rigor

Vet aquí un home que només somreia quan feia sol.
Tot i que l'exactitud sempre és d'agrair, viure amb ell resultava ben carregós.

cargol

Com un cargol enrevessat que no saps
ni on comença ni on acaba,
on queden els interessos públics
i on hi ha els interessos privats.

Per contemplar els tripijocs de la política
cal tenir els peus ben plantats.

olivera

Ahir matí tenia neu damunt la capçada -la neu que havíem amagat a la maleta quan no ens deixava marxar fa dues setmanes.
Vista des de la finestra de casa els pares, enmig d'un món hostil, fa goig i llueix sota el sol que avui brilla però no escalfa.
És ferma i s'arrela amb força a la nostra terra aspra. Supera tenaçment les adversitats i no perd mai el verd de l'esperança.

el pas (i)

Quan t'hi pares,
l'acumulació en forma d'imatge
de festes, viatges i efemèrides
en els bits de la memòria
et sorprèn i t'espanta.

titular

Potser sí que és defugir la realitat de forma irresponsable, però és que em cansa donar voltes als mateixos temes una i altra vegada sense resultat.
Faig vaga de premsa política.

2013

Ha passat un mes. Hem marxat i hem tornat. I, si no es té en compte el parèntesi, sembla que res hagi canviat.
El cel continua essent blanc; els arbres, sota el mantell nevat; els carrers rellisquen; els cotxes s'embussen i els ocells cerquen aixopluc als nius que han fet a les branques més altes.
Diuen que ha passat un mes, però, i que ha canviat l'any. No obstant, si ens estiguéssim de mirar el calendari...

Només que les tardes són una mica més llargues. I ja és molt!

disjunció

Tornar de gran a indrets que la memòria d'infant
ha mantingut com paradisos immensos
i modificar-ne el record,
o defugir-los i així conservar la màgia intacta?

anticicló

Tenim l'anticicló damunt nostre.  

El paisatge és magnífic, tot sota el mantell blanc.  

Però el fred és viu, talla mans i cares.  

Moure's de l'escalfor fa mandra només de pensar-ho.

literatura i lectors

Joan Sales i la veritat de les formigues .

"En tots els moments, fins en els pitjors,[...] ens ha sostingut la confortadora companyia d'un públic fidel. És ell qui va fer possibles les edicions catalanes després de la hivernada més severa de tota la seva història; sense ell, haurien estat inútils tots els esforços dels qui ens vam llençar a editar de nou en català. Donada la suma d'obstacles que se'ns oposaven, i que potser algun dia explicarem, les nostres temptatives s'haurien estavellat contra una realitat que ens era quasi totalment adversa si uns milers de lectors no ens haguessin sostingut. Perquè tant o més que els autors i els editors, una literatura la fan els lectors que la sostenen; és doncs a ells que torno a donar avui, com sempre que algun dels llibres del Club dels Novel·listes les gràcies més expressives. Amb vosaltres tan cordialment al nostre costat, podem prosseguir amb nou delit el camí que ens vam emprendre i que no hem volgut deixar mai, fossin quines en fossin les conseqüències.

 Joan Sales, "Confessió de l'autor -Afegit a la 3a edició", Incerta Glòria

dites casolanes (ii)

Hi ha dies que quan rellegeixes el que has publicat et voldries amagar sota terra.

Però de petita et van deixar ben clar que fitxa a terra va a la guerra.

nit de flocs

les nits de flocs són calmes
el cel resta estranyament il·luminat
per davant de la finestra
una rere l'altra passen les volves
arbustos i plantes es van embolcallant

i quan l'endemà el dia s'alça
els núvols fugen i el sol brilla sense pietat
els arbres perden mica en mica
el dolç pes de les branques
nous flocs que ara cauen per marxar

fermesa

S'ha desfermat una nova tempesta. Wert ataca amb llengua viperina i hi estem responent a cor calent.

La tempesta, però, l'hem de saber mirar fredament per avaluar-ne les característiques i prevenir els possibles danys.

