herències (ii)

Els uns se'n van, però les herències sempre resten. I gaudir-ne fa que recordem els qui ens han deixat.

"Quan escric, respiro millor" diu ara en una nova entrevista. Tant de bo molts més sabessin fer-ho com ell, en el món del periodisme i l'escriptura...

inclassificable

PS: del 23 de maig de 2011

narcisisme (i)

Quan et vénen uns mots al cap clamant perennitat i el primer que visualitzes és el bloc i no la llibreta groga, és quan notes el canvi.

Has perdut la por a la publicitat?
Has deixat que el bloc esdevingui part del jo íntim?
Ja no escrius per tu mateixa?
Un cop tastada, necessites la publicació pel que suposa d'aprovació de l'altre?

Ai, narcisa!
No et creguis que, perquè tu t'embadoques davant del mirall, l'altre també s'exalta!

tram

Asseguda al tramvia, camí de casa.
Entren dos Hohner vells i amenitzen la jornada, sonors i lleugers talment Stradivarius, en les mans àgils de dos zíngars de cara somrient i pell colrada.
El  viatge esdevé lluminós i la cortina d'aigua ja no mulla les imatges durant tres parades.

noms

La Natàlia no torna a ser ella fins que s'allibera de la Colometa que en Quimet li ha imposat.
L'Helene abandona el fill de l'Alice per retrobar la germana i, a través d'aquesta, el seu jo.
Els noms ens els posen en néixer, però ens hi identifiquem i defineixen el nostre ser i la nostra vida.
Al món 2.0 hi viuen molts àlies i avatars.

S'autoimposen una identitat externa o s'alliberen de la imposada?
.

résistance

Si l'altre dia m'entristia, ara mateix he quedat desconcertada. Sóc a la biblioteca de Ginebra, de fons se sent una de les actuacions de la Fête de la musique. I després d'un "Bella ciao" estrident, "L'estaca" cantada amb un català forçat, però que m'ha posat la pell de gallina.
I amb aquest estat de coses, me'n torno a treballar...

entristida

Ahir que la sinusitis no em deixava treballar em vaig dedicar a repassar alguns Ànima del 33 via web. I vaig topar amb l'entrevista a Ester Pujol directora editorial de Grup 62.
I em vaig entristir de veure quines eren les prioritats en les prescripcions de llibres que feien just abans de Sant Jordi, i quina era el pes del català en la selecció d'editorials petites emergents que presentaven. Perquè n'hi ha més de bons llibres, i més d'editorials petites que aposten pel català.

I ara he obert el diari i m'he entristit. Perquè ha arribat l'hora a Jorge Semprún. Sempre admiraré La escritura o la vida. Escriptura profunda, vida compromesa.
Si el voleu conèixer o recordar, no us perdeu Juan Cruz. Val la pena.

divertiment

Quan la paraula és fàcil,
tot flueix amb naturalitat.
Res és costós, i l'escriptura,
un divertiment.

precisió

Què és abans, al bloc, la imatge o la paraula?
Tot depèn. A vegades és la imatge que acompanya la paraula, a vegades és la paraula la que acompanya la imatge.
Perquè no és cert que una imatge valgui més que mil paraules com tampoc és cert que una paraula valgui meś que mil imatges.

És en complementar-nos que ens definim i esdevenim més precisos encara. Perdem amplitud, però guanyem enfoc.

indignació elegida

A la primavera, quan l'aire és net i el sol brilla, tot es veu clar.
Però d'ulls n'hi ha molts, i de mirades encara més.
Ja ho diuen que depèn d'on bufa el vent.
I a alguns col·legis no devia bufar el mateix que a les places.

traducció

Avui, discutint amb uns amics, em deien que el millor és llegir en la llengua original. I sí, però no.
Una bona traducció es pot posar al mateix nivell que un original, considero. És un enriquiment per la llengua d'arribada i per la lectura de l'original.
Això sí, no totes les traduccions són bones. I aquest és el punt que la gent no sap apreciar i, per tant, van a la resolució de conflicte fàcil: sense traducció no hi haurà traïció.
Han pensat, però, que la seva lectura també pot ser traïdora? I si és bona, rai; ara bé, si és dolenta...

humilitat

Saber caure, aquesta és la qüestió.

contra les feres

... música.
Avui no me n'he pogut estar.

vida pròpia

 

Explica Eagleton que diu Machery que l'escriptor és el primer lector, que descobreix més que inventa, que troba més que crea. I a fe de Déu, que és ben veritat! Ahir els personatges em van sortir per on no m'esperava...

