herències, i em van recordar que n'hi havia un altre.

Avui li faig homenatge, perquè s'ho val.

"Madrid"

silenci

Perquè el dia és gris i humit, el sol ha marxat i la boira s'ha apoderat de l'horitzó.
El paisatge de fa una setmana s'ha vulgaritzat i, a canvi, el constipat s'ha ensenyorit de les parts respiratòries altes.

llengua i configuració del món

Fa uns mesos explicava que darrera les paraules, amb el gènere que cada llengua els atorga, es dibuixa un món diferent, una cultura que és difícil d'aprehendre, de copsar.

Posava l'exemple de la lluna i el sol en català i alemany, perquè és  tota una altra percepció de món la que ens separa quan una simple cançó infantil que rau a la base cultural d'un infant català com ara "La lluna, la pruna" no es pot traduir a algunes llengües sense nota del traductor a peu de pàgina que expliqui el gènere.

Hi ha gent que creu que una llengua no és sinó una eina de comunicació. I és cert. Però els antropòlegs tenen clar que una llengua explica alhora que defineix una cultura. I una cultura és quelcom que evoluciona a mesura que es viu, exactament igual que la llengua en què es desenvolupa.

Ahir a l'Avui, en una carta titulada Què passa amb el català una professora reflexionava sobre el paper que els catalans donem a la nostra llengua. Potser ens han inculcat la idea que una llengua és només una eina i no som conscients de què utilitzant-la o no, transformem la nostra cultura. La cultura catalana que s'explica amb i pel català.

De la cultura n'estem cofois, de la llengua en podem prescindir. Vols dir?

canvi de plans

Tota la setmana que us vull penjar una de les fotos que vam fer diumenge (vam fer vol dir el Xavier i jo perquè totes les fotos que penjo són o bé fetes per una servidora, o pel Xavier, que de moment encara no s'ha queixat pel fet de robar-les-hi i que mereixia un dia que li fos reconeguda l'autoria... :P)

Perquè dissabte va nevar i diumenge matí també, i a la tarda vam sortir a passejar per un d'aquells paisatges que canvia radicalment amb la neu. I volia parlar-vos de la neu i el silenci i dels paisatges i els seus canvis.

Però avui, que finalment escric, fa un sol radiant. I la poca neu que ens quedava a les raconades després de dos dies plovisquejant ha acabat de desaparèixer. I penjar una foto de neu i silenci, de cop i volta, ja no té sentit.

Potser un altre dia d'aquest hivern que els alemanys estan definint com a llarg i sever s'escaurà més. Qui sap.

El cas és estar obert sempre al possible canvi de plans.