Ja que no es tracta, només, de continuar duent a terme la immersió a les escoles, sinó que cal fornir d'arguments sòlids els nostres actes per tal de naturalitzar-los fins i tot per aquells que podrien trobar-los estranys.

Perquè el que cerquen no és fer-nos perdre el català -saben que ho tenen perdut-, sinó trencar l'entesa de la societat catalana que fins ara s'ha mantingut ferma al voltant de l'escola.

Molts pocs pares i mares, fins ara, veien com un greuge imposat l'escola en català. Si la llei canvia i els tribunals la ratifiquen, potser alguns més pensaran que és allà on rau la veritat.

Hem de potenciar l'argumentari que avala 30 anys d'immersió lingüística. No per defensar-nos a Madrid, sinó perquè continuï essent propi i naturalment admès pels pares i mares de l'escola a Catalunya.

No podem permetre que es creïn dues escoles. No podem permetre que es divideixi la societat catalana perquè perdrem el país.

valor

Sí, valor positiu. 

No acceptem el valor de canvi* que ens donen a Madrid.

Si hem subsistit altres vegades, ara també ho podem fer. 

No defallim i lluitem pel que és nostre.

* significat de la paraula alemanya "Wert"  

neu i Déu

Darrera la pantalla, la neu cau a través de la finestra.
I mentre la veig caure, escolto veus de savis de lluny que m'expliquen que Déu és el buit.
Tant com la neu que, tot i saber que és, quan la intentes tocar deixa de ser.
Només la pots contemplar, sentir, notar...

escollir

Ha arribat l'hora d'escollir.
Fem-ho amb la mateixa fermesa i decisió amb què vam prendre el carrer el dia 11.

drets i deures

Ahir començava el termini per als tràmits electorals.
Avui farem la trucada de rigor al consolat per tal que ens diguin que per telèfon ells no ens poden resoldre res i que cal anar-hi personalment (3 hores de viatge i 40 euros de benzina i peatge) o esperar-nos perquè, "si estem inscrits, ja ho rebrem a casa".
Però, escamnats de la darrera vegada, aquesta vegada n'estarem més pendents.

onada

Feia temps que teníem pendent de veure Die Welle (2008)
Ahir la vam anar a veure en francès al teatre del poble.
Molt bona pel·lícula. Molt ben feta.
Surts qüestionant-te fins a quin punt som capaços de perdre el control de la situació, quan ens deixem portar per la joia de l'embat de les ones.
Fins a quin punt podem perdre el nord i esdevenir excloents en reafirmar una col·lectivitat.
La línia és molt fina, i es pot trepitjar sense ser-ne conscients.

La Catalunya que volem construir ha de ser monolingüe o bilingüe?
Si és monolingüe, caurem en l'exclusió de part de la població que avui és Catalunya?
Si és bilingüe, perdrem la identitat lingüística i cultural que ens defineix?
Definir sense excloure, integrar sense perdre: equilibri que requereix habilitat, voluntat, objectivitat i grans dosis de criticisme constructiu per part de tots.
Disposats a trencar-nos-hi les banyes?

pagament

Per seguretat, just després d'estrenar l'ordinador, vam fer una partició de disc. En una part hi vam deixar el sistema operatiu de pagament que venia de fàbrica, en una altra part hi vam instal·lar un sistema operatiu obert perquè és més ràpid i efectiu a l'hora de treballar, i la tercera la vam dedicar a emmagatzemar-hi els arxius creats des d'un o altre sistema.
Dimecres les actualitzacions del sistema operatiu pagat va decidir buidar la part del disc on desàvem els arxius. Sense previ avís ni demanar-nos permís. Que per això es paga.
Diumenge, el dia consagrat a tot allò que requereix grans dosis de paciència i temps, tocarà intentar recuperar-la. I si no, recomençar a partir de la còpia de seguretat de feta a primers de mes.