paraules

Després d'una setmana plena de paraules, ens adonem altra vegada de quina força podem arribar a donar-los, com les podem convertir en eines esmolades capaces de ferir més que mil espases, de destruir més honors i temples que mil exèrcits, de tergiversar el que sembla més evident.
I n'hi ha que es pregunten encara com pot ser que alguns dictadors tinguin l'aval de les urnes!

el pas

El temps passa ràpid, molt més ràpid del que voldríem imaginar, però quan mirem enrere ens apareix  lent i llunyà perquè hi ha més coses a entendre de les que podem assimilar.
Qui se'n recorda que tot just fa un any un volcà frenava avions i col·lapsava mitja Europa?
Potser és que les llunes han capgirat la Pasqua i enguany tarda a arribar fent-nos més boirós  allò que va passar després del pas del darrer any.

narcisisme

Quant n'hi ha en voler observar i ser observat?

enlluernada

de tant llegir savis,
em costa escriure


perquè, a vegades, més val callar

sacs

Un altre mes s'acaba i s'afegeix a la llista dels que, més o menys ràpid, també se'ns han escolat entre les mans. I així, poc o molt, anem engruixint el sac del viscut i enxiquint el del que ens queda per viure, amb projectes i il·lusions.
El que és difícil dels sacs és trobar la mida justa, la que s'adapti a la nostra natura. Tots dos ens són necessaris -l'ase ha dur el pes equilibrat-, però els hem de saber omplir i gestionar. Perquè si els sacs pesen més del que la nostra força pot carregar, se'ns doblegaran les cames i no podrem avançar.
A la vida a vegades hem d'aprendre o a treure pes o a reforçar músculs.

verds!

Sí, Baden-Württemberg és el primer Land verd. I jo n'estic contenta, després  de viure tres anys i mig a Freiburg, la primera ciutat verda d'Alemanya, on ara han votat més verd que mai.
I si us fixeu en el repartiment de vots que mostra el mapa, podeu veure que són les ciutats universitàries les que han tombat la truita. Per sort, mica en mica deixem enrere la lluita de classes i lluitem pel poc tros de planeta que ens queda després de la batalla, per intentar conservar-lo i traspassar-lo millor als qui vinguin.

xocs

"comme Coleridge l'affirme dans Biographia Litteraria, la compréhension et le plaisir résultent d'un desequilibre ou d'une tension entre l'attendu et le choc du nouveau, lequel est lui-même au plus beau de sa forme un choc de reconnaissance, un 'déjà vu'. [...] Lire, c'est comparer."
             George Steiner, "Lire en frontalier" a Passions impunies

Fa un mes, llegint Die Mittagsfrau vaig veure la Colometa en Alice i els oncles de Peter em recordaren Schöne Tage.

llengua

Ahir un amic valencià em va escriure que pel sopar de demà portaria guacamole perquè sinó els alvocats se li farien roïns -"o ‘malbé’ crec que es diu per allà amunt, encara que és la paraula mes autocontradictòria que m’he trobat mai", va especificar.

I la veritat és que no se m'havia acudit mai que "malbé" és una paraula contradictòria, però mirat així, li vaig donar la raó.

Avui he remenat per diccionaris i butlletins en línia (meravelles de la digitalització) i he vist que en temps de Llull, March i tants d'altres tots dèiem fer roí. Però que al segle XIX ja apareix el malbé  i que a primers del XX en cerquen l'origen. I si bé Montoliu el 1913 va escriure que malver derivava de fer un malfer, que es convertí en el fer malfer i després passà al fer malver; Spitzer el 1915 el corregia en saber que en un  francès dialectal existia mabin de faire mal bien i que, per tant, la contradicció inherent a fer malbé era compartida.

I de tot plegat?

Res, que fa gràcia veure com en parlar escollim, abandonem, conservem, originem, transformem paraules. I escollint, abandonant, conservant, originant, transformant paraules fem llengua, fem patrimoni compartit.

compartir

Hi ha iniciatives fantàstiques que fan que la ciutat sigui, per uns dies, per unes hores, espai de trobada edificant.

baixada

Diumenge vam pujar muntanya amunt. L'aire era fred, però el sol lluïa entre els arbres. Regnava el silenci, només trencat per un pica-soques que no vam saber descobrir i la fressa de les nostres petjades ineptes damunt les fulles.
Asseguda en una pedra, amb l'escalfor del sol a la cara, vaig caure en la temptació de voler quedar-m'hi per sempre, sense tràfecs ni brogit. Però pujar a una muntanya, encara que sigui petita, només té sentit si després es baixa.
Baixar sovint costa més que pujar. S'està cansat, els genolls fan figa i l'eufòria fa que l'atenció disminueixi. La lluita a què la realitat ens obliga és dura d'entomar.

setmana blanca?