Mentrestant, treballo amb l'ordinador vell.
La visualització del bloc és molt desplaent i les darreres entrades són coixes.
Els manca la imatge que col·locaré a posteriori.
Perdoneu les molèsties.

fal·làcies

Fer la feina ben feta és condició necessària per poder aspirar als objectius que hom es proposa.
Però aspirar als objectius que hom es proposa fent la feina ben feta no és garant d'aconseguir allò desitjat.
L'inconscient, el subconscient o no sé quin complicat mecanisme mental fa que sovint de la primera premissa n'extraguem una conclusió fal·laç: sempre aprovarem l'examen.
D'aquí els desencantaments, les decepcions i pessimismes.
Cal aprendre a ser feliç de fer la feina ben feta i no únicament del resultat que se n'obtingui.

autumne

El cel blanc plou.
Els arbres es vesteixen d'ocres.
Les fulles caigudes tapissen l'herba.

Amb l'equinocci de dissabte
ha arribat la tardor.

pomes

Ahir al migdia eren notícia la quantitat de gent, majoritàriament joves, que havien passat la nit fent cua a París per ser els primers a comprar el nou telèfon de la poma.
I a continuació ens mostraven els venedors comptant bitllets de 50 com qui compta monedalla.
650 euros, si ho vaig entendre bé, costa l'artefacte.

I em va venir al cap la gent que amb 400 han de passar tot un mes. Ells i la seva família.

Evidentment, l'estat del benestar ha estat un miratge de 50 anys.
El liberalisme li ha ben sabut guanyar la partida.

empenta

Una proposta externa,
que no esperaves ni havies imaginat,
fa que de cop s'allunyin els fantasmes
i recuperis forces.

Ara només cal tenacitat i perseverança.

Aprofitar la claror del sol tardoral
per superar les hores de fosca.

retallades

Ai! Arriben arreu, i, de moment, sempre guanyen!

Se'n queixaven a la ràdio suïssa aquest matí: les grans editorials franceses accepten haver començat a retallar els processos de correcció; de tres, han passat a dos o un.
El col·lectiu dels correctors, ja precari fins ara, esdevé més precari; la qualitat de les publicacions baixa; l'economia hi guanya?
Potser si només mirem l'engranatge de les editorials. Si mirem l'engranatge de la societat, en què uns deixen de poder treballar, i d'altres deixen de comprar empipats per la pèrdua en la relació qualitat-preu, no sé què dir-hi.
Deixant de banda, és clar, la conservació i enriquiment de la cultura. Que també té un preu que els economistes obliden d'afegir a les balances.

Penso que cal començar a imposar estudis i propostes d'engranatges macroeconòmics i no tant mirar només per la bugada de casa.

meteorit

Fa una setmana que no paro de resseguir i rellegir articles i opinions de diaris.
Per un costat gratament sorpresa; per l'altre, cada cop més atònita si no catatònica.

La il·lusió neix, evidentment, en veure el poble català manifestant-se pacíficament i lliure i el govern nostre recollint-ne el mandat.
Som un poble viu, que, davant la crisi d'idees, de valors, crisi política i econòmica, cerquem solucions i tracem nous plans de futur, continuem lluitant pel que som i volem ser i ho fem amb consonància amb el moment històric que vivim.

L'estupor creix a mesura que passen els dies i s'acumulen les reaccions de l'Espanya de sempre a la nostra proposta. L'esquerra, d'entrada, va intentar posar-se a l'alçada de les circumstàncies. Va expressar un esforç de diàleg i entesa fins ara desconegut, però mica en mica ha quedat silenciada per les veus d'uns que no viuen al segle XXI, que ens tornen a reclamar l'actitud de submisa concòrdia que fa segles que arrosseguem mentre ells continuen exercint lliurement de jutge i part contra nosaltres.
Només faltava el rei i l'exèrcit.
L'Espanya que parla continua ancorada en el passat i la que està al segle XXI, o no parla o no es fa escoltar.