Ahir, parlant, una mare em reconeixia haver gaudit molt d'aquesta setmana blanca passada, tot i estar-hi frontalment en contra de bon principi. Feia sis mesos que no podia estar una setmana sencera amb els seus fills sense els compromisos familiars i els estressos de les festes. Ara que és massa tard, m'ha agradat, em deia.
Jo les he viscudes a Alemanya, aquestes setmanes a mig curs de vacances, i puc dir que van molt bé, pel professor i per l'alumne, i en ser de dilluns a divendres no trenquen el fil, ans recarreguen piles.No veia malament, quan es proposà, que s'establís en el llarg segon trimestre a canvi de l'allargament del primer molt ple de ponts i palanques. Els ponts i palanques són molt pitjor perquè perds dies concrets i trenques el ritme de treball de la unitat setmanal.
El problema del nostre país és el decidir sense parlar les coses. El primer conseller va imposar i la segona ha eliminat. I la impressió que rebem els que en ho mirem des de fora és que no s'ha parlat ni treballat ni, més important encara, consensuat amb les parts i els entesos abans.

badar

      veure passar 

           el temps 

           -per la finestra-

    com núvols 

         que corren

recomençar

No, el bloc no és mort.
Ni les flors, que llueixen al nou balcó més ufanoses que mai.
Després d'un canvi, cal un temps de pausa, resituar-se i recomençar.
En el nostre món de la incertesa i la immediatesa, on la natura descontrola fins la tecnologia que crèiem més controlada, ens cal tornar a la mirada compassada, saber esperar i confiar en el cicle natural de les coses.
Cal una tardor i un hivern perquè hi hagi una primavera. Cal una Quaresma perquè hi hagi la Pasqua.
Recuperar la paciència de la fe que modernitat i postmodernitat han deixat de banda.

llengua materna

Ginebra, 9 de febrer de 2011, 2/4 de 7 de la tarda, Palau de les Nacions, Sala dels Drets Humans i Aliança de Civilitzacions.
Sota la mar fèrtil de Barceló (Manuel Rivas dixit) tenim el plaer de sentir poesia en basc i gallec per celebrar el dia internacional de la llengua materna.
Manuel Osorio, a la guitarra, acompanya Kirmen Uribe i Manuel Rivas. Les veus ressonen, cadencioses, entre estossecs somorts.
Les llengües minoritàries, com ocells en perill d'extinció que refilen entre caderneres per fer-se escoltar, potser no les sabem desxifrar, però no les podem perdre. És qüestió d'ecologia (Kirmen Uribe dixit).

I de riquesa i voluntat de comprensió per part dels que accepten la teoria però no volen conviure amb la pràctica.

arribats

Els llibres al seu lloc, les taules col·locades i la casa neta.
Al cap d'una setmana hem tingut el temps per fer del pis un espai on viure.
I ara fa goig quan el sol il·lumina l'estança.

Escric de memòria, perquè de moment telèfon i Internet es fan esperar.

comiat

Lentament arriba el dia. Avui Freiburg s'ha llevat amb una pàtina de boira que encara ho fa més romàntic. I per acabar-ho d'adobar, un esquirol s'ha plantat a l'arbre de davant del balcó.
No sé si era el mateix que, just acabats d'arribar, em va venir a saludar davant de la finestra de la cuina mentre rentava plats un dia, però potser s'ho han dit entre ells. Ja se sap... la llengua dels esquirols és un misteri.
L'hem volgut atrapar, però ha quedat com el dia...

pop-up

Si a l'ordinador les indicacions apareixen i desapareixen de forma màgica, portem tota la música a la butxaca i la literatura s'està fent etèria... què han de fer els restaurants per ser in?
Ser pop-up. Això sí, avisant que hi seran durant 35 dies per poder ser dit que hi han estat i per fer caixa i recuperar la inversió feta.
Es veu que a Londres ja funciona, i ara ho proven a Berlín. Ho fan defensant la democratització del luxe.
I ja em perdonareu, però, que trist voler democratitzar el luxe en una societat tan tipa que no s'adona que l'únic que sempre ha estat democràtic és la gana.
Potser sí que el món és prou gran i hi ha espai per tots, però... no m'acaba de fer el pes tanta pressa per la notorietat cara i curta.