Però anem amb compte, perquè per molt que nosaltres ho tinguem clar i ho expliquem tan bé com sapiguem, el fet català costa d'entendre fins i tot en societats educades en la llibertat i la democràcia però amb un fort sentiment identificador. 
Així, no només per espanyols m'he sentit qüestionada pel fet de viure i voler viure en català; alemanys i francesos també m'han qüestionat.
No entenen perquè ens entestem a viure i lluitar per una llengua minoritària podent abraçar fàcilment una de les llengües més parlades del planeta.
Fins ara, després de l'exposició pacient d'argumentacions, he acabat callant i esperant que alguna estrella fugaç els fes acceptar la meva decisió.
A partir d'ara, cal treballar per ser nosaltres mateixos el meteorit que els faci entendre que som adults lliures capaços d'escollir i que cal que així ens respectin.
I l'experiència m'ha fet aprendre que, a l'estranger, per molt civilitzats que es diguin, només et comprenen si darrere tens un estat.

Catalunya

Tots fem història, una mica cada dia amb les nostres actituds i actuacions.
Però diuen els experts que les d'avui avui seran encara més remarcables.
Tant de bo no s'equivoquin. I sobretot que no sigui perquè nosaltres no sapiguem continuar.

Els catalans avui comencem a dir PROU amb veu alta i ferma, sense subterfugis ni indecisions. Que se'ns continuï sentint quan vinguin les hores fosques, que en vindran, que continuem treballant per construir el nostre estat, escoltant però sense aturar-nos per les veus que ens voldran frenar.

El lema és clar: CATALUNYA, LLIBERTAT!

crítica

No és fàcil posar-se les ulleres de crític.
Saber triar el gra de la palla; desxifrar què és bo, què no és tan bo, què és excels, què és dolent.
Intentar ser equànime, en llegir un text, valorant cada cosa en la justa mesura.
I, al final, saber posar cada consideració al plat corresponent de la balança per poder emetre el veredicte.

Però, i si les ulleres tinguessin els vidres mal graduats?

xarxa

Sí: us hi heu fixat bé!
El bloc és el mateix però una mica diferent.
Nova façana perquè  les entrades puguin ser enviades, reblogades, piulades, recomanades.

La xarxa ja ho té això, et vol ben atrapar per poder continuar fent xarxa.

ritme

Sovint, per recuperar el ritme,
n'hi ha prou amb un curt però intens
parèntesi que faci oblidar obligacions
i ajudi a retrobar el tast del dia a dia.

I és així com avui torno a delectar-me
navegant per blocs i llegint apunts
sàviament modestos.

canvis

Tornem a ser setembre: mes de retrobar rutines; rutines i tradicions.
Però aquest any sembla que les tradicions apunten canvis.
Avui la mare m'ha trucat per explicar-me que ha comprat una estelada.
Que aquesta diada deixarà al calaix la senyera que ha penjat fidelment durant gairebé 40 anys de casada.
Perquè no podrà anar a la manifestació, però això no vol dir que no n'estigui cansada, d'haver de pidolar respecte.

entitellada

 

Fa dies que no llegeixo els diaris, que passo de puntetes pel costat dels telenotícies, que faig com qui no sent la ràdio engegada; tot per defugir els maldecaps que em provocarien.
Si l'actualitat surt en la conversa, o callo o renego i m'enfilo impotent parets amunt, encauada com em sento en un món miserable, en un context economicopoliticosocial impossible de trencar.
I és per això que tampoc escric, mancada de braços i idees. Silenciada per la misèria absoluta del qui se sent entitellat.
Perquè en titelles és en el que sento que ens hem convertit. En titelles d'una obra funesta maniobrats per uns malànimes que només pensen en ells, que amagats rere noms de déus inimpugnables han reconvertit el món postmodern en un règim teocràtic nou.
Sé que l'esperança no es pot perdre, que l'econocràcia actual, com tots els règims que hi ha hagut a llarg de la història, tard o d'hora caurà.
Però a voltes la impotència em fa amagar el cap per no veure-hi.
A voltes, prefereixo somniar que veure-hi clar.

temps (ii)

Abans de parlar cal prendre's temps per pensar.
Però el dia a dia a les grans ciutats
no ens deixa temps.
És així com passem el temps
sense poder prendre'l.
I en no prendre'ns-el, passem el temps
parlant sense pensar.

Frenem?